15 de juny de 2015

La dependenta

        Fa pocs dies em vaig trobar una dona al supermercat. Tots dos fèiem cua per pagar, però a caixes diferents. La seva cara em sonava, encara que no aconseguia recordar qui era. Mentre esperàvem, l’anava observant discretament: devia vorejar la seixantena, tot i que vestia com si fos més jove; anava maquillada, pentinada, polida; tot feia suposar que, uns anys enrere, havia estat una dona summament atractiva. La cua avançava però jo era incapaç de situar aquella persona en la meva memòria, estava segur que la coneixia, i això encara em torturava més. Quan li va tocar pagar, vaig sentir la seva veu i, de sobte, vaig saber qui era.
            Cada tarda, quan sortíem de l’institut, un meu amic i jo anàvem a una papereria amb el pretext de proveir-nos de material escolar. La raó, però, era una altra: la dependenta. Una noia que gairebé ens doblava l’edat i que, també per això, vèiem tan inaccessible com desitjable. Una noia que sempre lluïa uns texans ajustadíssims i unes bruses vaporoses que insinuaven els pits quan s’inclinava sobre el taulell amb un somriure enlluernador. Eternitzàvem la nostra estada a la botiga i, sempre de reüll o través dels miralls, cercàvem tots els enfocaments possibles del seu cos per retenir-los i evocar-lo quan ens calgués. Era el nostre amor platònic i el nostre mite sexual, més proper i més real que qualsevol de les actrius o cantants que decoraven les parets de les nostres habitacions.

            Ara aquell mite feia cua a la caixa d’un súper i em recordava que havien passat prou anys perquè amb prou feines la reconegués. Per ella jo encara devia ser aquell adolescent, entre càndid i emprenyador, que afalagava la seva vanitat amb insistents visites a la botiga. Vaig tenir la certesa –o més aviat la intuïció– que s’havia complert un cicle vital, com si el temps hagués fet una volta sencera i comencés una nova etapa que m’atorgava una perspectiva diferent de les coses, més matisada, més fonda, menys efímera. Mentre rumiava tot això, ella ja sortia amb el carret. Vaig pagar, vaig omplir les bosses i vaig sortir també. Vam tornar a coincidir a l’aparcament. Ell ja havia carregat la compra al cotxe i sostenia a coll un nadó. Per la manera com li parlava, com el mirava i com li somreia, vaig saber de seguida que era el seu nét. Vaig estar a punt de saludar-la, però vaig ficar-me al cotxe i el vaig engegar. Encara la vaig esguardar un cop més a través del retrovisor i la vaig trobar molt més bella que quan treballava a la papereria.

Diari de Girona, 14 de juny de 2015