15 de juny de 2015

La dependenta

        Fa pocs dies em vaig trobar una dona al supermercat. Tots dos fèiem cua per pagar, però a caixes diferents. La seva cara em sonava, encara que no aconseguia recordar qui era. Mentre esperàvem, l’anava observant discretament: devia vorejar la seixantena, tot i que vestia com si fos més jove; anava maquillada, pentinada, polida; tot feia suposar que, uns anys enrere, havia estat una dona summament atractiva. La cua avançava però jo era incapaç de situar aquella persona en la meva memòria, estava segur que la coneixia, i això encara em torturava més. Quan li va tocar pagar, vaig sentir la seva veu i, de sobte, vaig saber qui era.
            Cada tarda, quan sortíem de l’institut, un meu amic i jo anàvem a una papereria amb el pretext de proveir-nos de material escolar. La raó, però, era una altra: la dependenta. Una noia que gairebé ens doblava l’edat i que, també per això, vèiem tan inaccessible com desitjable. Una noia que sempre lluïa uns texans ajustadíssims i unes bruses vaporoses que insinuaven els pits quan s’inclinava sobre el taulell amb un somriure enlluernador. Eternitzàvem la nostra estada a la botiga i, sempre de reüll o través dels miralls, cercàvem tots els enfocaments possibles del seu cos per retenir-los i evocar-lo quan ens calgués. Era el nostre amor platònic i el nostre mite sexual, més proper i més real que qualsevol de les actrius o cantants que decoraven les parets de les nostres habitacions.

            Ara aquell mite feia cua a la caixa d’un súper i em recordava que havien passat prou anys perquè amb prou feines la reconegués. Per ella jo encara devia ser aquell adolescent, entre càndid i emprenyador, que afalagava la seva vanitat amb insistents visites a la botiga. Vaig tenir la certesa –o més aviat la intuïció– que s’havia complert un cicle vital, com si el temps hagués fet una volta sencera i comencés una nova etapa que m’atorgava una perspectiva diferent de les coses, més matisada, més fonda, menys efímera. Mentre rumiava tot això, ella ja sortia amb el carret. Vaig pagar, vaig omplir les bosses i vaig sortir també. Vam tornar a coincidir a l’aparcament. Ell ja havia carregat la compra al cotxe i sostenia a coll un nadó. Per la manera com li parlava, com el mirava i com li somreia, vaig saber de seguida que era el seu nét. Vaig estar a punt de saludar-la, però vaig ficar-me al cotxe i el vaig engegar. Encara la vaig esguardar un cop més a través del retrovisor i la vaig trobar molt més bella que quan treballava a la papereria.

Diari de Girona, 14 de juny de 2015

2 de juny de 2015

Ensenyar



La setmana passada, mentre portava la meva filla a estudi, la tramuntana brogia, fuetejava, bufava forta encara. Vinclava els arbres, alçava polseguera pels camins, feia trontollar el cotxe i la gent. Tots dos teníem els llavis ressecs, encetats, i els cabells embullats. Durant la nit, havia brufolat amb tanta fúria, que sacsejava els porticons i brunzia, vertiginosa i amenaçant, entre els reclaus i les fenelles. Havíem dormit a estonades, inquiets. En llevar-nos, el jardí era un desgavell de plàstics, fulles, troncs i objectes desplaçats. Mentre esmorzàvem havíem corroborat els estralls enmig d’un silenci impotent: les flors, que tant havíem cuidat, apareixien marcides, despullades de pètals; els fruiters, que regàvem cada tarda, estaven mustis, rosegats, sense fruits; la gespa, groguenca. Hi ha una mena d’atracció morbosa, també en la desolació, que ens obligava a aturar-nos en cada petit infortuni: un niu arrabassat, una nina decapitada, un cove trabucat en un racó, sobre fullaraca i papers.
Ara, de camí a col·legi, comentàvem les molèsties i les destrosses de la ventada i ens preguntàvem quan s’encalmaria, alhora que li dedicàvem tot un reguitzell de vituperis i d’improperis més o menys imaginatius. De sobte, però, ens vam quedar muts, ullpresos. Al final del camí, al bell mig d’un bosquet de pins i alzines que balandrejaven, s’estenia un camp de blat. La tramuntana feia ondular elegantment les espigues: era talment una minúscula mar continguda, abastable, amb ones que enlluernaven i morien arran de camí. Vam aturar el cotxe i vam contemplar com una serp gegantina s’entestava a reptar per damunt del blat una i una altra vegada, manyaga, juganera, tot xiuxiuejant secrets. L’espectacle era tan hipnòtic, tan bell, tan poètic, que tots dos vam quedar embadalits durant força estona. Fins que vaig mirar de reüll el rellotge del mòbil i vaig adonar-me’n que fèiem tard a l’escola. Vaig a estar a punt d’engegar el cotxe i marxar, però la meva filla continuava absorta, rendida davant la mateixa tramuntana que hores abans li provocava malsons i li malmenava el seu paradís.
I sí, vaig engegar el cotxe de seguida, però per aparcar-lo a la vora del camp. I no la vaig portar a l’escola, sinó a un rocam elevat, a recer, des d’on vam continuar presenciant l’espectacle i explicant històries, cantant cançons i recitant poemes. Perquè hi ha coses que, per molt que es vulgui, no es poden fer dins d’una aula.

Diari de Girona, 31 de maig de 2015