23 de març de 2015

Poesia quotidiana

Ahir es va celebrar, declarat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. Es van organitzar recitals, lectures, xerrades, debats, homenatges i actes diversos a diversos llocs. Qui més qui menys es devia afanyar a fullejar un llibre de poesia o a penjar algun poema a les xarxes socials (Google ens ho posa tot tan planer!). I ja està bé, ja. Vull dir que és millor això, aquest contacte esporàdic, superficial i apressat amb la poesia, que no pas cap ni un.
Posats a triar, però, m’agradaria que poguéssim establir una relació més íntima, més intensa i, sobretot, més estable amb la poesia. M’agradaria que entre tots fóssim capaços trobar les fórmules per generar complicitats entre la poesia i la gent. Seria desitjable, per exemple, que els pares llegissin poemes als seus fills ja de ben menuts, encara que no n’entenguessin ni un borrall (també escoltem cançons en idiomes que no comprenem, oi?), només per sentir la presència diàfana, rotunda de les paraules, el ritme dels versos, el to, la musicalitat que amanyaga i que conforta... I les escoles? Doncs les escoles haurien de respirar poesia, fer-la bategar arreu per així transformar-la en una activitat ben quotidiana i accessible. Caldria que els mestres llegissin i ajudessin a llegir poesia als seus alumnes, des dels primers cursos, cada dia, perquè la interioritzessin amb naturalitat i s’aprenguessin algun poema de memòria, com qui s’aprèn una cançó que tot el dia taral·leja. Els nostres adolescents s’adonarien llavors que Llull o March, que Verdaguer o Maragall, que Carner o Vinyoli no són una cursa d’obstacles, sinó immensos poetes que podrien aixoplugar-los en molts moments de la seva vida, que podrien convertir en paraula els seus neguits, els seus dubtes, les seves joies o la seva rebel·lia.

I així molt probablement arribaríem a adults havent-nos desempallegat pel camí de tots els prejudicis, tots els tòpics i tota la por davant la poesia. Aleshores la llegiríem per plaer i també per necessitat, avalats per l’experiència, per la familiaritat, una mica més lúcids, una mica més savis, una mica més humans. A la tauleta de nit o en una lleixa del menjador, sempre hi hauria un llibre de poemes, com sempre hi ha d’haver una capsa d’aspirines a la farmaciola o un bon vi al celler. En paladejaríem cada mot, tan nu, tan potent, tan essencial, que ens retornaria al silenci, d’on potser mai no hauríem d’haver fugit.

Diari de Girona, 22 de març de 2015


15 de març de 2015

Vent d'aram

Vent d’aram
Joan Vinyoli

Estudi preliminar i complements didàctics a cura de Miquel Martín


Editorial: Edicions 62, (col·lecció Educació 62), 2015
Pàgines: 160
Lectura obligatòria a Batxillerat



   
      Aquesta edició de Vent d’aram s’adreça als lectors que vulguin iniciar-se en l’obra de Joan Vinyoli, un dels poetes imprescindibles de la nostra poesia contemporània. Acompanyada d’un estudi preliminar i d’uns complements didàctics, dóna les claus per endinsar-se en un autor que mai no va distingir entre vida i obra, i que es va lliurar incondicionalment a la creació poètica per satisfer els seus anhels i entrar “en la foscúria que germina”.

      Vent d’aram és una obra de maduresa que recull els grans temes de la lírica de Vinyoli: la natura, l’amor, la mort, el pas del temps, el record, la recerca vital, la soledat, el desig de transcendència, el poder de la paraula... A través de cada poema, Vinyoli ens proposa un viatge cap a les fondàries de l’existència, una reflexió sobre el seu sentit i unes disquisicions d’ordre moral.

      Estudi preliminar i complements didàctics a cura de Miquel Martín, escriptor i estudiós de l’obra de Vinyoli. Ha publicat diversos articles i estudis sobre el poeta i ha pres part en el II Simposi Internacional Joan Vinyoli. També n’ha divulgat l’obra a través de conferències, recitals comentats i rutes poètiques.

9 de març de 2015

Any de les biblioteques

Ara fa cent anys, a través de l’impuls i l’aixopluc de la Mancomunitat, va néixer l’Escola de Bibliotecàries, que havia de formar les futures (només dones) professionals de la xarxa de biblioteques populars de Catalunya. Eugeni d’Ors en va ser el primer director i va endegar un projecte ambiciós i innovador que fins i tot enviava els docents a formar-se als Estats Units. Entre els professors hi havia, a banda del mateix d’Ors, gent de l’alçada de Carles Riba, Jordi Rubió i Balaguer o Pompeu Fabra. Es tractava d’una escola pionera a l’Estat, amb uns mètodes pedagògics molt avançats i que pretenia formar una mena d’elit que destaqués tant pels seus coneixements tècnics i humanístics com pel domini dels idiomes i l’eficiència administrativa. L’Escola va sobreviure a dues dictadures, una guerra i tota mena d’entrebancs i pressions. Amb una tenacitat i una imaginació admirables, va contribuir a estendre aquella xarxa de biblioteques que havia de garantir l’accés a la cultura de tanta i tanta gent. A poc a poc, amb els nous temps, noves complicitats i les noves fornades de professionals, va anar consolidant una feina que avui dia ens permet gaudir de 370 biblioteques, centres i dinamitzadors culturals de primer ordre.

Per molt que es modernitzin i s’afegeixin a les noves tecnologies, entrar en una biblioteca continua tenint, però, alguna cosa de ritual atàvic, de cerimònia misteriosa, és com creuar una frontera invisible però íntima. És com entrar en una llibreria, que alhora és un museu i també un temple i de vegades fins i tot un hospital i una escola i un recer. “Si a prop de la biblioteca hi teniu un jardí, ja no us mancarà res”, va escriure Ciceró, i Borges hi devia estar d’acord perquè deia que s’imaginava el paradís com una mena de biblioteca. És per això que cal entrar-hi sempre amb gratitud, a les biblioteques, amb humilitat, deixant els prejudicis en una paperera i omplint-te els pulmons d’aire net i nou. Pots caminar ferm i decidit, cap al llibre que ja t’està esperant i que –encara no ho saps– et podria canviar la vida. O pots romancejar, badoc i gairebé indolent, entre lleixes i lleixes plenes de promeses i temptacions. Això sí, no oblidis mai que els llibres t’observen, muts, però amatents a qualsevol gest, perquè són el llegat de molts sabers i l’esforç de tota la humanitat. Com va escriure Ray Bradbury: “Sense biblioteques, ¿què ens quedaria? No tindríem ni passat ni futur”. Doncs això, per molts anys.

Diari de Girona, 8 de març de 2015