4 de maig de 2015

Tot el temps del món

Una vegada, fa anys, em va caure a les mans un programa antic d’una festa major. No en recordo el poble però, pel contingut, devia ser petit, discret, modestíssim. Me’l vaig mirar amb relativa curiositat, fins que un detall em va xocar: no hi havia horaris. La missa, el ball, les sardanes eren “havent dinat”, o “cap al vespre”, o “en acabat...”. Ho vaig trobar meravellós. Em vaig delectar pensant com devien viure els habitants d’aquell poble, si eren capaços de prescindir d’hores i de quarts, de rellotges, de cotilles horàries i de totes les esclavituds que se’n deriven. 
Aquesta setmana he tingut una sensació semblant en contemplar llargament una fotografia que, si fa no fa, deu ser de la mateixa època d’aquell programa de la festa major. És una imatge en un blanc i negre un xic tèrbol, vaporós, que suscita en l’espectador una impressió de llunyania, gairebé d’irrealitat. Reprodueix una cala closa, que diria Foix, arrecerada, abrigada per rocams que recorden animals prehistòrics. La vegetació en primer terme (que no sóc capaç d’identificar), arbres i matolls, endolceix l’aridesa de la pedra i enquadra una barca i un home que s’hi recolza. La mar, menuda, encalmada, sembla tan sòlida com els mateixos palets, sobre els quals descansa, estesa, una xarxa. El cel és cristal·lí, lluminós, talment d’un dia de principis d’estiu, encara plaent. L’home, segurament un pescador, i el bot, aturats a la llongada, semblen formar un sol cos, com si el primer fos un apèndix del segon. Cap més persona trenca la solitud del paratge, cap embarcació entorpeix la quietud de la mar, ni tan sols cap ocell gosa creuar un cel tan serè.

És una imatge idíl·lica, paradigma del paradís perdut (tot i que el pescador no devia tenir una vida gens planera) i promotora de tants tòpics i tantes mentides com vulgueu. És la imatge d’una Costa Brava que, entre tots, hem malmenat i prostituït, i que ara potser enyorem i idealitzem. Però més enllà de totes aquestes consideracions, alguna cosa crida poderosament l’atenció: és la visió d’un humà perdut, però alhora absolutament integrat, en la natura. L’home, arromangat, descansa sobre el bot amb una placidesa que frega la indiferència, mira la mar com si fos seva –i en part ho és– i intueix que ho té tot a l’abast de la mà. El que més l’allunya de nosaltres no són els anys que ens separen de la fotografia, sinó l’actitud amb què observa allò que l’envolta: com si tingués tot el temps del món.

Diari de Girona, 3 de maig de 2015