14 de desembre de 2015

Llibreters

Quan vaig néixer, la meva mare treballava en una llibreria. Al cap de ben poc ja se me’n duia amb un bressol a la botiga. No me’n recordo, és clar, però tinc fotos que ho corroboren. Diuen que vaig aprendre a caminar aferrant-me a les lleixes dels llibres i les fotos, de nou, així ho confirmen. N’hi ha una que m’agrada especialment: se’m veu assegut a terra, amb una granota blava i amb prou feines dos anys, seriós, meravellat, concentradíssim en un conte.
Cada vegada, doncs, que entro en una llibreria, alguna cosa se’m remou, com si un mecanisme atàvic es posés em marxa, com si alguna reminiscència s’esparpillés de cop. Les llibreries són una mena de temple, un lloc de culte, són com una altra dimensió on és possible obrir un parèntesi de calma i sensatesa, una petita esquerda de llum i de goig. Deu ser per tot això que les persones que les regenten semblen fetes d’una altra pasta, vingudes d’una altra galàxia. Per la meva addicció a la lectura (ja crònica a hores d’ara) i la meva feina d’escriptor (també incurable), he trepitjat moltes llibreries i he conegut molts llibreters. Puc dir que, en la immensa majoria dels casos, són gent valenta, gairebé temerària, obstinada que, en un mercat competitiu, saturat i en unes condicions sovint molt adverses, són capaços de tirar endavant amb rigor i il·lusió. Són gent apassionada que, mentre parlen de llibres i d’autors, se’ls il·luminen els ulls com només els passa a la mainada quan encara creuen en fades i follets. Són gent insubornable i generosa, d’una rara honestedat i humilitat, amb un gran sentit gremial i una mena d’empatia que sembla brollar-los a dolls. Són gent imprescindible per afaiçonar bons lectors, difondre els veritables escriptors i, doncs, fer el món una mica menys inhòspit i absurd.

L’altre dia, després d’una presentació a la seva llibreria, mentre fèiem la sobretaula havent sopat, una llibretera ens va explicar com s’imaginava d’aquí uns anys, quan ja fos una anciana: es veia a la seva estimada botiga, un negoci familiar de tres generacions, sense les preocupacions i urgències del present, però amb tots els seus preuats llibres fent-li companyia, amanyagant-la, amb amics que hi vindrien a conversar i remenar exemplars empolsinats i potser ja introbables. Es veia acollida, protegida i reconfortada per tota la literatura que l’havia acompanyat al llarg de la seva existència. “I m’agradaria morir-me allà, a la llibreria, en pau”, va concloure. Néixer i morir entre llibres: potser la vida té algun sentit, al capdavall.

Diari de Girona, 13 de desembre de 2015

30 de novembre de 2015

Som esclaus

Hauríem d’arrecerar-nos al sol d’hivern, com vellets venerables o lluerts furtius, mentre llegim, d’una tirada, novel·les trasbalsadores o rumiem sobre els misteris de l’existència. Hauríem de passar-nos la tardor a bosc, com senglars afamats, buscant bolets, trepitjant fullaraca, acariciant molsa i ensumant-ho tot fins que els pulmons ens esclatessin. Amb el bon temps, hauríem de matinar i passejar per camins flairosos i corriols amagats fins a trobar la mar i nedar i nedar i nedar. I, en comptes d’això, ens passem hores tancats en oficines sinistres, en magatzems freds, en locals comercials, en escoles tristes i tallers humits, com animalons espantadissos parapetats al cau. Ens passem hores cremant-nos els ulls davant l’ordinador o sota la llum groguenca d’un fluorescent. Consumim els dies pendents d’un telèfon, acatant ordres estúpides, entomant problemes i empassant-nos humiliacions i mesquineses de tota mena. 
Hauríem d’arribar a casa frescos i somrients, amb unes ganes boges d’abraçar els nostres fills i de jugar-hi i explicar-los contes i cantar i ballar junts. Hauríem de poder preparar cada àpat amb cura i gaudir de cada queixalada i d’una dilatada sobretaula. I després d’un glop de vi, llarg i persistent, treure el gos a passejar, sense pressa, sense neguits, i contemplar la posta de sol, o el cel esbandit per la tramuntana, o la nit estelada i impenetrable. I en el silenci més pregon, dia sí dia també, hauríem d’arrabassar la roba de la nostra parella i exhaurir-nos mútuament i, saciats, dormir planers i lliures, sense estar pendents sempre del tic-tac de la tauleta. Però arribem a casa tard, cansats i de mala llet. 

Ho fem tot per un sou que ens permeti continuar afrontant els deutes i consumint productes gairebé sempre prescindibles. Ens paguen prou per viure, però no tant com perquè deixem mai de treballar (aquella mentida potinera de la jubilació!). Ens tenen atrapats, collats. És una trampa. És un sistema pervers. Una mala ratxa, una malaltia, un imprevist qualsevol ens faria trontollar i ens posaria al llindar de la pobresa. De fet, entre nosaltres, que ens creiem classe mitjana, i els pobres amb prou feines hi ha uns metres de separació, mentre que els rics són lluny, milers, milions de quilòmetres lluny. Som, senzillament, esclaus. És una altra forma d’esclavitud, més estesa, més subtil, però irreversible, d’una fermesa que fa plorar. Ja no rebem fuetades ni portem cadenes, però la nostra pitjor condemna és la il·lusió de creure’ns lliures.

Diari de Girona, 29 de novembre de 2015


16 de novembre de 2015

El primer conte

A cals meus avis, en un armari que feia flaire de paper antic i roba neta, s’hi guardava un llibrot que jo amb prou feines podia sostenir. Cada cop que, de menut, els anava a veure, els demanava que em portessin fins a “l’armari dels tresors” i me’n baixessin el llibre de la lleixa. Tenia les tapes dures, en relleu, i jo en resseguia els contorns daurats amb cura, amb delit, com un avançament de les meravelles que ocultava. Es titulava Contes catalans il·lustrats i era l’objecte més antic, preuat i bell que jo havia conegut fins aleshores, un objecte gairebé sagrat que se m’apareixia sòlid i fràgil al mateix temps. Fins on m’arriba la memòria, va ser el primer llibre de la meva vida.
Era millor que qualsevol joc, que qualsevol joguet, fins i tot millor que algunes persones, perquè, a dins, hi cabia tot un món: En Patufet, La rateta que escombrava l’escaleta, El bon llenyataire, Sant Jordi i el drac, Els dos hereus... M’embadalien aquelles il·lustracions que omplien la pàgina amb colors vivíssims i rostres tan expressius, que semblaven saltar del paper i parlar-me només a mi. M’entretenia en la infinitat de detalls que poblaven cada racó, com si fossin filigranes medievals. Les lletres, en canvi, em feien força nosa perquè encara no sabia desxifrar-les, tot i que ja intuïa el poder que amagaven. Això sí, me’n sabia les històries de cap a peus, paraula per paraula, perquè me les havien explicat milers de vegades vora el foc o parant la fresca, estirat a terra o assegut a la falda d’algun adult. Tothom les contava diferent, tothom se les feia seves i hi posava el seu toc. Sempre eren iguals però sempre eren diferents.

Fins que vaig aprendre a llegir i ja no calia que me les expliqués ningú. De fet, no calia ni que m’atansessin el llibre, perquè, bo i posant-me de puntetes, ja hi arribava tot sol. Llavors desapareixia durant hores, isolat en qualsevol racó de la casa, en silenci, entotsolat. Era una sensació d’autosuficiència, amb un deix d’orgull, però també d’una plenitud i una pau absolutes, memorables. Suposo que aviat van venir altres contes i altres llibres i aquest, tan antic, tan preuat i tan bell, devia quedar perdut per sempre més en aquell armari que també es va perdre de la meva memòria. Però aquell llibre sempre va ser i serà el primer. I no sabeu el que donaria per tenir-lo avui a les mans, per tocar-lo, mirar-lo i tornar-lo a flairar. No sabeu el que donaria per asseure’m vora el foc amb la meva filla i llegir-lo plegats fins a l’hora de les bruixes.

