16 de desembre de 2014

Cartes i escriptors

Els grans escriptors solien escriure llargues cartes, com un exercici més de la seva producció literària. Part d’aquesta correspondència s’ha perdut, però una altra part ens ha arribat i ens permet conèixer millor la seva vida i la seva obra. És el cas de la correspondència entre Gustave Flaubert i George Sand (1866-1876) que posa al descobert els seus dubtes i frustracions amb una sinceritat i una calidesa sorprenents; o les cartes que s’enviaven Henry Miller i Anaïs Nin (1932-1953), torbadores, turbulentes, en un delicat equilibri entre l’amor i la mort. I cartes perspicaces, penetrants, de dues intel·lectuals i pensadores potentíssimes, Mary McCarthy i Hannah Arendt (1949-1975), o de dos filòsofs tan decisius i compromesos com Theodor Adorno i Walter Benjamin (1928-1940). O cartes que deixen testimoni del moviment contracultural que va significar la generació beat, com les que es van creuar Jack Kerouac i Allen Ginsberg entre 1944 i 1969. Hi ha també cartes que són com una expiació o més aviat un exorcisme, només cal llegir l’escruixidora carta que Kafka escriu al seu pare el novembre de 1919. I cartes que acaben conformant una mena de manual de vida i de creació: Cartes a un jove poeta (1903-1908) de Rilke o Consells a un escriptor (1879-1904) de Txèkhov.
A la nostra literatura tenim també exemples valuosos. L’espistolari Rodoreda-Sales (1960-1983) descobreix una Mercè Rodoreda lluny dels tòpics, lúcida, intuïtiva de vegades, amb un deix d’amargor sovint. I ens revela també una gran complicitat, no exempta de tensió, entre editor i escriptora, i sobretot un passió insubornable per l’obra que tots dos fan seva i que conjuntament enriqueixen. La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol (1977-1983) mostra dos poetes marcats per la malaltia i certa solitud, dos poetes autodidactes i, sobretot en el cas de Vinyoli, obsessionats per la creació poètica, pel poder revelador de la paraula, pel camí de recerca que cada poema comporta i pel compromís que tot plegat reclama.

Les cartes, escrites amb temps i sobre paper, confereixen una distància i alhora una proximitat que les fa propícies a la reflexió, a la confidència, a la crítica i deixen un pòsit que matisa tant la persona com la seva obra. D’on extraurem d’aquí uns anys tot aquest material tan preciós? Dels correus electrònics, que al cap d’un temps solem eliminar? Dels missatges de Facebook? De les efímeres piulades? O potser el més eloqüent serà el silenci?

Diari de Girona, 14 de desembre de 2014