21 de setembre de 2015

Discutir per discutir

Hi ha gent que s’hi troba còmoda, embolcallada amb la polèmica. És més, hi ha gent que la cerca, que l’ensuma i llavors s’hi aboca amb delera i s’hi rebolca amb satisfacció. La controvèrsia els vivifica, els esperona i ja no saps si discuteixen per defensar els seus punts de vista o simplement perquè els agrada discutir, és a dir, per pur plaer o potser per mera necessitat. Vull dir que de vegades sembla que els sàpiga greu estar d’acord, ni que sigui en un mínim punt, amb l’adversari i cerquen de nou algun pretext per la fricció.
Ho estic comprovant especialment aquests darrers dies, i sobretot a les xarxes socials, amb motiu de les eleccions del 27 de setembre. Llegeixo debats encesos, tensos, inacabables sobre els pros i els contres de la independència, sobre els avantatges i els desavantatges de votar aquest o aquell partit, sobre les maldats apocalíptiques i la ineptitud dels rivals. Això sí, l’autocrítica sol ser nul·la i els arguments, si fa no fa, solen ser recurrents. De fet, tinc la sensació que els arguments només se’ls creuen els que ja estan convençuts, són com una mena de reforç anímic, com un missatge d’autocomplaença. Fins i tot els mateixos arguments que es critiquen al rival són després usats per defensar la posicions pròpies. Per això la majoria de debats i discussions sonen tan encarcarats, tan dogmàtics i tan carrinclons. Molt de tant en tant, sorgeix alguna aportació original, incisiva, que obre una escletxa i genera alguns moments de lucidesa, però ben aviat acaba engolida pel rebombori general, com si no interessés, com si fes nosa, com si fos massa feixuc qüestionar-se segons què.
Alguns s’ho prenen tan a la valenta que obliden les més elementals normes d’educació i racionalitat i, encara pitjor, obliden el sentit de l’humor, que em sembla que és de les poques coses que ens salva sempre de l’absurd i de la misèria moral. Llavors, esvaïda tota intolerància, apareixen els insults, les amenaces o les proclames incendiàries i messiàniques. En alguns casos ni tan sols hi ha arguments, només unes afirmacions demagògiques o unes manipulacions tan barroeres que fan enrogir. Aleshores endevines que, rere aquells pretesos arguments, s’hi amaga molt d’odi o ressentiment o vés a saber què.

Jo en fujo, de totes aquestes discussions i debats, sempre que puc i tan de pressa com puc. No dic que la meva opció sigui la millor, ni tan sols dic que sigui desitjable, res més lluny de la meva intenció que entrar en polèmiques.

Diari de Girona, 20 de setembre de 2015

6 de setembre de 2015

Històries imprevistes



Aquest estiu em van regalar els contes complets de Roald Dahl. Nascut a Gal·les, de pares noruecs, Dahl va tenir una infància marcada per la mort del pare i de la germana i per l’internament a diferents col·legis anglesos. Va participar en la Segona Guerra Mundial com a aviador, experiència que va inspirar algun dels seus relats. Altres contes seus van néixer a patir de les històries que cada nit s’inventava per explicar als seus cinc fills. Durant tota la seva vida, va destacar pel seu esperit aventurer, rebel, inquiet, que el va portar a interessar-se per diversos àmbits de l’art i del coneixement, com la fotografia o la neurologia.
Tot i que potser és més conegut per obres infantils i juvenils com Els Gremlins, Charlie i la fàbrica de xocolata o Matilde, totes tres portades la cinema, Dahl va escriure novel·les i sobretot contes adreçats al públic adult. En la majoria dels casos es tracta de contes sorprenents, delirants, amb un sentit de l’humor esmoladíssim i fins i tot macabre. Dahl transita amb gran habilitat del conte futurista a l’absurd, de la història quotidiana al suspens, sempre amb un deix de crítica, d’ironia, amb un afany d’escrutar la realitat i qüestionar-ne els fonaments aparentment més sòlids i acceptats. En El gran gramatitzador automàtic, per exemple, un inventor crea una màquina que escriu novel·les de gran èxit, de manera que tots els escriptors hi acaben subjugats (sempre m’ha semblat que deu ser el somni d’algun editor sense escrúpols). El domini i la naturalitat dels diàlegs li serveixen per sortejar o superar situacions inversemblants, extremes, com en el conte Intercanvi de parelles, en el qual dos marits s’intercanvien les respectives dones sense que elles en siguin conscients. De vegades els seus personatges destil·len certa morbositat, com si fossin uns obsessos o un folls, víctimes d’unes circumstàncies que els devoren, seria el cas del conte El tatuatge, en el qual un indigent porta tatuada a l’esquena una obra d’art d’incalculable valor, o també Nunc Dimittis, una història de venjança a través de l’art. Preciós i torbador és el conte La màquina del so: el seu protagonista inventa una màquina que li permet sentir sons que l’oïda humana no pot percebre. Així, sent els laments d’una rosa quan li tallen la tija, o les queixes d’una margarida quan l’arrenquen o l’esfereïdor crit d’un arbre quan l’estan talant. Tot un univers, doncs, ocult o menyspreat pels humans que Roald Dahl fa accessible i dota de vida.

Diari de Girona, 6 de setembre de 2015