Diari de Girona, 15 de novembre de 2015

Il·lustració de Pedro Osuna

2 de novembre de 2015

La Catalunya emprenyada

Hi ha dues fotos magnífiques de Jordi Borràs de la constitució del Parlament de Catalunya el passat 26 d’octubre. En una es veuen els membres de la CUP, amb Antoni Baños al centre i amb el puny alçat, cantant Els Segadors. Els seus rostres expressen joia, satisfacció, aquella plenitud dels grans moments. Els seus gestos denoten convenciment, solidesa, un compromís insubornable. És la imatge de la Catalunya il·lusionada, renovadora, engatjada, que deia Vinyoli.
L’altra foto, encara més eloqüent i reveladora, és la dels membres de Ciutadans en el mateix moment. Resten muts, amb cara de pomes agres, sense saber gairebé on mirar, incomodíssims. La seva cap de llista, Inés Arrimadas, manté els braços creuats, tancada, hermètica, amb la mirada desviada i la barbeta altiva. Davant seu altres diputats, entre ells Artur Mas, canten l’himne nacional de Catalunya, com ho fa també a la part de darrere el líder del PSC, Miquel Iceta. Ciutadans és la imatge de l’aïllament, de la irritació, de la rebequeria. Una imatge que contrasta amb la seva eufòria el dia de les eleccions, que els seus votants acompanyaven amb l’insòlit crit de “¡presidenta, presidenta!”. El més essencial de la foto no és que refusin de cantar l’himne nacional (això és anecdòtic i fins i tot còmic, com el nen que munta el numeret al mig del carrer), sinó que palesa amb tota rotunditat allò que el grup d’Arrimadas ha estat negant sistemàticament: que els partits sobiranistes tenen la majoria absoluta al Parlament i això cada dia serà més evident i més constatable. De cop i volta, la realitat s’imposa amb tota la cruesa i Ciutadans s’haurà d’emparar en els rampells i les rabioles de costum, tan demagògiques com infructuoses. És cert que tindrà al seu costat García Albiol, el corpulent milhomes que el PP ha escollit per espantar independentistes i immigrants a còpia d’amenaces, intimidacions i exabruptes. Però ja està, para de comptar. Dubto que el PSC, un partit amb una llarga trajectòria democràtica i que ha estat tan decisiu en la política catalana, els segueixi el joc brut. I encara menys ho farà Catalunya Sí que es Pot, que ja ha mostrat en més d’una ocasió tot un altre tarannà, que ha fet gestos d’acostament en votar Carme Forcadell com a presidenta del Parlament i que en alguns punts és molt probable que acabi coincidint amb la CUP.

Les fotos de Jordi Borràs revelen, més que mai, que el PP i sobretot Ciutadans ja no són la Catalunya silenciosa, sinó més aviat la Catalunya emprenyada.

Diari de Girona, 1 de novembre de 2015

Fotos: Jordi Borràs

19 d’octubre de 2015

El dipòsit buit

L’altre dia, mentre conduïa pels carrers d’un poble qualsevol, un Audi blanc i atrotinat em feia la vida impossible. El seu conductor semblava absolutament perdut, desorientat, frenava d’improvís, arrencava a batzegades i en cap moment senyalitzava les maniobres. Vaig estar a punt de tocar el clàxon en més d’una ocasió, però el meu tarannà assossegat i pacient ho va impedir. A la fi, es va aturar, sense posar l’intermitent, és clar, en una zona reservada als taxis i amb el cotxe mig entravessat. En avançar-lo, me’l vaig mirar de reüll: el conduïa un home gran i em vaig alegrar de no haver-lo atabalat i també de perdre’l de vista.
Dos carrers més avall, vaig parar a fer gasolina. Quan sortia de pagar, em vaig trobar el mateix cotxe blanc just darrere del meu, gairebé a tocar. Vaig sospirar. En va baixar un senyor amb jaqueta de punt, pantalons amb ratlla mil·limètrica i sabates enllustrades. El vaig reconèixer de seguida: era un dels meus primers professors a l’institut. Caminava encorbat, insegur, arrossegant lleugerament els peus. Malgrat la primera impressió d’elegància i polidesa que causava la seva vestimenta, s’hi podia detectar certa deixadesa, aquella roba bona però envellida. Duia el cabell greixós i la seva cara, no sé com ni per què, mostrava la derrota o la claudicació amb una nitidesa indiscutible. Era la mateixa persona que, força anys enrere, ens tenia atemorits o potser més aviat intimidats amb la seva disciplina una mica fora de lloc i de temps. Era el mateix professor que apareixia davant els nostres ulls com un colós: alt, fort, inexpugnable. Centrava més les energies a marcar les distàncies entre ell i nosaltres, que no pas a fer-nos agradar o si més no entendre la seva assignatura. Explicava d’una forma mecànica, desapassionada, però en canvi renyava, castigava, humiliava o suspenia amb un entusiasme i una energia envejables. Mai no vaig entrar en aquell univers de números i fórmules amb què omplia les pissarres. Si mai em tocava sortir a fer algun d’aquells exercicis incomprensibles, tremolava de cap a peus i no temia tant els suspensos com els escarnis que el professor em dedicava davant la resta de companys. Em vaig empassar les llàgrimes més d’un cop i les seves classes van ser, cada vegada més, un turment.

Com que no se’n sortia amb la mànega, un noi de la gasolinera li va omplir el dipòsit i l’exprofessor va entrar, ranquejant, al cotxe. Però aquella carraca passada de moda no se li engegava i vaig veure com el seu rostre es contreia en una ganyota d’impotència i desconcert. Em va fer una pena infinita.

Diari de Girona, 18 d'octubre de 2015

7 d’octubre de 2015

Defectes virtuosos

Invertim moltes hores i esforços intentant dissimular, apaivagar o senzillament anul·lar el que considerem els nostres defectes, siguin físics, psicològics o morals, i resulta que potser tot el que havíem de fer era aprendre a treure’n profit. No és fàcil adonar-nos-en ni posar-ho en pràctica, que consti, i potser la nostra educació hauria de tenir-ho molt més en compte i oferir-nos claus per gestionar-ho (una llacuna més, ja no ve d’aquí). Sigui com sigui, un cop s’han inventariat i assumit aquests defectes ja no esdevé tan complicat com sembla. De fet, una de les primeres coses que un descobreix és que la ratlla que separa els defectes de les virtuts és primíssima, summament subtil i extremadament voluble. Per una banda, totes aquelles característiques que conformen la nostra personalitat i la nostra aparença són rebudes i interpretades de maneres molt diverses –i fins i tot oposades– per part de la gent amb qui ens relacionem en circumstàncies i nivells ben diferents. Per altra banda, i aquí sorgeix el més interessant del cas, els defectes i les virtuts poden combinar-se de manera harmoniosa, alimentar-se mútuament, complementar-se, i fins i tot poden transformar-se amb una certa pràctica i perícia. M’explico.
Algunes imperfeccions físiques, com aquelles que ens torturen durant l’adolescència, per exemple, esdevenen amb el temps una part tan indestriable i distintiva de nosaltres mateixos que, en comptes de fer-nos nosa, sembla més aviat que ens afavoreixin. I el mateix podem dir de les imperfeccions del nostre caràcter i comportament, sobretot quan aprenem a dosificar-les i reconduir-les. Una persona, obsessiva, posem per cas, pot aplicar aquesta obsessió a feines tan absorbents com la creació artística, que requereix un grau de perfeccionisme gairebé malaltís. Aquell que sovint és víctima del seu excés d’orgull també es pot fer més fort i resistent precisament gràcies a aquest orgull. L’impacient sol ser puntual perquè no suporta esperar els altres; el poruc sol ser prudent i previngut ni que sigui per la mateixa por; l’hipocondríac va més sovint al metge i, tal vegada, sorteja així la malaltia que tant el preocupa...

