20 d’octubre de 2014

Cabanyes



          Després de deixar la meva filla a classe de dibuix, vaig decidir fer temps tot passejant pel bosc amb els gossos. Vaig seguir una riera encatifada d’heura i fullaca, que cruixia als meus peus, sota alzines i suros imponents, fins arribar a una paret seca, clapejada de molsa i líquens, que semblaven mapes antiquíssims. Més endavant, s’intuïen, menjades per les romegueres, les restes d’alguna barraca que abans devia albergar els homes que venien a treballar les vinyes o els camps de la vora (ara pinedes o asfalt). La llum es filtrava, ja esmorteïda, per les branques i esquitxava ombres capricioses i insòlites com illes remotes. Tot feia flaire d’humitat, de terra molla, d’herba, d’una sana corrupció. Inevitablement, tot i que disposava de menys d’una hora, guaitava entre les fulles, els brucs i la molsa per si entreveia algun bolet: mitja dotzena de rossinyols i de rovellons que vaig haver de guardar entre les butxaques i una paperina improvisada amb una revista que presagiava un munt de deixalles uns metres enllà. En alguns llocs, els senglars havien gratat la terra, frenètics, a la recerca d’arrels, cucs o aglans. Els gossos, esverats, ensumaven i sotjaven els caus, tot glatint. De tant en tant se sentien els cotxes en la llunyania, com un record, com l’últim i feble vincle amb la civilització urbana. A mesura que m’endinsava al bosc i queia la tarda, sentia aquella necessitat física, atàvica, que em lliga a la terra, al paisatge, a la natura. És com si la natura em reclamés, com si s’imposés la meva part més animal i instintiva. Alhora, però, obeïa també una mena de necessitat intel·lectual, espiritual, de caminar el bosc de dalt a baix, d’esgarrinxar-me amb brancalls, d’embrutir-me de terra i ensumar bolets.
Vaig xiular els gossos perquè tornessin al meu costat, se’ns feia tard. Abans de marxar, però, vaig descobrir, rere un marge, una esplanada neta, estassada. M’hi vaig apropar: hi havia unes fustes lligades a una alzina amb cordes gruixudes i força traça, una passera de taulons, una paret de bruc i canyes, una escala de fusta, torta i irregular; més enllà, un gronxador fet amb un tronc de suro, un pont de branques damunt la riera, una corda estesa entre dues branques, com una mena de tirolina, pedres que feien de seient, caixes que feien de taula, dibuixos al terra... cap deixalla, cap planta malmesa. La mainada havia conquerit aquell tros de bosc i se l’havia fet seu amb una cabanya, com les que jo construïa a la seva edat. Feia molts anys que no em trobava cabanyes al mig del bosc. Me’n vaig anar content.

Diari de Girona, 19 d'octubre de 2014



6 d’octubre de 2014

Hem perdut la por

No goso fer pronòstics ni hipòtesis sobre com acabarà el procés cap a la independència de Catalunya. No sé si votarem el 9 de novembre. Tampoc sé com reaccionarà el nostre govern ni el nostre parlament, tot i que sí que veig més previsible la reacció del govern espanyol (els seus esquemes són tan rígids, estrets i elementals que difícilment poden sorprendre ningú). Dubto sobre el paper que la Unió Europea o d’altres organismes internacionals poden acabar tenint en el conflicte –tot i que la premsa internacional ja s’ha deixat sentir–, però sospito que no es mullaran fins que no els quedi més remei. Potser d’un dia per l’altre tot farà “un salt fora de mida”, que deia Vinyoli, i ens trobarem davant una nova situació amb la mateixa celeritat que s’han esdevingut els canvis aquests darrers mesos.
Però hi ha una cosa que tinc molt clara perquè resulta evident: la gent ha perdut la por. Ho veus a les seves cares quan es manifesten, quan surten al carrer o quan discuteixen als bars. Ho detectes a la seva veu i ho perceps ens els seus gestos: les intimidacions carrinclones, els xantatges barroers i els auguris catastrofistes ja no els fan efecte. La gent ja no té por. La prova és que fan broma de tot plegat, que se’n riuen de la prepotència, la intransigència i la rudesa del govern espanyol. La prova és que les manifestacions a favor de la independència sempre són festives, alegres, pacífiques, lluny de la crispació i el ressentiment que impera a l’altre costat. I per tot això, em sembla que el moviment independentista és imparable, no té volta de full, no té marxa enrere. Perduda la por, la força de la gent és immensa, fins i tot més del que ells mateixos es pensen. Com més delirants són les amenaces, més mostren la impotència i l’odi dels qui les profereixen. Quan s’ha vençut la por, el camí es fa molt més planer.

Aquest és, a més, un moviment sorgit des de baix, des de la gent, des de la societat civil que ha dit prou i s’ha organitzat; un moviment al qual després s’hi han sumat els polítics. Com diu la CUP: “No es pot anar contra la voluntat del poble”. I en aquest sentit, i amb tots els matisos que vulgueu, aquest és un moviment de caire revolucionari i subversiu, i més ara que el Tribunal Constitucional ha demostrat que no és altra cosa que un instrument del govern espanyol. Per tot plegat, doncs, em costa tant d’entendre que encara hi hagi una part de l’esquerra que es mostri reticent o s’oposi al procés, quan són els que més l’haurien de defensar, sense complexos, i sense por.

Diari de Girona, 5 d'octubre de 2014