27 de juliol de 2015

A fons

Què fas quan els termòmetres s’enfilen com si anunciessin la fi del món? Llegir? Escriure? No, impossible, no et pots concentrar, no en gaudeixes. Anar a la platja? Ni parlar-ne: està saturada de cotxes i de gent que lluita per un metro quadrat de sorra. El més sensat que pots fer és ajustar els porticons, de manera que no s’esmunyi ni un resquill de sol, i obrir portes i finestres de bat a bat perquè corri l’aire. Llavors t’has d’asseure a terra, en un lloc estratègic, i entretenir-te amb les imatges i les paraules que desprèn una pantalla.
Així ha estat com m’he cruspit una bona part de les entrevistes del programa A fondo, dirigit i presentat per Joaquín Soler Serrano entre el 1976 i el 1981. He vist i escoltat Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Salvador Dalí, Octavio Paz, Joan Brossa, Josep Pla, Mario Benedetti, Ernesto Sábato, Julio Cortázar, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda. Quin goig! Entrevistes llargues, en alguns casos de més d’una hora, sense presses, a fons, com indica el títol del programa, intenses i reposades. Només s’hi veu un plató gairebé nu, amb dues persones que enraonen, no cal res més, perquè elles ja ho omplen tot.
Soler Serrano sap treure profit de cada convidat, sap de què parla i què ha de preguntar, ho fa amb tacte i alhora amb fermesa, sense eludir les qüestions més compromeses o delicades. Hi podeu trobar l’erudició de Borges, amb aquell sentit de l’humor gairebé metafísic; la cadència afrancesada de Cortázar, que sempre sembla que t’estigui explicant un conte meravellós; o els poemes d’Octavio Paz, recitats per ell mateix amb una sobrietat exquisida. Dalí fa de Dalí: histriònic, amb algun estirabot i alguna d’aquelles frases que durant setmanes et ronden pel cap. Pla, entre cigarreta i cigarreta, també fa de Pla, lúcid, sorneguer, de vegades incisiu i satíric. El pobre Espriu, en canvi, sembla encarcarat, cohibit, amb unes respostes lentes i laborioses, però molt valent quan s’ha de definir sobre la situació de Catalunya (l’entrevista és de 1976). I a la gran Rodoreda, se la veu tan menuda, tan tímida, tan fràgil, però alhora amb tanta passió...

L’últim programa semblant que es va emetre a la nostra televisió va ser L’hora del lector i el van esbandir el 2011 sense cap mena de recança. La televisió, i els mitjans en general, han caigut en una visió superficial i apressada de la cultura, que ha quedat reduïda a espais minúsculs, embolcallada i distorsionada amb llumets de colors. Tot plegat, molt revelador, i molt trist.

Diari de Girona, 26 de juliol de 2015


13 de juliol de 2015

Tinc una idea

El món és ple a vessar de gent convençuda que posseeix, com si es tractés d’un tresor, grans idees. Idees genials, úniques, transgressores, meravelloses. M’he trobat moltíssimes vegades amb persones que creuen tenir una idea magnífica per escriure una novel·la, persones que es pensen que han inventat un negoci nou i altament rendible, persones segures que les seves idees revolucionaran tot el que toquin.
La immensa majoria d’aquesta gent no portarà mai aquestes idees a la pràctica, perquè aviat seran oblidades o abandonades, o es desinflaran lentament fins a convertir-se en una pelleringa, o moriran de la mateixa manera que moriran els seus propietaris. Hi haurà milers, milions de novel·les que mai no s’escriuran, així com negocis, projectes i iniciatives que mai no es duran a terme. Els pocs que intentin materialitzar les seves, a priori, fantàstiques idees de seguida toparan amb un munt de dificultats que ben aviat els farà tocar de peus a terra. Aquell que provi d’escriure una novel·la és molt probable que no passi de la segona pàgina i, si per casualitat l’acaba, és encara més probable que sigui estrepitosament dolenta (i en l’improbable cas que sigui bona o molt bona, tindrà immenses dificultats per publicar-la). Aquell que s’embarqui en un negoci, haurà de sortejar primer una infinitat d’obstacles legals i burocràtics, i després s’haurà d’enfrontar a un sistema fiscal injust i caòtic, i a un reguitzell de problemes laborals i empresarials. Per altra banda, aquell que es pensa que ha ideat tota una nova manera de fer les coses, segurament fracassarà allà on ja han fracassat un piló de persones abans que ell. Com a mínim, cal dir-ho, aquestes persones ho hauran intentat, s’hi hauran arriscat i potser, només potser, hauran tret algun profit de l’experiència. Sí, és cert, una petita, ínfima part d’aquesta gent se’n sortirà, sigui per talent, per casualitat, per tossuderia, per orgull, per amiguisme, per manca d’escrúpols o per una estranya i desconeguda barreja de tot plegat.

