23 de febrer de 2015

Premis Pallach

Josep Pallach va néixer a Figueres el 1920 i va morir el 1977 a Esclanyà, on va viure els darrers anys de la seva vida, enamorat de la tranquil·litat i de la casa que s’havien construït amb la seva dona, la Teresa Juvé, que encara hi viu, activa i lúcida als seus 94 anys i amb el record sempre present del seu marit, que descansa al cementiri proper.
De família modesta, Pallach va destacar de seguida com una persona inquieta, compromesa, àvida de coneixement i de justícia social. Per això va saber lligar i conjuminar tan bé les seves dues passions, la pedagogia i la política, que veia com dos mitjans per fer progressar la societat. Després de la Guerra Civil, sempre coherent amb els seus principis, es va exiliar a França i va partir l’internament a diferents camps de concentració i les dificultats de tirar endavant els seus projectes. Allà va conèixer la Teresa Juvé, també exiliada, també pedagoga i una persona tan compromesa i coherent com ell. En una llarga conversa, la Teresa m’explicava un dia que es van trobar amb en Pallach a l’estació i que ja no es van separar fins al dia de la seva mort. M’explicava també les seves intenses xerrades, les seves il·lusions i els seus progressos malgrat les hostilitats i els entrebancs de tota mena. Quan ella va iniciar la trajectòria com a escriptora, en Pallach va ser el seu lector i crític més exigent, i fins i tot ell mateix havia escrit algun relat breu (“I hi tenia força traça perquè a més era un gran lector”, va afegir la Teresa). L’any 70 el matrimoni va tornar a Catalunya i va continuar la seva tasca pedagògica, docent, social, literària i política amb la fermesa i la dedicació de sempre.

Ara les tres poblacions relacionades amb la vida i amb el llegat del pedagog i polític, Figueres, Begur i Palafrugell (on es troba la seu de la Fundació Pallach), han creat els Premis Josep Pallach. En el cas de Figueres, es tracta d’un premi d’experiències educatives que ja ha arribat a l’onzena edició. Pel que fa a Palafrugell, ha convocat el primer premi d’articles periodístics de caire transversal. I finalment Begur ha organitzat un primer premi de narrativa, tot incidint en els valors del compromís social i la solidaritat. L’acte de lliurament tindrà lloc el proper 14 de març a Figueres. És una ocasió òptima per recordar i reivindicar una figura cabdal del nostre país. Una persona que va viure, va pensar i va actuar amb integritat i congruència i que, vistos els temps que corren, trobem molt a faltar.

Diari de Girona, 22 de febrer de 2015


9 de febrer de 2015

Gent pretesament normal

           Sempre m’he preguntat què passa pel cap de la gent violenta, agressiva, intransigent, en el supòsit, és clar, que hi passi alguna cosa. Sempre m’ha intrigat saber quin mecanisme els impulsa inexorablement cap a l’insult, cap als crits i el menyspreu, cap a les amenaces i fins i tot les agressions físiques. Sempre que tinc la mala sort d’ensopegar amb un individu d’aquesta espècie, em demano per què els agrada tant muntar el número, per què necessiten fer aquesta mena d’exhibició de força, de fatxenderia i d’intimidació. ¿Tan petits, insignificants i buits se senten? ¿Tanta frustració acumulen? ¿Tanta atenció reclamen? Em sobta la facilitat amb què s’irriten, fins i tot per detalls ridículs o comentaris innocus. Sembla més aviat que busquin la coartada en els altres, en els que parlen serenament, en els que cerquen la concòrdia, per desfermar la seva ira, la seva ràbia amb prou feines continguda i deixar anar així tota la porqueria que amassen.
            Després d’unes quantes experiències, he observat que són individus dominats per l’egoisme, d’un egocentrisme malaltís que els impedeix posar-se ni per casualitat en la situació dels altres. Mancats, doncs, de qualsevol deix d’empatia o autocrítica, es presenten a si mateixos com el cúmul de perfeccions i s’espolsen així qualsevol responsabilitat per tal de poder culpar l’altre de la situació i, de pas, de tots els mals i complexos que els torturen. Em fan pensar en els adolescents consentits i malcriats que viuen reclosos en el seu món i tot allò que no els agrada ho veuen i ho viuen com un atac i una intromissió. En cada gest, en cada paraula (o renec), en cada amenaça s’hi intueix un recel sistemàtic, una mancança latent, una immaduresa crònica per afrontar els problemes i solucionar-los amb valentia, responsabilitat i coherència.

Em sorprèn que no es pugui dialogar amb algú, que no es puguin trobar solucions, posicions intermèdies, punts d’acord, que no es puguin anteposar la racionalitat i el seny a la barbàrie. Em sorprèn que, per molt allunyades que estiguin les posicions, per molta raó que creguin tenir les dues parts, hi hagi gent inflexible que es rabegi en la seva agressivitat. Em sorprèn que siguin tan nombrosos i que visquin barrejats amb la resta, com si fossin gent pretesament normal. Tots en coneixem i, sovint, els deixem estar o els evitem perquè “són així”. Però un dia sentim a la ràdio qualsevol atrocitat i ens posem les mans al cap perquè l’hagi pogut cometre algú tan “pretesament normal”.

Diari de Girona, 8 de febrer de 2015

Foto: Sander van der Wel