La
setmana passada, mentre portava la meva filla a estudi, la tramuntana brogia,
fuetejava, bufava forta encara. Vinclava els arbres, alçava polseguera pels
camins, feia trontollar el cotxe i la gent. Tots dos teníem els llavis ressecs,
encetats, i els cabells embullats. Durant la nit, havia brufolat amb tanta
fúria, que sacsejava els porticons i brunzia, vertiginosa i amenaçant, entre
els reclaus i les fenelles. Havíem dormit a estonades, inquiets. En llevar-nos,
el jardí era un desgavell de plàstics, fulles, troncs i objectes desplaçats.
Mentre esmorzàvem havíem corroborat els estralls enmig d’un silenci impotent:
les flors, que tant havíem cuidat, apareixien marcides, despullades de pètals;
els fruiters, que regàvem cada tarda, estaven mustis, rosegats, sense fruits;
la gespa, groguenca. Hi ha una mena d’atracció morbosa, també en la desolació,
que ens obligava a aturar-nos en cada petit infortuni: un niu arrabassat, una nina
decapitada, un cove trabucat en un racó, sobre fullaraca i papers.
Ara, de
camí a col·legi, comentàvem les molèsties i les destrosses de la ventada i ens
preguntàvem quan s’encalmaria, alhora que li dedicàvem tot un reguitzell de
vituperis i d’improperis més o menys imaginatius. De sobte, però, ens vam
quedar muts, ullpresos. Al final del camí, al bell mig d’un bosquet de pins i
alzines que balandrejaven, s’estenia un camp de blat. La tramuntana feia
ondular elegantment les espigues: era talment una minúscula mar continguda,
abastable, amb ones que enlluernaven i morien arran de camí. Vam aturar el
cotxe i vam contemplar com una serp gegantina s’entestava a reptar per damunt
del blat una i una altra vegada, manyaga, juganera, tot xiuxiuejant secrets. L’espectacle
era tan hipnòtic, tan bell, tan poètic, que tots dos vam quedar embadalits
durant força estona. Fins que vaig mirar de reüll el rellotge del mòbil i vaig
adonar-me’n que fèiem tard a l’escola. Vaig a estar a punt d’engegar el cotxe i
marxar, però la meva filla continuava absorta, rendida davant la mateixa
tramuntana que hores abans li provocava malsons i li malmenava el seu paradís.
I sí,
vaig engegar el cotxe de seguida, però per aparcar-lo a la vora del camp. I no
la vaig portar a l’escola, sinó a un rocam elevat, a recer, des d’on vam
continuar presenciant l’espectacle i explicant històries, cantant cançons i
recitant poemes. Perquè hi ha coses que, per molt que es vulgui, no es poden
fer dins d’una aula.
Diari de Girona, 31 de maig de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada