25 d’agost de 2014

Volare

        Cada dia, havent dinat, posem música. I la meva filla i jo ens estirem al sofà. De vegades restem en silenci, abraçats, ben quiets, i ens endormisquem amb els gossos als nostres peus. D’altres xerrem (li encanta que li expliqui què feia quan tenia la seva edat) o inventem contes i jocs de paraules. Al principi li vaig posar Les quatre estacions de Vivaldi, perquè em va semblar una manera fàcil i amena d’introduir-la en la música clàssica. Jugàvem a endevinar l’estació i a imaginar què succeïa segons cada moviment: ara plou i trona, ara bufa el vent, ara xisclen els ocells... Llavors ja em vaig atrevir amb Els concerts de Brandenburg de Bach i les sonates de Mozart i de Beethoven. Ara és ella qui em demana l’Al·leluia, és a dir, El Messies de Händel, i se n’inventa la lletra.
            A les tardes, quan ens casem de jugar, de dibuixar, d’escriure o de llegir, escoltem els poemes musicats per Paco Ibáñez. N’hi ha un que la té fascinada: Era un niño que soñaba, d’Antonio Machado, un poema que parla de les etapes de la vida, de la realitat i del somni, de l’amor i de la mort (“I es va despertar?”, em pregunta sempre). Machado va ser el primer poeta que em va captivar, gràcies a un professor de literatura que me’l va suggerir a segon de BUP. També escoltem els poemes de Salvat-Papasseit, un altre autor que em va obrir les portes de la poesia, interpretats per en Serrat, però no hi acaba d’entrar, alguna cosa se li resisteix... potser més endavant.
            I als vespres, o en aquells dies de pluja, tramuntana o fred que no podem sortir al carrer, arraconem joguets i cadires i improvisem una pista de ball. Al començament triava jo la música: Beatles, AC/DC, Supertramp, Bryan Ferry, Elvis... segons el moment i l’estat d’ànim. Ara, però, és ella qui l’escull: Els Esverats (AC/DC), Els Gretels (Els Beatles), Supertren (Supertramp)... I ballem com bojos, tot saltant i cantant i rient i cridant i fent voltes i més voltes fins que –almenys jo– caiem extenuats, i feliços.   

            Últimament hi ha una cançó que sempre em demana i que clou les nostres exhibicions de ball: Nel blu dipinto di blu, de Domenico Modugno. Busco el disc, un xic atrotinat, que pertanyia als meus pares i apujo el volum fins a sentir les primeres notes, que fregeixen. Aleshores ens deixem portar per la melodia, per unes paraules que intuïm dolces i rodones, lleugeres com el volare de la tornada. Ens agafem de les mans, fort, tanquem els ulls, somriem, ballem... I sí, “volem en el cel infinit”.

Diari de Girona, 24 d'agost de 2014