Al cap i a la fi, tot sembla una qüestió d’equilibri, una fórmula que barreja autocrítica i honestedat amb una certa dosi de perspicàcia. Segurament som massa severs o massa immobilistes amb els nostres defectes i amb els dels altres i potser, només potser, un enfocament menys dual i rígid, ens evitaria molts problemes i frustracions.

Diari de Girona, 4 d'octubre de 2015

21 de setembre de 2015

Discutir per discutir

Hi ha gent que s’hi troba còmoda, embolcallada amb la polèmica. És més, hi ha gent que la cerca, que l’ensuma i llavors s’hi aboca amb delera i s’hi rebolca amb satisfacció. La controvèrsia els vivifica, els esperona i ja no saps si discuteixen per defensar els seus punts de vista o simplement perquè els agrada discutir, és a dir, per pur plaer o potser per mera necessitat. Vull dir que de vegades sembla que els sàpiga greu estar d’acord, ni que sigui en un mínim punt, amb l’adversari i cerquen de nou algun pretext per la fricció.
Ho estic comprovant especialment aquests darrers dies, i sobretot a les xarxes socials, amb motiu de les eleccions del 27 de setembre. Llegeixo debats encesos, tensos, inacabables sobre els pros i els contres de la independència, sobre els avantatges i els desavantatges de votar aquest o aquell partit, sobre les maldats apocalíptiques i la ineptitud dels rivals. Això sí, l’autocrítica sol ser nul·la i els arguments, si fa no fa, solen ser recurrents. De fet, tinc la sensació que els arguments només se’ls creuen els que ja estan convençuts, són com una mena de reforç anímic, com un missatge d’autocomplaença. Fins i tot els mateixos arguments que es critiquen al rival són després usats per defensar la posicions pròpies. Per això la majoria de debats i discussions sonen tan encarcarats, tan dogmàtics i tan carrinclons. Molt de tant en tant, sorgeix alguna aportació original, incisiva, que obre una escletxa i genera alguns moments de lucidesa, però ben aviat acaba engolida pel rebombori general, com si no interessés, com si fes nosa, com si fos massa feixuc qüestionar-se segons què.
Alguns s’ho prenen tan a la valenta que obliden les més elementals normes d’educació i racionalitat i, encara pitjor, obliden el sentit de l’humor, que em sembla que és de les poques coses que ens salva sempre de l’absurd i de la misèria moral. Llavors, esvaïda tota intolerància, apareixen els insults, les amenaces o les proclames incendiàries i messiàniques. En alguns casos ni tan sols hi ha arguments, només unes afirmacions demagògiques o unes manipulacions tan barroeres que fan enrogir. Aleshores endevines que, rere aquells pretesos arguments, s’hi amaga molt d’odi o ressentiment o vés a saber què.

Jo en fujo, de totes aquestes discussions i debats, sempre que puc i tan de pressa com puc. No dic que la meva opció sigui la millor, ni tan sols dic que sigui desitjable, res més lluny de la meva intenció que entrar en polèmiques.

Diari de Girona, 20 de setembre de 2015

6 de setembre de 2015

Històries imprevistes



Aquest estiu em van regalar els contes complets de Roald Dahl. Nascut a Gal·les, de pares noruecs, Dahl va tenir una infància marcada per la mort del pare i de la germana i per l’internament a diferents col·legis anglesos. Va participar en la Segona Guerra Mundial com a aviador, experiència que va inspirar algun dels seus relats. Altres contes seus van néixer a patir de les històries que cada nit s’inventava per explicar als seus cinc fills. Durant tota la seva vida, va destacar pel seu esperit aventurer, rebel, inquiet, que el va portar a interessar-se per diversos àmbits de l’art i del coneixement, com la fotografia o la neurologia.
Tot i que potser és més conegut per obres infantils i juvenils com Els Gremlins, Charlie i la fàbrica de xocolata o Matilde, totes tres portades la cinema, Dahl va escriure novel·les i sobretot contes adreçats al públic adult. En la majoria dels casos es tracta de contes sorprenents, delirants, amb un sentit de l’humor esmoladíssim i fins i tot macabre. Dahl transita amb gran habilitat del conte futurista a l’absurd, de la història quotidiana al suspens, sempre amb un deix de crítica, d’ironia, amb un afany d’escrutar la realitat i qüestionar-ne els fonaments aparentment més sòlids i acceptats. En El gran gramatitzador automàtic, per exemple, un inventor crea una màquina que escriu novel·les de gran èxit, de manera que tots els escriptors hi acaben subjugats (sempre m’ha semblat que deu ser el somni d’algun editor sense escrúpols). El domini i la naturalitat dels diàlegs li serveixen per sortejar o superar situacions inversemblants, extremes, com en el conte Intercanvi de parelles, en el qual dos marits s’intercanvien les respectives dones sense que elles en siguin conscients. De vegades els seus personatges destil·len certa morbositat, com si fossin uns obsessos o un folls, víctimes d’unes circumstàncies que els devoren, seria el cas del conte El tatuatge, en el qual un indigent porta tatuada a l’esquena una obra d’art d’incalculable valor, o també Nunc Dimittis, una història de venjança a través de l’art. Preciós i torbador és el conte La màquina del so: el seu protagonista inventa una màquina que li permet sentir sons que l’oïda humana no pot percebre. Així, sent els laments d’una rosa quan li tallen la tija, o les queixes d’una margarida quan l’arrenquen o l’esfereïdor crit d’un arbre quan l’estan talant. Tot un univers, doncs, ocult o menyspreat pels humans que Roald Dahl fa accessible i dota de vida.

Diari de Girona, 6 de setembre de 2015 


24 d’agost de 2015

Ruyra

Aquest estiu he rellegit La parada i Pinya de rosa. Estava escrivint uns contes i vaig sentir la necessitat de tornar a Ruyra. Llavors vaig recordar una conversa que havíem tingut l’estiu passat amb en Toni Sala: som fills d’un paisatge, d’un clima, d’una manera de viure i de parlar, som fills d’una tradició literària, no ho podem obviar, no en podem prescindir. Estem empeltats de Ruyra, de Caterina Albert, de Pla, de Gaziel, de Rodoreda, i de tants i tants d’altres, i no només prosistes, sinó també poetes: Verdaguer, Maragall, Carner, Foix, Vinyoli... Ens empenyen, ens estimulen, ens mostren dreceres, però de vegades ens aclaparen, perquè darrere d’ells tot sembla prescindible i superflu. El mateix Pla ho escrivia a Aigua de mar: "És inútil! En aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n'estic tan impregnat, que no podria escriure'n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge -l'arrasà". 
Sí, Ruyra ho va impregnar tot. La seva prosa és enlluernadora. La natura hi vibra, amb una subtil però rotunda presència lírica, com un personatge més que sovint acompanya o provoca les reflexions morals o filosòfiques dels altres personatges. Cada element del paisatge ens atrau perquè està fornit de vida, perquè cada descripció és reveladora i minuciosa. El lèxic és exuberant (quantes paraules hem perdut pel camí!), d’una precisió i alhora d’una plasticitat suggeridora. Ruyra domina, a més, el ritme narratiu, el dosifica i l’amanyaga, sap treure profit de qualsevol situació. Amb vivesa i naturalitat, dóna veu als pescadors, als pagesos, en rescata la parla, les peculiaritats lingüístiques. Les seves històries s’emmarquen a Blanes, a Girona, a l’Empordà, a la Selva i en fan un univers literari, un referent mític. Ruyra escriu contes, narracions, novel·la curta, però també s’interessa per la rondalla i la llegenda, sempre atent a la cultura i la saviesa populars.

