Ensenyar

La setmana passada, mentre portava la meva filla a estudi, la tramuntana brogia, fuetejava, bufava forta encara. Vinclava els arbres, alçava polseguera pels camins, feia trontollar el cotxe i la gent. Tots dos teníem els llavis ressecs, encetats, i els cabells embullats. Durant la nit, havia brufolat amb tanta fúria, que sacsejava els porticons i brunzia, vertiginosa i amenaçant, entre els reclaus i les fenelles. Havíem dormit a estonades, inquiets. En llevar-nos, el jardí era un desgavell de plàstics, fulles, troncs i objectes desplaçats. Mentre esmorzàvem havíem corroborat els estralls enmig d’un silenci impotent: les flors, que tant havíem cuidat, apareixien marcides, despullades de pètals; els fruiters, que regàvem cada tarda, estaven mustis, rosegats, sense fruits; la gespa, groguenca. Hi ha una mena d’atracció morbosa, també en la desolació, que ens obligava a aturar-nos en cada petit infortuni: un niu arrabassat, una nina decapitada, un cove trabucat en un racó, sobre fullaraca i papers.

Ara, de camí a col·legi, comentàvem les molèsties i les destrosses de la ventada i ens preguntàvem quan s’encalmaria, alhora que li dedicàvem tot un reguitzell de vituperis i d’improperis més o menys imaginatius. De sobte, però, ens vam quedar muts, ullpresos. Al final del camí, al bell mig d’un bosquet de pins i alzines que balandrejaven, s’estenia un camp de blat. La tramuntana feia ondular elegantment les espigues: era talment una minúscula mar continguda, abastable, amb ones que enlluernaven i morien arran de camí. Vam aturar el cotxe i vam contemplar com una serp gegantina s’entestava a reptar per damunt del blat una i una altra vegada, manyaga, juganera, tot xiuxiuejant secrets. L’espectacle era tan hipnòtic, tan bell, tan poètic, que tots dos vam quedar embadalits durant força estona. Fins que vaig mirar de reüll el rellotge del mòbil i vaig adonar-me’n que fèiem tard a l’escola. Vaig a estar a punt d’engegar el cotxe i marxar, però la meva filla continuava absorta, rendida davant la mateixa tramuntana que hores abans li provocava malsons i li malmenava el seu paradís.

I sí, vaig engegar el cotxe de seguida, però per aparcar-lo a la vora del camp. I no la vaig portar a l’escola, sinó a un rocam elevat, a recer, des d’on vam continuar presenciant l’espectacle i explicant històries, cantant cançons i recitant poemes. Perquè hi ha coses que, per molt que es vulgui, no es poden fer dins d’una aula.

Diari de Girona, 31 de maig de 2015