Ahir
es va celebrar, declarat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. Es van
organitzar recitals, lectures, xerrades, debats, homenatges i actes diversos a
diversos llocs. Qui més qui menys es devia afanyar a fullejar un llibre de
poesia o a penjar algun poema a les xarxes socials (Google ens ho posa tot tan
planer!). I ja està bé, ja. Vull dir que és millor això, aquest contacte
esporàdic, superficial i apressat amb la poesia, que no pas cap ni un.
Posats
a triar, però, m’agradaria que poguéssim establir una relació més íntima, més
intensa i, sobretot, més estable amb la poesia. M’agradaria que entre tots fóssim
capaços trobar les fórmules per generar complicitats entre la poesia i la gent.
Seria desitjable, per exemple, que els pares llegissin poemes als seus fills ja
de ben menuts, encara que no n’entenguessin ni un borrall (també escoltem
cançons en idiomes que no comprenem, oi?), només per sentir la presència
diàfana, rotunda de les paraules, el ritme dels versos, el to, la musicalitat
que amanyaga i que conforta... I les escoles? Doncs les escoles haurien de
respirar poesia, fer-la bategar arreu per així transformar-la en una activitat
ben quotidiana i accessible. Caldria que els mestres llegissin i ajudessin a
llegir poesia als seus alumnes, des dels primers cursos, cada dia, perquè la
interioritzessin amb naturalitat i s’aprenguessin algun poema de memòria, com
qui s’aprèn una cançó que tot el dia taral·leja. Els nostres adolescents
s’adonarien llavors que Llull o March, que Verdaguer o Maragall, que Carner o
Vinyoli no són una cursa d’obstacles, sinó immensos poetes que podrien
aixoplugar-los en molts moments de la seva vida, que podrien convertir en
paraula els seus neguits, els seus dubtes, les seves joies o la seva rebel·lia.
I
així molt probablement arribaríem a adults havent-nos desempallegat pel camí de
tots els prejudicis, tots els tòpics i tota la por davant la poesia. Aleshores
la llegiríem per plaer i també per necessitat, avalats per l’experiència, per
la familiaritat, una mica més lúcids, una mica més savis, una mica més humans.
A la tauleta de nit o en una lleixa del menjador, sempre hi hauria un llibre de
poemes, com sempre hi ha d’haver una capsa d’aspirines a la farmaciola o un bon
vi al celler. En paladejaríem cada mot, tan nu, tan potent, tan essencial, que
ens retornaria al silenci, d’on potser mai no hauríem d’haver fugit.
Diari de Girona, 22 de març de 2015