16 de desembre de 2014

Cartes i escriptors

Els grans escriptors solien escriure llargues cartes, com un exercici més de la seva producció literària. Part d’aquesta correspondència s’ha perdut, però una altra part ens ha arribat i ens permet conèixer millor la seva vida i la seva obra. És el cas de la correspondència entre Gustave Flaubert i George Sand (1866-1876) que posa al descobert els seus dubtes i frustracions amb una sinceritat i una calidesa sorprenents; o les cartes que s’enviaven Henry Miller i Anaïs Nin (1932-1953), torbadores, turbulentes, en un delicat equilibri entre l’amor i la mort. I cartes perspicaces, penetrants, de dues intel·lectuals i pensadores potentíssimes, Mary McCarthy i Hannah Arendt (1949-1975), o de dos filòsofs tan decisius i compromesos com Theodor Adorno i Walter Benjamin (1928-1940). O cartes que deixen testimoni del moviment contracultural que va significar la generació beat, com les que es van creuar Jack Kerouac i Allen Ginsberg entre 1944 i 1969. Hi ha també cartes que són com una expiació o més aviat un exorcisme, només cal llegir l’escruixidora carta que Kafka escriu al seu pare el novembre de 1919. I cartes que acaben conformant una mena de manual de vida i de creació: Cartes a un jove poeta (1903-1908) de Rilke o Consells a un escriptor (1879-1904) de Txèkhov.
A la nostra literatura tenim també exemples valuosos. L’espistolari Rodoreda-Sales (1960-1983) descobreix una Mercè Rodoreda lluny dels tòpics, lúcida, intuïtiva de vegades, amb un deix d’amargor sovint. I ens revela també una gran complicitat, no exempta de tensió, entre editor i escriptora, i sobretot un passió insubornable per l’obra que tots dos fan seva i que conjuntament enriqueixen. La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol (1977-1983) mostra dos poetes marcats per la malaltia i certa solitud, dos poetes autodidactes i, sobretot en el cas de Vinyoli, obsessionats per la creació poètica, pel poder revelador de la paraula, pel camí de recerca que cada poema comporta i pel compromís que tot plegat reclama.

Les cartes, escrites amb temps i sobre paper, confereixen una distància i alhora una proximitat que les fa propícies a la reflexió, a la confidència, a la crítica i deixen un pòsit que matisa tant la persona com la seva obra. D’on extraurem d’aquí uns anys tot aquest material tan preciós? Dels correus electrònics, que al cap d’un temps solem eliminar? Dels missatges de Facebook? De les efímeres piulades? O potser el més eloqüent serà el silenci?

Diari de Girona, 14 de desembre de 2014


1 de desembre de 2014

Sí a la mort

Tal dia com avui, un 30 de novembre de fa 30 anys, moria Joan Vinyoli. En el poema Qui no té por del recull A hores petites (1981) va deixar escrit com li hauria agradat viure i com li hauria agradat morir: “Qui no té por i estima a la vegada/ la mar i el vent, es va fent gran així:/ nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada./ Només d’un llamp en closa nit podrà morir”. Una mort pura, de caire tràgic i romàntic, que l’hauria retornat a aquella natura que, des del primer vers de la seva obra, ja el cridava i que ell va convertir en la crida de la poesia.
Incansable, sempre “damunt la cresta de l’onada”, fidel a la seva divisa de “viure poèticament”, encara havia publicat dos llibres pocs mesos abans de morir: Domini màgic i Passeig d’aniversari. La fragilitat humana, la fugacitat vital, l’angoixa existencial, la solitud, l’anhel de transcendència... són presents en tota la seva obra, però els darrers anys, conscient de les malalties que l’assetjaven i del temps que, veloç i cruel, es consumia i el consumia, Vinyoli va capbussar-se encara més en els misteris de la vida a través del poder i la màgia de la paraula i va parlar-nos de la decadència, de la vulnerabilitat i de la mort amb una lucidesa esfereïdora però reveladora al mateix temps. En el poema Pollets (Cercles, 1979), per exemple, el poeta compara els humans amb uns pollets que, escalfats per una bombeta, només fan veure que viuen “piulant mentre s’acosta/ la nit encesa de la mort”.
Vinyoli, a més, va viure la mort dels amics amb una intensitat inusitada. En part perquè el poeta veia l’amor i la mort com els dos grans pols que sostenen l’existència humana: “Només/ un somni val:/ Amor i Mort” (L’esfera, dins Ara que és tard, 1975). Per això ens convida també a nosaltres a apropar-nos als nostres morts, a no oblidar-los ni silenciar-los, ens exhorta a viure la nostra vida “mesclada amb ells” en un poema bellíssim i evocador: El silenci del morts (Vent d’aram, 1976). Vinyoli, doncs, no va deixar mai de cercar i de creure en l’espiritualitat, en un àmbit que transcendia la pròpia vida i la realitat física, tal com ens ho referma en el poema Vindrà la mort (Domini màgic): “la mort és purament un canvi més”.

Tot plegat va portar el poeta a acceptar la mort sense recança, com una part més de la mateixa vida perquè, al cap i a la fi: “Cada moment és el moment de néixer/ i cada instant és l’instant de morir” (Sí a la mort, dins A hores petites). Dient sí a la mort, Vinyoli va dir sí a la vida.

Diari de Girona, 30 de novembre de 2014