Creativitat en perill

Al món no abunden les persones creatives. Potser per això, precisament, el món és com és. Quan te’n trobes una, però, la reconeixes de seguida: són gent inquieta, lliure, inconformista, crítica, també insegura i vulnerable (encara que de vegades ho vulguin amagar sota una màscara d’arrogància, duresa o excentricitat). Sobretot són gent amb una necessitat imperiosa, urgent, insubornable, d’abocar tot el seu talent en allò que els omple i transformar-ho en obres que fan la vida més habitable, més bella, més digna i més comprensible. Són gent que, ja de ben menuts, viuen en un risc constant perquè és molt fàcil que la seva capacitat creativa, experimentadora, sovint transgressora, sigui mal entesa o manipulada o coartada pels qui justament l’haurien de protegir i estimular. ¿Quantes ments brillants no s’hauran malaguanyat per culpa d’una educació deficient, per manca de mitjans, per topar amb mentalitats escarransides?

Com que són gent rebel que qüestiona les normes, els dogmatismes i els tòpics, acaben resultant incòmodes perquè destapen veritats que no tothom vol escoltar o sap pair. Sovint, doncs, viuen al marge, amb certs problemes de comunicació o de relació social, però cultivant tothora una vida interior riquíssima. Són gent amb una sensibilitat extrema que els porta a viure-ho tot amb una intensitat gairebé malaltissa. Infatigables i curiosos, no deixen mai de cercar nous camins i, quan els troben, s’hi lliuren fins a deixar-hi l’ànima. Això els converteix en persones molt exigents i rigoroses, obstinades, del tot compromeses amb el que fan, però també els pot convertir en persones angoixades i frustrades quan els camins esdevenen intransitables.

Però potser el gran problema de les persones creatives és la paradoxa que arrosseguen durant tot la seva existència: en la majoria d’ocasions són els mediocres, els insensibles, els més ineptes, els que acaben jutjant i decidint sobre les seves produccions i fins i tot sobre la seva forma de vida. Per això moltes vegades se senten menyspreats, ridiculitzats, mal interpretats o senzillament ignorats. Tot plegat fa que la creativitat sigui quelcom tan fràgil, tan insegur, tan subtil que les persones que la posseeixen no sàpiguen com gestionar-la. Sovint pateixen la incomprensió general com una humiliació i, perplexos, desorientats, s’acaben autoinculpant fins i tot del que no són responsables. Si el seu patiment no sap trobar una sortida a través de l’art, es marceixen, es rendeixen, i tots hi sortim perdent.  

Diari de Girona, 17 de maig de 2015

Tot el temps del món

Una vegada, fa anys, em va caure a les mans un programa antic d’una festa major. No en recordo el poble però, pel contingut, devia ser petit, discret, modestíssim. Me’l vaig mirar amb relativa curiositat, fins que un detall em va xocar: no hi havia horaris. La missa, el ball, les sardanes eren “havent dinat”, o “cap al vespre”, o “en acabat...”. Ho vaig trobar meravellós. Em vaig delectar pensant com devien viure els habitants d’aquell poble, si eren capaços de prescindir d’hores i de quarts, de rellotges, de cotilles horàries i de totes les esclavituds que se’n deriven. 

Aquesta setmana he tingut una sensació semblant en contemplar llargament una fotografia que, si fa no fa, deu ser de la mateixa època d’aquell programa de la festa major. És una imatge en un blanc i negre un xic tèrbol, vaporós, que suscita en l’espectador una impressió de llunyania, gairebé d’irrealitat. Reprodueix una cala closa, que diria Foix, arrecerada, abrigada per rocams que recorden animals prehistòrics. La vegetació en primer terme (que no sóc capaç d’identificar), arbres i matolls, endolceix l’aridesa de la pedra i enquadra una barca i un home que s’hi recolza. La mar, menuda, encalmada, sembla tan sòlida com els mateixos palets, sobre els quals descansa, estesa, una xarxa. El cel és cristal·lí, lluminós, talment d’un dia de principis d’estiu, encara plaent. L’home, segurament un pescador, i el bot, aturats a la llongada, semblen formar un sol cos, com si el primer fos un apèndix del segon. Cap més persona trenca la solitud del paratge, cap embarcació entorpeix la quietud de la mar, ni tan sols cap ocell gosa creuar un cel tan serè.

És una imatge idíl·lica, paradigma del paradís perdut (tot i que el pescador no devia tenir una vida gens planera) i promotora de tants tòpics i tantes mentides com vulgueu. És la imatge d’una Costa Brava que, entre tots, hem malmenat i prostituït, i que ara potser enyorem i idealitzem. Però més enllà de totes aquestes consideracions, alguna cosa crida poderosament l’atenció: és la visió d’un humà perdut, però alhora absolutament integrat, en la natura. L’home, arromangat, descansa sobre el bot amb una placidesa que frega la indiferència, mira la mar com si fos seva –i en part ho és– i intueix que ho té tot a l’abast de la mà. El que més l’allunya de nosaltres no són els anys que ens separen de la fotografia, sinó l’actitud amb què observa allò que l’envolta: com si tingués tot el temps del món.

Diari de Girona, 3 de maig de 2015