Ruyra, doncs, va renovar la nostra llengua, la va enfortir, la va dotar de recursos i de prestigi, i va esdevenir un mestre per a les generacions futures. Cada vegada que ens posem a escriure, l’estem evocant d’alguna manera perquè la nostra literatura encara en viu i se’n nodreix. A propòsit de Ruyra, vaig escriure al Facebook: “Aquest home ens va estassar el camí. Fem-li reverències”. I en Xavier Pla va comentar: “No l’hi hem agraït prou”. Doncs això, encara hi som a temps.

Diari de Girona, 23 d'agost de 2015


10 d’agost de 2015

Festa major

Els estius de la meva infantesa tenen la pell colrada i salabrosa, els cabells humits i els genolls pelats. Romancejaves al llit, amb una mandra dolça, juganera, i t’aixecaves tard. De seguida estaves vestit, el banyador sempre a punt. Descalç, sentint la fredor de les rajoles a la punta dels dits, prenies la llet al pati encara fresquívol, mentre rumiaves què en faries, d’aquell nou dia que s’estenia, llarg, prometedor, davant teu. Sota l’ombra d’un porxo emparrat, llegies un tebeo i, a cops de vent, et desvetllava l’aroma d’una mar que havien inventat per tu. Baixaves a la platja a corre-cuita i, així que tocaves l’aigua, esdevenies peix: nedaves, xipollejaves, et capbussaves i t'esmunyies entre les roques a la recerca de meravelles i tresors. Arrebossat de sorra, et cruspies el sol i feies amics que parlaven la teva mateixa llengua tot i expressar-se en un altre idioma. Només la gana i una vaga consciència et feien tornar a casa. T’esbandies sota la dutxa i, encara moll, devoraves el dinar. Llavors t’envaïa una nyonya infinita i la migdiada t’oferia somnis a dojo. A la tarda hi havia un gelat i un tros de xíndria i una bicicleta que se sabia els carrers de memòria. Et trobaves amb els amics per conquerir places i parcs i solars i quan arribava el vespre encara eres l’amo del món. El sopar era un pur tràmit perquè el dia no s’acabava mai i la nit oferia cuques de llum i estrelles fugaces i calàpets que sortien a entomar la frescor. I continuaves jugant fins que les forces s’acabaven de cop i t’arrossegaves fins al llit. Off.

Llavors, un bon dia, com si amb això no en fessis prou, arribava la festa major. La parentela venia a dinar i tota la cuina eren cassolades i postres flairoses. La sobretaula s’allargassava fins a l’hora de les sardanes i tothom et ficava un bitllet a la butxaca dels pantalons. Empolainat, clenxinat, anaves a la fira i disparaves contra unes boles i uns escuradents a canvi d’un coco florit i uns líquids de coloraines que s’havien de convertir en gelats. Sorties xarbotat dels autos de xoc, borratxo de llums i música i xivarri. Amb una solemnitat ritual, quedaves amb els amics pel ball de nit, quan provaries que alguna de les nenes que t’agradaven volgués ballar amb tu la cançó de l’estiu. Més gelats i més núvols de sucre i garapinyades. Tornaves a casa gairebé de matinada i només l’esgotament t’impedia adonar-te’n de com n’eres, de feliç. Ara, només ara, sé que els estius de la meva infantesa eren com una festa major contínua.

Diari de Girona, 9 d'agost de 2015 


27 de juliol de 2015

A fons

Què fas quan els termòmetres s’enfilen com si anunciessin la fi del món? Llegir? Escriure? No, impossible, no et pots concentrar, no en gaudeixes. Anar a la platja? Ni parlar-ne: està saturada de cotxes i de gent que lluita per un metro quadrat de sorra. El més sensat que pots fer és ajustar els porticons, de manera que no s’esmunyi ni un resquill de sol, i obrir portes i finestres de bat a bat perquè corri l’aire. Llavors t’has d’asseure a terra, en un lloc estratègic, i entretenir-te amb les imatges i les paraules que desprèn una pantalla.
Així ha estat com m’he cruspit una bona part de les entrevistes del programa A fondo, dirigit i presentat per Joaquín Soler Serrano entre el 1976 i el 1981. He vist i escoltat Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Salvador Dalí, Octavio Paz, Joan Brossa, Josep Pla, Mario Benedetti, Ernesto Sábato, Julio Cortázar, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda. Quin goig! Entrevistes llargues, en alguns casos de més d’una hora, sense presses, a fons, com indica el títol del programa, intenses i reposades. Només s’hi veu un plató gairebé nu, amb dues persones que enraonen, no cal res més, perquè elles ja ho omplen tot.
Soler Serrano sap treure profit de cada convidat, sap de què parla i què ha de preguntar, ho fa amb tacte i alhora amb fermesa, sense eludir les qüestions més compromeses o delicades. Hi podeu trobar l’erudició de Borges, amb aquell sentit de l’humor gairebé metafísic; la cadència afrancesada de Cortázar, que sempre sembla que t’estigui explicant un conte meravellós; o els poemes d’Octavio Paz, recitats per ell mateix amb una sobrietat exquisida. Dalí fa de Dalí: histriònic, amb algun estirabot i alguna d’aquelles frases que durant setmanes et ronden pel cap. Pla, entre cigarreta i cigarreta, també fa de Pla, lúcid, sorneguer, de vegades incisiu i satíric. El pobre Espriu, en canvi, sembla encarcarat, cohibit, amb unes respostes lentes i laborioses, però molt valent quan s’ha de definir sobre la situació de Catalunya (l’entrevista és de 1976). I a la gran Rodoreda, se la veu tan menuda, tan tímida, tan fràgil, però alhora amb tanta passió...

L’últim programa semblant que es va emetre a la nostra televisió va ser L’hora del lector i el van esbandir el 2011 sense cap mena de recança. La televisió, i els mitjans en general, han caigut en una visió superficial i apressada de la cultura, que ha quedat reduïda a espais minúsculs, embolcallada i distorsionada amb llumets de colors. Tot plegat, molt revelador, i molt trist.

Diari de Girona, 26 de juliol de 2015


13 de juliol de 2015

Tinc una idea

El món és ple a vessar de gent convençuda que posseeix, com si es tractés d’un tresor, grans idees. Idees genials, úniques, transgressores, meravelloses. M’he trobat moltíssimes vegades amb persones que creuen tenir una idea magnífica per escriure una novel·la, persones que es pensen que han inventat un negoci nou i altament rendible, persones segures que les seves idees revolucionaran tot el que toquin.
La immensa majoria d’aquesta gent no portarà mai aquestes idees a la pràctica, perquè aviat seran oblidades o abandonades, o es desinflaran lentament fins a convertir-se en una pelleringa, o moriran de la mateixa manera que moriran els seus propietaris. Hi haurà milers, milions de novel·les que mai no s’escriuran, així com negocis, projectes i iniciatives que mai no es duran a terme. Els pocs que intentin materialitzar les seves, a priori, fantàstiques idees de seguida toparan amb un munt de dificultats que ben aviat els farà tocar de peus a terra. Aquell que provi d’escriure una novel·la és molt probable que no passi de la segona pàgina i, si per casualitat l’acaba, és encara més probable que sigui estrepitosament dolenta (i en l’improbable cas que sigui bona o molt bona, tindrà immenses dificultats per publicar-la). Aquell que s’embarqui en un negoci, haurà de sortejar primer una infinitat d’obstacles legals i burocràtics, i després s’haurà d’enfrontar a un sistema fiscal injust i caòtic, i a un reguitzell de problemes laborals i empresarials. Per altra banda, aquell que es pensa que ha ideat tota una nova manera de fer les coses, segurament fracassarà allà on ja han fracassat un piló de persones abans que ell. Com a mínim, cal dir-ho, aquestes persones ho hauran intentat, s’hi hauran arriscat i potser, només potser, hauran tret algun profit de l’experiència. Sí, és cert, una petita, ínfima part d’aquesta gent se’n sortirà, sigui per talent, per casualitat, per tossuderia, per orgull, per amiguisme, per manca d’escrúpols o per una estranya i desconeguda barreja de tot plegat.

