20 d’octubre de 2014

Cabanyes



          Després de deixar la meva filla a classe de dibuix, vaig decidir fer temps tot passejant pel bosc amb els gossos. Vaig seguir una riera encatifada d’heura i fullaca, que cruixia als meus peus, sota alzines i suros imponents, fins arribar a una paret seca, clapejada de molsa i líquens, que semblaven mapes antiquíssims. Més endavant, s’intuïen, menjades per les romegueres, les restes d’alguna barraca que abans devia albergar els homes que venien a treballar les vinyes o els camps de la vora (ara pinedes o asfalt). La llum es filtrava, ja esmorteïda, per les branques i esquitxava ombres capricioses i insòlites com illes remotes. Tot feia flaire d’humitat, de terra molla, d’herba, d’una sana corrupció. Inevitablement, tot i que disposava de menys d’una hora, guaitava entre les fulles, els brucs i la molsa per si entreveia algun bolet: mitja dotzena de rossinyols i de rovellons que vaig haver de guardar entre les butxaques i una paperina improvisada amb una revista que presagiava un munt de deixalles uns metres enllà. En alguns llocs, els senglars havien gratat la terra, frenètics, a la recerca d’arrels, cucs o aglans. Els gossos, esverats, ensumaven i sotjaven els caus, tot glatint. De tant en tant se sentien els cotxes en la llunyania, com un record, com l’últim i feble vincle amb la civilització urbana. A mesura que m’endinsava al bosc i queia la tarda, sentia aquella necessitat física, atàvica, que em lliga a la terra, al paisatge, a la natura. És com si la natura em reclamés, com si s’imposés la meva part més animal i instintiva. Alhora, però, obeïa també una mena de necessitat intel·lectual, espiritual, de caminar el bosc de dalt a baix, d’esgarrinxar-me amb brancalls, d’embrutir-me de terra i ensumar bolets.
Vaig xiular els gossos perquè tornessin al meu costat, se’ns feia tard. Abans de marxar, però, vaig descobrir, rere un marge, una esplanada neta, estassada. M’hi vaig apropar: hi havia unes fustes lligades a una alzina amb cordes gruixudes i força traça, una passera de taulons, una paret de bruc i canyes, una escala de fusta, torta i irregular; més enllà, un gronxador fet amb un tronc de suro, un pont de branques damunt la riera, una corda estesa entre dues branques, com una mena de tirolina, pedres que feien de seient, caixes que feien de taula, dibuixos al terra... cap deixalla, cap planta malmesa. La mainada havia conquerit aquell tros de bosc i se l’havia fet seu amb una cabanya, com les que jo construïa a la seva edat. Feia molts anys que no em trobava cabanyes al mig del bosc. Me’n vaig anar content.

Diari de Girona, 19 d'octubre de 2014