Què
fas quan els termòmetres s’enfilen com si anunciessin la fi del món? Llegir?
Escriure? No, impossible, no et pots concentrar, no en gaudeixes. Anar a la
platja? Ni parlar-ne: està saturada de cotxes i de gent que lluita per un metro
quadrat de sorra. El més sensat que pots fer és ajustar els porticons, de
manera que no s’esmunyi ni un resquill de sol, i obrir portes i finestres de
bat a bat perquè corri l’aire. Llavors t’has d’asseure a terra, en un lloc
estratègic, i entretenir-te amb les imatges i les paraules que desprèn una
pantalla.
Així
ha estat com m’he cruspit una bona part de les entrevistes del programa A fondo, dirigit i presentat per Joaquín
Soler Serrano entre el 1976 i el 1981. He vist i escoltat Jorge Luis Borges,
Juan Rulfo, Salvador Dalí, Octavio Paz, Joan Brossa, Josep Pla, Mario
Benedetti, Ernesto Sábato, Julio Cortázar, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda.
Quin goig! Entrevistes llargues, en alguns casos de més d’una hora, sense
presses, a fons, com indica el títol del programa, intenses i reposades. Només
s’hi veu un plató gairebé nu, amb dues persones que enraonen, no cal res més,
perquè elles ja ho omplen tot.
Soler
Serrano sap treure profit de cada convidat, sap de què parla i què ha de
preguntar, ho fa amb tacte i alhora amb fermesa, sense eludir les qüestions més
compromeses o delicades. Hi podeu trobar l’erudició de Borges, amb aquell
sentit de l’humor gairebé metafísic; la cadència afrancesada de Cortázar, que
sempre sembla que t’estigui explicant un conte meravellós; o els poemes d’Octavio
Paz, recitats per ell mateix amb una sobrietat exquisida. Dalí fa de Dalí:
histriònic, amb algun estirabot i alguna d’aquelles frases que durant setmanes
et ronden pel cap. Pla, entre cigarreta i cigarreta, també fa de Pla, lúcid,
sorneguer, de vegades incisiu i satíric. El pobre Espriu, en canvi, sembla
encarcarat, cohibit, amb unes respostes lentes i laborioses, però molt valent
quan s’ha de definir sobre la situació de Catalunya (l’entrevista és de 1976). I
a la gran Rodoreda, se la veu tan menuda, tan tímida, tan fràgil, però alhora
amb tanta passió...
L’últim
programa semblant que es va emetre a la nostra televisió va ser L’hora del lector i el van esbandir el
2011 sense cap mena de recança. La televisió, i els mitjans en general, han
caigut en una visió superficial i apressada de la cultura, que ha quedat
reduïda a espais minúsculs, embolcallada i distorsionada amb llumets de colors.
Tot plegat, molt revelador, i molt trist.
Diari de Girona, 26 de juliol de 2015