Tanmateix els més perillosos i temuts són aquells que diuen que gaudeixen de grans idees i s’emporten tots els guanys, els fruits i els aplaudiments, malgrat que obliguen els altres a executar-les o materialitzar-es. O encara pitjor són aquells que roben les idees dels altres i, sense cap vergonya ni recança, se les fan seves i en treuen un rendiment. Entre tots, doncs, podríem començar a aportar idees per veure com ens desempalleguem d’aquesta colla d’aprofitats i paràsits.

Diari de Girona, 12 de juliol de 2015

10 de juliol de 2015

Discreció

El diccionari defineix “discreció” en una de les seves accepcions com “Manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat”. Tota una lliçó de vida continguda en aquesta definició. Tota una ètica condensada en poques paraules. Tot un tractat de virtuts.
“Allò que convé de fer” es converteix en un dels grans mals de cap de la nostra existència, fins i tot quan tenim uns principis morals molt clars o unes creences religioses molt fermes. La solidesa dels nostres arguments sovint flaqueja davant certes situacions i ens assetgen els dubtes i les pors. Un no sap mai, per exemple, si és millor passar a l’acció o esperar amb paciència i cautela; si cal atacar o és preferible la resistència; si ha de seguir els dictàmens de l’experiència o ha arribat l’hora d’improvisar o d’inventar altres solucions. Ens enfrontem a milers de problemes semblants però diferents alhora, amb matisos i subtileses que se’ns escapen; ensopeguem cada dia amb circumstàncies que ens superen i amb persones que tenen pocs escrúpols. Sovint hem de decantar-nos pel pragmatisme per sortejar algunes dificultats i sovint restem perplexos davant situacions que ni tan sols sospitàvem que podien sorgir en la nostra vida.
I el fer i el dir gairebé sempre van donats de la mà, per això les nostres decisions passen també per les nostres paraules, per saber el que cal dir o el que cal callar en cada moment. Cada vegada que actuem i cada vegada que parlem estem mostrant la nostra dimensió moral, estem difonent els nostres principis ètics i estem projectant una imatge que els altres no trigaran a jutjar i, si cal, utilitzar en el seu propi benefici. Som el que diem i el que fem, però també som el que callem i el que deixem de fer.

Per tot plegat és tan decisiu saber callar sobre un mateix i especialment “allò que li ha estat confiat”. El món és ple de bocamolls o, com a mínim, de gent que li costa molt vèncer la temptació d’explicar certes coses, sobretot si són alienes. Saber callar és una mostra de respecte i una garantia de confiança, és un art que s’aprèn a cultivar amb el temps i una virtut que denota saviesa i ponderació. Les persones que saben callar solen ser les mateixes que saben escoltar i, per tant, que gaudeixen de més elements per jutjar i aprendre. Ja ho va dir Voltaire: “El que revela el secret dels altres passa per traïdor; el que revela el propi secret passa per imbècil” 

Diari de Girona, 28 de juny de 2015

15 de juny de 2015

La dependenta

        Fa pocs dies em vaig trobar una dona al supermercat. Tots dos fèiem cua per pagar, però a caixes diferents. La seva cara em sonava, encara que no aconseguia recordar qui era. Mentre esperàvem, l’anava observant discretament: devia vorejar la seixantena, tot i que vestia com si fos més jove; anava maquillada, pentinada, polida; tot feia suposar que, uns anys enrere, havia estat una dona summament atractiva. La cua avançava però jo era incapaç de situar aquella persona en la meva memòria, estava segur que la coneixia, i això encara em torturava més. Quan li va tocar pagar, vaig sentir la seva veu i, de sobte, vaig saber qui era.
            Cada tarda, quan sortíem de l’institut, un meu amic i jo anàvem a una papereria amb el pretext de proveir-nos de material escolar. La raó, però, era una altra: la dependenta. Una noia que gairebé ens doblava l’edat i que, també per això, vèiem tan inaccessible com desitjable. Una noia que sempre lluïa uns texans ajustadíssims i unes bruses vaporoses que insinuaven els pits quan s’inclinava sobre el taulell amb un somriure enlluernador. Eternitzàvem la nostra estada a la botiga i, sempre de reüll o través dels miralls, cercàvem tots els enfocaments possibles del seu cos per retenir-los i evocar-lo quan ens calgués. Era el nostre amor platònic i el nostre mite sexual, més proper i més real que qualsevol de les actrius o cantants que decoraven les parets de les nostres habitacions.

            Ara aquell mite feia cua a la caixa d’un súper i em recordava que havien passat prou anys perquè amb prou feines la reconegués. Per ella jo encara devia ser aquell adolescent, entre càndid i emprenyador, que afalagava la seva vanitat amb insistents visites a la botiga. Vaig tenir la certesa –o més aviat la intuïció– que s’havia complert un cicle vital, com si el temps hagués fet una volta sencera i comencés una nova etapa que m’atorgava una perspectiva diferent de les coses, més matisada, més fonda, menys efímera. Mentre rumiava tot això, ella ja sortia amb el carret. Vaig pagar, vaig omplir les bosses i vaig sortir també. Vam tornar a coincidir a l’aparcament. Ell ja havia carregat la compra al cotxe i sostenia a coll un nadó. Per la manera com li parlava, com el mirava i com li somreia, vaig saber de seguida que era el seu nét. Vaig estar a punt de saludar-la, però vaig ficar-me al cotxe i el vaig engegar. Encara la vaig esguardar un cop més a través del retrovisor i la vaig trobar molt més bella que quan treballava a la papereria.

Diari de Girona, 14 de juny de 2015

2 de juny de 2015

Ensenyar



La setmana passada, mentre portava la meva filla a estudi, la tramuntana brogia, fuetejava, bufava forta encara. Vinclava els arbres, alçava polseguera pels camins, feia trontollar el cotxe i la gent. Tots dos teníem els llavis ressecs, encetats, i els cabells embullats. Durant la nit, havia brufolat amb tanta fúria, que sacsejava els porticons i brunzia, vertiginosa i amenaçant, entre els reclaus i les fenelles. Havíem dormit a estonades, inquiets. En llevar-nos, el jardí era un desgavell de plàstics, fulles, troncs i objectes desplaçats. Mentre esmorzàvem havíem corroborat els estralls enmig d’un silenci impotent: les flors, que tant havíem cuidat, apareixien marcides, despullades de pètals; els fruiters, que regàvem cada tarda, estaven mustis, rosegats, sense fruits; la gespa, groguenca. Hi ha una mena d’atracció morbosa, també en la desolació, que ens obligava a aturar-nos en cada petit infortuni: un niu arrabassat, una nina decapitada, un cove trabucat en un racó, sobre fullaraca i papers.
Ara, de camí a col·legi, comentàvem les molèsties i les destrosses de la ventada i ens preguntàvem quan s’encalmaria, alhora que li dedicàvem tot un reguitzell de vituperis i d’improperis més o menys imaginatius. De sobte, però, ens vam quedar muts, ullpresos. Al final del camí, al bell mig d’un bosquet de pins i alzines que balandrejaven, s’estenia un camp de blat. La tramuntana feia ondular elegantment les espigues: era talment una minúscula mar continguda, abastable, amb ones que enlluernaven i morien arran de camí. Vam aturar el cotxe i vam contemplar com una serp gegantina s’entestava a reptar per damunt del blat una i una altra vegada, manyaga, juganera, tot xiuxiuejant secrets. L’espectacle era tan hipnòtic, tan bell, tan poètic, que tots dos vam quedar embadalits durant força estona. Fins que vaig mirar de reüll el rellotge del mòbil i vaig adonar-me’n que fèiem tard a l’escola. Vaig a estar a punt d’engegar el cotxe i marxar, però la meva filla continuava absorta, rendida davant la mateixa tramuntana que hores abans li provocava malsons i li malmenava el seu paradís.
I sí, vaig engegar el cotxe de seguida, però per aparcar-lo a la vora del camp. I no la vaig portar a l’escola, sinó a un rocam elevat, a recer, des d’on vam continuar presenciant l’espectacle i explicant històries, cantant cançons i recitant poemes. Perquè hi ha coses que, per molt que es vulgui, no es poden fer dins d’una aula.

