17 de novembre de 2014

Moment estel·lar


        Segurament un dels llibres més coneguts i celebrats de Stefan Zweig és Moments estel·lars de la humanitat, que recull catorze esdeveniments històrics evocats i narrats amb gran destresa. No crec que l’escriptor austríac pretengués oferir-nos un acurat relat històric dels fets, sinó més aviat una reconstrucció literària a partir d’aquests fets i de les reflexions i preguntes que li van suggerir. Així, per exemple, ens parla de Ciceró i de la seva relació amb Cèsar i amb d’altres emperadors romans. A través d’aquest episodi coneixem també les debilitats de Ciceró davant les temptacions del poder, les suspicàcies que li provoca la manca d’integritat dels poderosos i els dubtes que li suscita la seva pròpia capacitat de conciliar els principis morals i intel·lectuals amb les exigències de la política; i tot amb un rerefons marcat per la corrupció, l’avarícia, la revenja, la traïció i fins i tot el crim. Moltes de les reflexions i preguntes que ens planteja aquest capítol serien traslladables a la situació actual i sens dubte ens ajuden a entendre el que està succeint més de dos mil anys després.
I se’m va ocórrer rellegir aquest llibre justament l’endemà del 9N, perquè tothom s’ha afanyat a elaborar també el seu relat d’aquest moment decisiu, o que com a mínim representa un punt d’inflexió en tot un procés que ja ha començat a sacsejar el nostre país i el país veí i que, fins i tot, ha desencadenat reaccions en països més llunyans i menys viscerals. Que tothom en parli, aporti estadístiques, dades, en tregui conclusions i, per tant, en faci el seu relat, sigui per enaltir o exagerar els fets, sigui per denigrar-los o fer veure que no li importen, tant li fa, demostra que el 9N és un d’aquells moments estel·lars que canviarà la nostra història i que només amb la perspectiva dels anys podrem analitzar i valorar amb certa justesa i propietat.
Com que el 9N vaig anar a votar amb la meva filla de sis anys, em vaig veure obligat a respondre l’allau de preguntes que em feia sobre la consulta (o com se n’hi hagi de dir) i les seves circumstàncies. És a dir, vaig haver d’oferir-li el meu relat dels fets, que és un de tants i que, com el de qualsevol altre, està confeccionat des dels meus principis polítics, morals, filosòfics, literaris, etc, però també des de les meves experiències personals. Un relat que, explicat a una nena, per força havia de ser clar, concís, entenedor i que, per tant, em va crear molts dubtes i vacil·lacions, excepte que ens trobàvem, ella i jo, davant un moment estel·lar de la nostra vida.

Diari de Girona, 16 de novembre de 2014 


3 de novembre de 2014

Editors i escriptors

Sovint es confon editar amb publicar, com si fossin exactament el mateix, sinònims perfectes. Tanmateix, editar és preparar un llibre (o un disc o una revista) per publicar-lo; mentre que publicar vol dir precisament fer-lo públic, difondre’l, posar-lo a la venda. Són dues etapes diferents d’un mateix procés –l’una més artesanal i tècnica, l’altra més comercial– en el qual editor i autor haurien de treballar sempre plegats.
Durant l’edició, l’editor i l’escriptor haurien d’examinar, revisar i supervisar el llibre de dalt a baix, obsessivament, exhaustivament, en tots els aspectes i amb la màxima pulcritud. Haurien de seure’s i parlar molt, moltíssim: debatre, discutir, barallar-se, si cal, per aconseguir el llibre que tots dos volen i que els lectors mereixen. Haurien de creure l’un en l’altre i, sobretot, haurien de creure tots dos en el llibre que estan preparant.
De la mateixa manera hauria d’encarar-se la publicació: autor i editor defensant, emparant, amoixant el llibre conjuntament. Tots dos haurien de promocionar aquella obra com si fos l’última, la millor i l’única del món, cercant la complicitat dels llibreters, la presència als mitjans de comunicació, a les biblioteques, en actes de presentació i difusió diversos, on sigui i quan sigui.
He escrit les frases en condicional perquè les coses no sempre funcionen així. Després de vint anys com a escriptor, m’he trobat editors de tota mena, hi hagi acabat treballant o no. Alguns han estat barroers i descurats en molts sentits, d’altres s’han mostrat arrogants i molt poc respectuosos. És clar que els editors també deuen ensopegar amb escriptors negligents i informals, amb escriptors egocèntrics i envanits. Per sort, però, també m’he trobat editors seriosos, transparents, escrupolosos, que han compartit la meva fal·lera i estima pel llibre, que s’hi han abocat en cos i ànima i se l’han sentit tan seu com jo mateix. I com no podia ser d’una altra manera, l’obra se n’ha beneficiat: ha nascut més polida i vigorosa, s’ha fet més visible i ha allargat la seva vida.
Fa pocs dies, l’Eduard Márquez em deia que els escriptors de debò hem de refermar-nos en el rigor, en el compromís, en la recerca de l’excel·lència, i ho hem de fer per activa i per passiva: en els nostres llibres, naturalment, però també explicant-ho en els clubs de lectura, en les xerrades o en articles com aquest. I ho hem de fer de la mà dels editors, dels bons editors, perquè si no ens degradem tots plegats i, sobretot, degradem la literatura.

Diari de Girona, 2 de novembre de 2014