20 d’abril de 2015

Sant Jordi en parella

Un dels fenòmens més freqüents que patim els escriptors el dia de Sant Jordi és que, mentre som en una parada per signar llibres, la gent ens confon amb els llibreters i ens demana algun títol (que, per una llei no escrita, mai no és nostre, ni tan sols un bon llibre, sinó algun bestseller abominable). Les primeres vegades aquestes confusions t’irriten, et molesten, fins i tot t’ofenen. Amb el temps t’ho vas agafant millor, més que res perquè es repeteixen any rere any, i veus que tant et passa a tu com a un escriptor molt més gran i consagrat. A partir d’aquell moment, t’ho prens amb la distància i la ironia amb què s’ha de prendre tot i, si t’ho saps manegar, encara et pot servir per vendre algun llibre teu.
Tot plegat ve a confirmar que als escriptors no ens coneix gairebé ningú (deixo a banda els que surten tothora a la tele i etc.) i que vendre llibres esdevé tota una gesta. Per això has d’encarar el Sant Jordi amb una gran dosi de paciència, amb un entusiasme relatiu i amb tota la bona disponibilitat del món. Davant aquest panorama, ajuda molt fer el trajecte acompanyat, si pot ser en parella, com la guàrdia civil, per donar-te suport moral en els moments difícils i celebrar les escasses i efímeres victòries. A banda dels col·legues amb qui he anat coincidint a les diferents parades de llibres, els darrers anys he fet tàndem amb en Lluís Freixas, l’Adrià Pujol i en Sebastià Roig, sóc així d’afortunat.

La jornada sempre ha de començar amb un esmorzar consistent, perquè el dia serà llarg i costerut. Satisfet el cos i potser l’ànima, desfiles, cronometrat, per diferents parades, parles amb altres escriptors, amb periodistes, amb llibreters i de tant en tant tens la immensa sort de trobar lectors agraïts que elogien els teus llibres i volen que els en signis algun exemplar. Dines amb el teu company de fatigues i enraones de moltes coses, però, no cal dir-ho, enraones sobretot de literatura i de tot el que l’envolta (amb algunes xafarderies incloses). Després del cafè, enfiles cap a la nova ruta de tarda: més parades, més cares, alguna entrevista, algun entreacte per prendre una cerveseta i fer-la petar amb calma. Fins que el dia s’esmorteeix i les forces decauen. Els carrers comencen a buidar-se, les parades recullen, les roses ja estan marcides... i les teles i ràdios divulguen les llistes dels llibres més venuts (i quina fal·lera!). T’acomiades del teu camarada amb certa recança, per tota la complicitat que hi has teixit al llarg del dia. Després de tot, et dius, Sant Jordi no està tan malament.

Diari de Girona, 19 d'abril de 2015

7 d’abril de 2015

NO

No! ¿Com hauríem de reaccionar davant d’aquesta paraula tan breu i alhora tan contundent? Quan, posem per cas, presentem una proposta o un treball que creiem engrescador, rigorós i ens el rebutgen o menystenen; o quan aspirem a una feina per a la qual ens sentim totalment capacitats i motivats i no ens contracten; o quan la persona amb qui estàvem convençuts que havíem de compartir la vida ens diu que té altres plans. Són només tres exemples, però ens ha passat a tots, oi?
 Hi ha molta gent que s’hi rebel·la, contra les negatives. Alguns s’enfurismen i passen de l’amor a l’odi amb sorprenent facilitat, fent veure que allò que tant cobejaven ja no els interessa en absolut o que hi ha una maniobra orquestrada contra ells per arruïnar-los la vida. D’altres continuen demanant una i altra vegada allò que se’ls nega, com si a còpia d’insistir poguéssim –per fatiga– fer canviar d’opinió els de l’altra banda. En tots dos casos és molt probable que comencin a acumular un ressentiment que els va corcant per dins. En tots dos casos, també, la dignitat i l’orgull en surten molt mal parats i les energies que es perden pel camí costen molt de recuperar. D’altra gent, en canvi, queda profundament abatuda i desorientada davant les negatives. Alguns fins i tot, decebuts, vençuts, frustrats, ho viuen com una humiliació, com un estrepitós fracàs que els condueix cap a l’immobilisme, cap a l’apatia, i amb prou feines saben o poden refer-se’n.

Francament, no sé si se n’aprèn mai, d’encaixar i pair un no quan un espera i desitja un sí. Per molt preparats que estem, per molt serens que vulguem mostrar-nos, per molt que pretenguem relativitzar les coses, sempre s’escola un punt de desengany, de desencís; sempre tendim a pensar que som víctimes d’una injustícia o d’una arbitrarietat. Potser l’únic que ens podria ajudar en aquesta situació és la perspectiva del temps, que òbviament no tenim en el moment de rebre la negativa. Vull dir que moltes vegades aquell refús ens obre el camí cap a una oportunitat superior i hem d’acabar agraint molts dels “nos” que hem rebut. Analitzades amb distància, algunes de les negatives que més ens han fet patir al llarg de la nostra vida esdevenen llavors clarividents, reveladores, perquè ens adonem que eren tan inevitables com beneficioses. Ens adonem que la vida que tenim, ens agradi més o menys, s’ha construït també perquè algú ens va posar obstacles i ens va obligar a buscar solucions millors i més imaginatives. O no?

Diari de Girona, 5 d'abril de 2015