Diari de Girona, 31 de maig de 2015 


19 de maig de 2015

Creativitat en perill

Al món no abunden les persones creatives. Potser per això, precisament, el món és com és. Quan te’n trobes una, però, la reconeixes de seguida: són gent inquieta, lliure, inconformista, crítica, també insegura i vulnerable (encara que de vegades ho vulguin amagar sota una màscara d’arrogància, duresa o excentricitat). Sobretot són gent amb una necessitat imperiosa, urgent, insubornable, d’abocar tot el seu talent en allò que els omple i transformar-ho en obres que fan la vida més habitable, més bella, més digna i més comprensible. Són gent que, ja de ben menuts, viuen en un risc constant perquè és molt fàcil que la seva capacitat creativa, experimentadora, sovint transgressora, sigui mal entesa o manipulada o coartada pels qui justament l’haurien de protegir i estimular. ¿Quantes ments brillants no s’hauran malaguanyat per culpa d’una educació deficient, per manca de mitjans, per topar amb mentalitats escarransides?
Com que són gent rebel que qüestiona les normes, els dogmatismes i els tòpics, acaben resultant incòmodes perquè destapen veritats que no tothom vol escoltar o sap pair. Sovint, doncs, viuen al marge, amb certs problemes de comunicació o de relació social, però cultivant tothora una vida interior riquíssima. Són gent amb una sensibilitat extrema que els porta a viure-ho tot amb una intensitat gairebé malaltissa. Infatigables i curiosos, no deixen mai de cercar nous camins i, quan els troben, s’hi lliuren fins a deixar-hi l’ànima. Això els converteix en persones molt exigents i rigoroses, obstinades, del tot compromeses amb el que fan, però també els pot convertir en persones angoixades i frustrades quan els camins esdevenen intransitables.

Però potser el gran problema de les persones creatives és la paradoxa que arrosseguen durant tot la seva existència: en la majoria d’ocasions són els mediocres, els insensibles, els més ineptes, els que acaben jutjant i decidint sobre les seves produccions i fins i tot sobre la seva forma de vida. Per això moltes vegades se senten menyspreats, ridiculitzats, mal interpretats o senzillament ignorats. Tot plegat fa que la creativitat sigui quelcom tan fràgil, tan insegur, tan subtil que les persones que la posseeixen no sàpiguen com gestionar-la. Sovint pateixen la incomprensió general com una humiliació i, perplexos, desorientats, s’acaben autoinculpant fins i tot del que no són responsables. Si el seu patiment no sap trobar una sortida a través de l’art, es marceixen, es rendeixen, i tots hi sortim perdent.  

Diari de Girona, 17 de maig de 2015

4 de maig de 2015

Tot el temps del món

Una vegada, fa anys, em va caure a les mans un programa antic d’una festa major. No en recordo el poble però, pel contingut, devia ser petit, discret, modestíssim. Me’l vaig mirar amb relativa curiositat, fins que un detall em va xocar: no hi havia horaris. La missa, el ball, les sardanes eren “havent dinat”, o “cap al vespre”, o “en acabat...”. Ho vaig trobar meravellós. Em vaig delectar pensant com devien viure els habitants d’aquell poble, si eren capaços de prescindir d’hores i de quarts, de rellotges, de cotilles horàries i de totes les esclavituds que se’n deriven. 
Aquesta setmana he tingut una sensació semblant en contemplar llargament una fotografia que, si fa no fa, deu ser de la mateixa època d’aquell programa de la festa major. És una imatge en un blanc i negre un xic tèrbol, vaporós, que suscita en l’espectador una impressió de llunyania, gairebé d’irrealitat. Reprodueix una cala closa, que diria Foix, arrecerada, abrigada per rocams que recorden animals prehistòrics. La vegetació en primer terme (que no sóc capaç d’identificar), arbres i matolls, endolceix l’aridesa de la pedra i enquadra una barca i un home que s’hi recolza. La mar, menuda, encalmada, sembla tan sòlida com els mateixos palets, sobre els quals descansa, estesa, una xarxa. El cel és cristal·lí, lluminós, talment d’un dia de principis d’estiu, encara plaent. L’home, segurament un pescador, i el bot, aturats a la llongada, semblen formar un sol cos, com si el primer fos un apèndix del segon. Cap més persona trenca la solitud del paratge, cap embarcació entorpeix la quietud de la mar, ni tan sols cap ocell gosa creuar un cel tan serè.

És una imatge idíl·lica, paradigma del paradís perdut (tot i que el pescador no devia tenir una vida gens planera) i promotora de tants tòpics i tantes mentides com vulgueu. És la imatge d’una Costa Brava que, entre tots, hem malmenat i prostituït, i que ara potser enyorem i idealitzem. Però més enllà de totes aquestes consideracions, alguna cosa crida poderosament l’atenció: és la visió d’un humà perdut, però alhora absolutament integrat, en la natura. L’home, arromangat, descansa sobre el bot amb una placidesa que frega la indiferència, mira la mar com si fos seva –i en part ho és– i intueix que ho té tot a l’abast de la mà. El que més l’allunya de nosaltres no són els anys que ens separen de la fotografia, sinó l’actitud amb què observa allò que l’envolta: com si tingués tot el temps del món.

Diari de Girona, 3 de maig de 2015


20 d’abril de 2015

Sant Jordi en parella

Un dels fenòmens més freqüents que patim els escriptors el dia de Sant Jordi és que, mentre som en una parada per signar llibres, la gent ens confon amb els llibreters i ens demana algun títol (que, per una llei no escrita, mai no és nostre, ni tan sols un bon llibre, sinó algun bestseller abominable). Les primeres vegades aquestes confusions t’irriten, et molesten, fins i tot t’ofenen. Amb el temps t’ho vas agafant millor, més que res perquè es repeteixen any rere any, i veus que tant et passa a tu com a un escriptor molt més gran i consagrat. A partir d’aquell moment, t’ho prens amb la distància i la ironia amb què s’ha de prendre tot i, si t’ho saps manegar, encara et pot servir per vendre algun llibre teu.
Tot plegat ve a confirmar que als escriptors no ens coneix gairebé ningú (deixo a banda els que surten tothora a la tele i etc.) i que vendre llibres esdevé tota una gesta. Per això has d’encarar el Sant Jordi amb una gran dosi de paciència, amb un entusiasme relatiu i amb tota la bona disponibilitat del món. Davant aquest panorama, ajuda molt fer el trajecte acompanyat, si pot ser en parella, com la guàrdia civil, per donar-te suport moral en els moments difícils i celebrar les escasses i efímeres victòries. A banda dels col·legues amb qui he anat coincidint a les diferents parades de llibres, els darrers anys he fet tàndem amb en Lluís Freixas, l’Adrià Pujol i en Sebastià Roig, sóc així d’afortunat.