Tanmateix els més perillosos i temuts són aquells que diuen que gaudeixen de grans idees i s’emporten tots els guanys, els fruits i els aplaudiments, malgrat que obliguen els altres a executar-les o materialitzar-es. O encara pitjor són aquells que roben les idees dels altres i, sense cap vergonya ni recança, se les fan seves i en treuen un rendiment. Entre tots, doncs, podríem començar a aportar idees per veure com ens desempalleguem d’aquesta colla d’aprofitats i paràsits.

Diari de Girona, 12 de juliol de 2015

10 de juliol de 2015

Discreció

El diccionari defineix “discreció” en una de les seves accepcions com “Manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat”. Tota una lliçó de vida continguda en aquesta definició. Tota una ètica condensada en poques paraules. Tot un tractat de virtuts.
“Allò que convé de fer” es converteix en un dels grans mals de cap de la nostra existència, fins i tot quan tenim uns principis morals molt clars o unes creences religioses molt fermes. La solidesa dels nostres arguments sovint flaqueja davant certes situacions i ens assetgen els dubtes i les pors. Un no sap mai, per exemple, si és millor passar a l’acció o esperar amb paciència i cautela; si cal atacar o és preferible la resistència; si ha de seguir els dictàmens de l’experiència o ha arribat l’hora d’improvisar o d’inventar altres solucions. Ens enfrontem a milers de problemes semblants però diferents alhora, amb matisos i subtileses que se’ns escapen; ensopeguem cada dia amb circumstàncies que ens superen i amb persones que tenen pocs escrúpols. Sovint hem de decantar-nos pel pragmatisme per sortejar algunes dificultats i sovint restem perplexos davant situacions que ni tan sols sospitàvem que podien sorgir en la nostra vida.
I el fer i el dir gairebé sempre van donats de la mà, per això les nostres decisions passen també per les nostres paraules, per saber el que cal dir o el que cal callar en cada moment. Cada vegada que actuem i cada vegada que parlem estem mostrant la nostra dimensió moral, estem difonent els nostres principis ètics i estem projectant una imatge que els altres no trigaran a jutjar i, si cal, utilitzar en el seu propi benefici. Som el que diem i el que fem, però també som el que callem i el que deixem de fer.

Per tot plegat és tan decisiu saber callar sobre un mateix i especialment “allò que li ha estat confiat”. El món és ple de bocamolls o, com a mínim, de gent que li costa molt vèncer la temptació d’explicar certes coses, sobretot si són alienes. Saber callar és una mostra de respecte i una garantia de confiança, és un art que s’aprèn a cultivar amb el temps i una virtut que denota saviesa i ponderació. Les persones que saben callar solen ser les mateixes que saben escoltar i, per tant, que gaudeixen de més elements per jutjar i aprendre. Ja ho va dir Voltaire: “El que revela el secret dels altres passa per traïdor; el que revela el propi secret passa per imbècil” 

Diari de Girona, 28 de juny de 2015