24 d’agost de 2015

Ruyra

Aquest estiu he rellegit La parada i Pinya de rosa. Estava escrivint uns contes i vaig sentir la necessitat de tornar a Ruyra. Llavors vaig recordar una conversa que havíem tingut l’estiu passat amb en Toni Sala: som fills d’un paisatge, d’un clima, d’una manera de viure i de parlar, som fills d’una tradició literària, no ho podem obviar, no en podem prescindir. Estem empeltats de Ruyra, de Caterina Albert, de Pla, de Gaziel, de Rodoreda, i de tants i tants d’altres, i no només prosistes, sinó també poetes: Verdaguer, Maragall, Carner, Foix, Vinyoli... Ens empenyen, ens estimulen, ens mostren dreceres, però de vegades ens aclaparen, perquè darrere d’ells tot sembla prescindible i superflu. El mateix Pla ho escrivia a Aigua de mar: "És inútil! En aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n'estic tan impregnat, que no podria escriure'n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge -l'arrasà". 
Sí, Ruyra ho va impregnar tot. La seva prosa és enlluernadora. La natura hi vibra, amb una subtil però rotunda presència lírica, com un personatge més que sovint acompanya o provoca les reflexions morals o filosòfiques dels altres personatges. Cada element del paisatge ens atrau perquè està fornit de vida, perquè cada descripció és reveladora i minuciosa. El lèxic és exuberant (quantes paraules hem perdut pel camí!), d’una precisió i alhora d’una plasticitat suggeridora. Ruyra domina, a més, el ritme narratiu, el dosifica i l’amanyaga, sap treure profit de qualsevol situació. Amb vivesa i naturalitat, dóna veu als pescadors, als pagesos, en rescata la parla, les peculiaritats lingüístiques. Les seves històries s’emmarquen a Blanes, a Girona, a l’Empordà, a la Selva i en fan un univers literari, un referent mític. Ruyra escriu contes, narracions, novel·la curta, però també s’interessa per la rondalla i la llegenda, sempre atent a la cultura i la saviesa populars.

Ruyra, doncs, va renovar la nostra llengua, la va enfortir, la va dotar de recursos i de prestigi, i va esdevenir un mestre per a les generacions futures. Cada vegada que ens posem a escriure, l’estem evocant d’alguna manera perquè la nostra literatura encara en viu i se’n nodreix. A propòsit de Ruyra, vaig escriure al Facebook: “Aquest home ens va estassar el camí. Fem-li reverències”. I en Xavier Pla va comentar: “No l’hi hem agraït prou”. Doncs això, encara hi som a temps.

Diari de Girona, 23 d'agost de 2015


10 d’agost de 2015

Festa major

Els estius de la meva infantesa tenen la pell colrada i salabrosa, els cabells humits i els genolls pelats. Romancejaves al llit, amb una mandra dolça, juganera, i t’aixecaves tard. De seguida estaves vestit, el banyador sempre a punt. Descalç, sentint la fredor de les rajoles a la punta dels dits, prenies la llet al pati encara fresquívol, mentre rumiaves què en faries, d’aquell nou dia que s’estenia, llarg, prometedor, davant teu. Sota l’ombra d’un porxo emparrat, llegies un tebeo i, a cops de vent, et desvetllava l’aroma d’una mar que havien inventat per tu. Baixaves a la platja a corre-cuita i, així que tocaves l’aigua, esdevenies peix: nedaves, xipollejaves, et capbussaves i t'esmunyies entre les roques a la recerca de meravelles i tresors. Arrebossat de sorra, et cruspies el sol i feies amics que parlaven la teva mateixa llengua tot i expressar-se en un altre idioma. Només la gana i una vaga consciència et feien tornar a casa. T’esbandies sota la dutxa i, encara moll, devoraves el dinar. Llavors t’envaïa una nyonya infinita i la migdiada t’oferia somnis a dojo. A la tarda hi havia un gelat i un tros de xíndria i una bicicleta que se sabia els carrers de memòria. Et trobaves amb els amics per conquerir places i parcs i solars i quan arribava el vespre encara eres l’amo del món. El sopar era un pur tràmit perquè el dia no s’acabava mai i la nit oferia cuques de llum i estrelles fugaces i calàpets que sortien a entomar la frescor. I continuaves jugant fins que les forces s’acabaven de cop i t’arrossegaves fins al llit. Off.

Llavors, un bon dia, com si amb això no en fessis prou, arribava la festa major. La parentela venia a dinar i tota la cuina eren cassolades i postres flairoses. La sobretaula s’allargassava fins a l’hora de les sardanes i tothom et ficava un bitllet a la butxaca dels pantalons. Empolainat, clenxinat, anaves a la fira i disparaves contra unes boles i uns escuradents a canvi d’un coco florit i uns líquids de coloraines que s’havien de convertir en gelats. Sorties xarbotat dels autos de xoc, borratxo de llums i música i xivarri. Amb una solemnitat ritual, quedaves amb els amics pel ball de nit, quan provaries que alguna de les nenes que t’agradaven volgués ballar amb tu la cançó de l’estiu. Més gelats i més núvols de sucre i garapinyades. Tornaves a casa gairebé de matinada i només l’esgotament t’impedia adonar-te’n de com n’eres, de feliç. Ara, només ara, sé que els estius de la meva infantesa eren com una festa major contínua.

Diari de Girona, 9 d'agost de 2015