La jornada sempre ha de començar amb un esmorzar consistent, perquè el dia serà llarg i costerut. Satisfet el cos i potser l’ànima, desfiles, cronometrat, per diferents parades, parles amb altres escriptors, amb periodistes, amb llibreters i de tant en tant tens la immensa sort de trobar lectors agraïts que elogien els teus llibres i volen que els en signis algun exemplar. Dines amb el teu company de fatigues i enraones de moltes coses, però, no cal dir-ho, enraones sobretot de literatura i de tot el que l’envolta (amb algunes xafarderies incloses). Després del cafè, enfiles cap a la nova ruta de tarda: més parades, més cares, alguna entrevista, algun entreacte per prendre una cerveseta i fer-la petar amb calma. Fins que el dia s’esmorteeix i les forces decauen. Els carrers comencen a buidar-se, les parades recullen, les roses ja estan marcides... i les teles i ràdios divulguen les llistes dels llibres més venuts (i quina fal·lera!). T’acomiades del teu camarada amb certa recança, per tota la complicitat que hi has teixit al llarg del dia. Després de tot, et dius, Sant Jordi no està tan malament.

Diari de Girona, 19 d'abril de 2015

7 d’abril de 2015

NO

No! ¿Com hauríem de reaccionar davant d’aquesta paraula tan breu i alhora tan contundent? Quan, posem per cas, presentem una proposta o un treball que creiem engrescador, rigorós i ens el rebutgen o menystenen; o quan aspirem a una feina per a la qual ens sentim totalment capacitats i motivats i no ens contracten; o quan la persona amb qui estàvem convençuts que havíem de compartir la vida ens diu que té altres plans. Són només tres exemples, però ens ha passat a tots, oi?
 Hi ha molta gent que s’hi rebel·la, contra les negatives. Alguns s’enfurismen i passen de l’amor a l’odi amb sorprenent facilitat, fent veure que allò que tant cobejaven ja no els interessa en absolut o que hi ha una maniobra orquestrada contra ells per arruïnar-los la vida. D’altres continuen demanant una i altra vegada allò que se’ls nega, com si a còpia d’insistir poguéssim –per fatiga– fer canviar d’opinió els de l’altra banda. En tots dos casos és molt probable que comencin a acumular un ressentiment que els va corcant per dins. En tots dos casos, també, la dignitat i l’orgull en surten molt mal parats i les energies que es perden pel camí costen molt de recuperar. D’altra gent, en canvi, queda profundament abatuda i desorientada davant les negatives. Alguns fins i tot, decebuts, vençuts, frustrats, ho viuen com una humiliació, com un estrepitós fracàs que els condueix cap a l’immobilisme, cap a l’apatia, i amb prou feines saben o poden refer-se’n.

Francament, no sé si se n’aprèn mai, d’encaixar i pair un no quan un espera i desitja un sí. Per molt preparats que estem, per molt serens que vulguem mostrar-nos, per molt que pretenguem relativitzar les coses, sempre s’escola un punt de desengany, de desencís; sempre tendim a pensar que som víctimes d’una injustícia o d’una arbitrarietat. Potser l’únic que ens podria ajudar en aquesta situació és la perspectiva del temps, que òbviament no tenim en el moment de rebre la negativa. Vull dir que moltes vegades aquell refús ens obre el camí cap a una oportunitat superior i hem d’acabar agraint molts dels “nos” que hem rebut. Analitzades amb distància, algunes de les negatives que més ens han fet patir al llarg de la nostra vida esdevenen llavors clarividents, reveladores, perquè ens adonem que eren tan inevitables com beneficioses. Ens adonem que la vida que tenim, ens agradi més o menys, s’ha construït també perquè algú ens va posar obstacles i ens va obligar a buscar solucions millors i més imaginatives. O no?

Diari de Girona, 5 d'abril de 2015


23 de març de 2015

Poesia quotidiana

Ahir es va celebrar, declarat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. Es van organitzar recitals, lectures, xerrades, debats, homenatges i actes diversos a diversos llocs. Qui més qui menys es devia afanyar a fullejar un llibre de poesia o a penjar algun poema a les xarxes socials (Google ens ho posa tot tan planer!). I ja està bé, ja. Vull dir que és millor això, aquest contacte esporàdic, superficial i apressat amb la poesia, que no pas cap ni un.
Posats a triar, però, m’agradaria que poguéssim establir una relació més íntima, més intensa i, sobretot, més estable amb la poesia. M’agradaria que entre tots fóssim capaços trobar les fórmules per generar complicitats entre la poesia i la gent. Seria desitjable, per exemple, que els pares llegissin poemes als seus fills ja de ben menuts, encara que no n’entenguessin ni un borrall (també escoltem cançons en idiomes que no comprenem, oi?), només per sentir la presència diàfana, rotunda de les paraules, el ritme dels versos, el to, la musicalitat que amanyaga i que conforta... I les escoles? Doncs les escoles haurien de respirar poesia, fer-la bategar arreu per així transformar-la en una activitat ben quotidiana i accessible. Caldria que els mestres llegissin i ajudessin a llegir poesia als seus alumnes, des dels primers cursos, cada dia, perquè la interioritzessin amb naturalitat i s’aprenguessin algun poema de memòria, com qui s’aprèn una cançó que tot el dia taral·leja. Els nostres adolescents s’adonarien llavors que Llull o March, que Verdaguer o Maragall, que Carner o Vinyoli no són una cursa d’obstacles, sinó immensos poetes que podrien aixoplugar-los en molts moments de la seva vida, que podrien convertir en paraula els seus neguits, els seus dubtes, les seves joies o la seva rebel·lia.

I així molt probablement arribaríem a adults havent-nos desempallegat pel camí de tots els prejudicis, tots els tòpics i tota la por davant la poesia. Aleshores la llegiríem per plaer i també per necessitat, avalats per l’experiència, per la familiaritat, una mica més lúcids, una mica més savis, una mica més humans. A la tauleta de nit o en una lleixa del menjador, sempre hi hauria un llibre de poemes, com sempre hi ha d’haver una capsa d’aspirines a la farmaciola o un bon vi al celler. En paladejaríem cada mot, tan nu, tan potent, tan essencial, que ens retornaria al silenci, d’on potser mai no hauríem d’haver fugit.

Diari de Girona, 22 de març de 2015


15 de març de 2015

Vent d'aram

Vent d’aram
Joan Vinyoli

Estudi preliminar i complements didàctics a cura de Miquel Martín


Editorial: Edicions 62, (col·lecció Educació 62), 2015
Pàgines: 160
Lectura obligatòria a Batxillerat



   
      Aquesta edició de Vent d’aram s’adreça als lectors que vulguin iniciar-se en l’obra de Joan Vinyoli, un dels poetes imprescindibles de la nostra poesia contemporània. Acompanyada d’un estudi preliminar i d’uns complements didàctics, dóna les claus per endinsar-se en un autor que mai no va distingir entre vida i obra, i que es va lliurar incondicionalment a la creació poètica per satisfer els seus anhels i entrar “en la foscúria que germina”.

      Vent d’aram és una obra de maduresa que recull els grans temes de la lírica de Vinyoli: la natura, l’amor, la mort, el pas del temps, el record, la recerca vital, la soledat, el desig de transcendència, el poder de la paraula... A través de cada poema, Vinyoli ens proposa un viatge cap a les fondàries de l’existència, una reflexió sobre el seu sentit i unes disquisicions d’ordre moral.

      Estudi preliminar i complements didàctics a cura de Miquel Martín, escriptor i estudiós de l’obra de Vinyoli. Ha publicat diversos articles i estudis sobre el poeta i ha pres part en el II Simposi Internacional Joan Vinyoli. També n’ha divulgat l’obra a través de conferències, recitals comentats i rutes poètiques.

