Un
dels fenòmens més freqüents que patim els escriptors el dia de Sant Jordi és
que, mentre som en una parada per signar llibres, la gent ens confon amb els
llibreters i ens demana algun títol (que, per una llei no escrita, mai no és
nostre, ni tan sols un bon llibre, sinó algun bestseller abominable). Les primeres vegades aquestes confusions t’irriten,
et molesten, fins i tot t’ofenen. Amb el temps t’ho vas agafant millor, més que
res perquè es repeteixen any rere any, i veus que tant et passa a tu com a un
escriptor molt més gran i consagrat. A partir d’aquell moment, t’ho prens amb
la distància i la ironia amb què s’ha de prendre tot i, si t’ho saps manegar,
encara et pot servir per vendre algun llibre teu.
Tot
plegat ve a confirmar que als escriptors no ens coneix gairebé ningú (deixo a
banda els que surten tothora a la tele i etc.) i que vendre llibres esdevé tota
una gesta. Per això has d’encarar el Sant Jordi amb una gran dosi de paciència,
amb un entusiasme relatiu i amb tota la bona disponibilitat del món. Davant aquest
panorama, ajuda molt fer el trajecte acompanyat, si pot ser en parella, com la
guàrdia civil, per donar-te suport moral en els moments difícils i celebrar les
escasses i efímeres victòries. A banda dels col·legues amb qui he anat
coincidint a les diferents parades de llibres, els darrers anys he fet tàndem amb
en Lluís Freixas, l’Adrià Pujol i en Sebastià Roig, sóc així d’afortunat.
La
jornada sempre ha de començar amb un esmorzar consistent, perquè el dia serà
llarg i costerut. Satisfet el cos i potser l’ànima, desfiles, cronometrat, per
diferents parades, parles amb altres escriptors, amb periodistes, amb
llibreters i de tant en tant tens la immensa sort de trobar lectors agraïts que
elogien els teus llibres i volen que els en signis algun exemplar. Dines amb el
teu company de fatigues i enraones de moltes coses, però, no cal dir-ho,
enraones sobretot de literatura i de tot el que l’envolta (amb algunes
xafarderies incloses). Després del cafè, enfiles cap a la nova ruta de tarda:
més parades, més cares, alguna entrevista, algun entreacte per prendre una cerveseta
i fer-la petar amb calma. Fins que el dia s’esmorteeix i les forces decauen. Els
carrers comencen a buidar-se, les parades recullen, les roses ja estan marcides...
i les teles i ràdios divulguen les llistes dels llibres més venuts (i quina
fal·lera!). T’acomiades del teu camarada amb certa recança, per tota la
complicitat que hi has teixit al llarg del dia. Després de tot, et dius, Sant
Jordi no està tan malament.
Diari de Girona, 19 d'abril de 2015