24 d’agost de 2015

Ruyra

Aquest estiu he rellegit La parada i Pinya de rosa. Estava escrivint uns contes i vaig sentir la necessitat de tornar a Ruyra. Llavors vaig recordar una conversa que havíem tingut l’estiu passat amb en Toni Sala: som fills d’un paisatge, d’un clima, d’una manera de viure i de parlar, som fills d’una tradició literària, no ho podem obviar, no en podem prescindir. Estem empeltats de Ruyra, de Caterina Albert, de Pla, de Gaziel, de Rodoreda, i de tants i tants d’altres, i no només prosistes, sinó també poetes: Verdaguer, Maragall, Carner, Foix, Vinyoli... Ens empenyen, ens estimulen, ens mostren dreceres, però de vegades ens aclaparen, perquè darrere d’ells tot sembla prescindible i superflu. El mateix Pla ho escrivia a Aigua de mar: "És inútil! En aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n'estic tan impregnat, que no podria escriure'n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge -l'arrasà". 
Sí, Ruyra ho va impregnar tot. La seva prosa és enlluernadora. La natura hi vibra, amb una subtil però rotunda presència lírica, com un personatge més que sovint acompanya o provoca les reflexions morals o filosòfiques dels altres personatges. Cada element del paisatge ens atrau perquè està fornit de vida, perquè cada descripció és reveladora i minuciosa. El lèxic és exuberant (quantes paraules hem perdut pel camí!), d’una precisió i alhora d’una plasticitat suggeridora. Ruyra domina, a més, el ritme narratiu, el dosifica i l’amanyaga, sap treure profit de qualsevol situació. Amb vivesa i naturalitat, dóna veu als pescadors, als pagesos, en rescata la parla, les peculiaritats lingüístiques. Les seves històries s’emmarquen a Blanes, a Girona, a l’Empordà, a la Selva i en fan un univers literari, un referent mític. Ruyra escriu contes, narracions, novel·la curta, però també s’interessa per la rondalla i la llegenda, sempre atent a la cultura i la saviesa populars.

Ruyra, doncs, va renovar la nostra llengua, la va enfortir, la va dotar de recursos i de prestigi, i va esdevenir un mestre per a les generacions futures. Cada vegada que ens posem a escriure, l’estem evocant d’alguna manera perquè la nostra literatura encara en viu i se’n nodreix. A propòsit de Ruyra, vaig escriure al Facebook: “Aquest home ens va estassar el camí. Fem-li reverències”. I en Xavier Pla va comentar: “No l’hi hem agraït prou”. Doncs això, encara hi som a temps.

Diari de Girona, 23 d'agost de 2015


1 comentari:

Salvador Macip ha dit...

Totalment d'acord. La figura de Ruyra no està mai prou reivindicada. Almenys els escriptors gironins (sobretot el de la costa) tenim present el seu "esperit"!