9 de març de 2015

Any de les biblioteques

Ara fa cent anys, a través de l’impuls i l’aixopluc de la Mancomunitat, va néixer l’Escola de Bibliotecàries, que havia de formar les futures (només dones) professionals de la xarxa de biblioteques populars de Catalunya. Eugeni d’Ors en va ser el primer director i va endegar un projecte ambiciós i innovador que fins i tot enviava els docents a formar-se als Estats Units. Entre els professors hi havia, a banda del mateix d’Ors, gent de l’alçada de Carles Riba, Jordi Rubió i Balaguer o Pompeu Fabra. Es tractava d’una escola pionera a l’Estat, amb uns mètodes pedagògics molt avançats i que pretenia formar una mena d’elit que destaqués tant pels seus coneixements tècnics i humanístics com pel domini dels idiomes i l’eficiència administrativa. L’Escola va sobreviure a dues dictadures, una guerra i tota mena d’entrebancs i pressions. Amb una tenacitat i una imaginació admirables, va contribuir a estendre aquella xarxa de biblioteques que havia de garantir l’accés a la cultura de tanta i tanta gent. A poc a poc, amb els nous temps, noves complicitats i les noves fornades de professionals, va anar consolidant una feina que avui dia ens permet gaudir de 370 biblioteques, centres i dinamitzadors culturals de primer ordre.

Per molt que es modernitzin i s’afegeixin a les noves tecnologies, entrar en una biblioteca continua tenint, però, alguna cosa de ritual atàvic, de cerimònia misteriosa, és com creuar una frontera invisible però íntima. És com entrar en una llibreria, que alhora és un museu i també un temple i de vegades fins i tot un hospital i una escola i un recer. “Si a prop de la biblioteca hi teniu un jardí, ja no us mancarà res”, va escriure Ciceró, i Borges hi devia estar d’acord perquè deia que s’imaginava el paradís com una mena de biblioteca. És per això que cal entrar-hi sempre amb gratitud, a les biblioteques, amb humilitat, deixant els prejudicis en una paperera i omplint-te els pulmons d’aire net i nou. Pots caminar ferm i decidit, cap al llibre que ja t’està esperant i que –encara no ho saps– et podria canviar la vida. O pots romancejar, badoc i gairebé indolent, entre lleixes i lleixes plenes de promeses i temptacions. Això sí, no oblidis mai que els llibres t’observen, muts, però amatents a qualsevol gest, perquè són el llegat de molts sabers i l’esforç de tota la humanitat. Com va escriure Ray Bradbury: “Sense biblioteques, ¿què ens quedaria? No tindríem ni passat ni futur”. Doncs això, per molts anys.

Diari de Girona, 8 de març de 2015


23 de febrer de 2015

Premis Pallach

Josep Pallach va néixer a Figueres el 1920 i va morir el 1977 a Esclanyà, on va viure els darrers anys de la seva vida, enamorat de la tranquil·litat i de la casa que s’havien construït amb la seva dona, la Teresa Juvé, que encara hi viu, activa i lúcida als seus 94 anys i amb el record sempre present del seu marit, que descansa al cementiri proper.
De família modesta, Pallach va destacar de seguida com una persona inquieta, compromesa, àvida de coneixement i de justícia social. Per això va saber lligar i conjuminar tan bé les seves dues passions, la pedagogia i la política, que veia com dos mitjans per fer progressar la societat. Després de la Guerra Civil, sempre coherent amb els seus principis, es va exiliar a França i va partir l’internament a diferents camps de concentració i les dificultats de tirar endavant els seus projectes. Allà va conèixer la Teresa Juvé, també exiliada, també pedagoga i una persona tan compromesa i coherent com ell. En una llarga conversa, la Teresa m’explicava un dia que es van trobar amb en Pallach a l’estació i que ja no es van separar fins al dia de la seva mort. M’explicava també les seves intenses xerrades, les seves il·lusions i els seus progressos malgrat les hostilitats i els entrebancs de tota mena. Quan ella va iniciar la trajectòria com a escriptora, en Pallach va ser el seu lector i crític més exigent, i fins i tot ell mateix havia escrit algun relat breu (“I hi tenia força traça perquè a més era un gran lector”, va afegir la Teresa). L’any 70 el matrimoni va tornar a Catalunya i va continuar la seva tasca pedagògica, docent, social, literària i política amb la fermesa i la dedicació de sempre.

Ara les tres poblacions relacionades amb la vida i amb el llegat del pedagog i polític, Figueres, Begur i Palafrugell (on es troba la seu de la Fundació Pallach), han creat els Premis Josep Pallach. En el cas de Figueres, es tracta d’un premi d’experiències educatives que ja ha arribat a l’onzena edició. Pel que fa a Palafrugell, ha convocat el primer premi d’articles periodístics de caire transversal. I finalment Begur ha organitzat un primer premi de narrativa, tot incidint en els valors del compromís social i la solidaritat. L’acte de lliurament tindrà lloc el proper 14 de març a Figueres. És una ocasió òptima per recordar i reivindicar una figura cabdal del nostre país. Una persona que va viure, va pensar i va actuar amb integritat i congruència i que, vistos els temps que corren, trobem molt a faltar.

Diari de Girona, 22 de febrer de 2015


9 de febrer de 2015

Gent pretesament normal

           Sempre m’he preguntat què passa pel cap de la gent violenta, agressiva, intransigent, en el supòsit, és clar, que hi passi alguna cosa. Sempre m’ha intrigat saber quin mecanisme els impulsa inexorablement cap a l’insult, cap als crits i el menyspreu, cap a les amenaces i fins i tot les agressions físiques. Sempre que tinc la mala sort d’ensopegar amb un individu d’aquesta espècie, em demano per què els agrada tant muntar el número, per què necessiten fer aquesta mena d’exhibició de força, de fatxenderia i d’intimidació. ¿Tan petits, insignificants i buits se senten? ¿Tanta frustració acumulen? ¿Tanta atenció reclamen? Em sobta la facilitat amb què s’irriten, fins i tot per detalls ridículs o comentaris innocus. Sembla més aviat que busquin la coartada en els altres, en els que parlen serenament, en els que cerquen la concòrdia, per desfermar la seva ira, la seva ràbia amb prou feines continguda i deixar anar així tota la porqueria que amassen.
            Després d’unes quantes experiències, he observat que són individus dominats per l’egoisme, d’un egocentrisme malaltís que els impedeix posar-se ni per casualitat en la situació dels altres. Mancats, doncs, de qualsevol deix d’empatia o autocrítica, es presenten a si mateixos com el cúmul de perfeccions i s’espolsen així qualsevol responsabilitat per tal de poder culpar l’altre de la situació i, de pas, de tots els mals i complexos que els torturen. Em fan pensar en els adolescents consentits i malcriats que viuen reclosos en el seu món i tot allò que no els agrada ho veuen i ho viuen com un atac i una intromissió. En cada gest, en cada paraula (o renec), en cada amenaça s’hi intueix un recel sistemàtic, una mancança latent, una immaduresa crònica per afrontar els problemes i solucionar-los amb valentia, responsabilitat i coherència.

Em sorprèn que no es pugui dialogar amb algú, que no es puguin trobar solucions, posicions intermèdies, punts d’acord, que no es puguin anteposar la racionalitat i el seny a la barbàrie. Em sorprèn que, per molt allunyades que estiguin les posicions, per molta raó que creguin tenir les dues parts, hi hagi gent inflexible que es rabegi en la seva agressivitat. Em sorprèn que siguin tan nombrosos i que visquin barrejats amb la resta, com si fossin gent pretesament normal. Tots en coneixem i, sovint, els deixem estar o els evitem perquè “són així”. Però un dia sentim a la ràdio qualsevol atrocitat i ens posem les mans al cap perquè l’hagi pogut cometre algú tan “pretesament normal”.

Diari de Girona, 8 de febrer de 2015

Foto: Sander van der Wel