25 d’agost de 2014

Volare

        Cada dia, havent dinat, posem música. I la meva filla i jo ens estirem al sofà. De vegades restem en silenci, abraçats, ben quiets, i ens endormisquem amb els gossos als nostres peus. D’altres xerrem (li encanta que li expliqui què feia quan tenia la seva edat) o inventem contes i jocs de paraules. Al principi li vaig posar Les quatre estacions de Vivaldi, perquè em va semblar una manera fàcil i amena d’introduir-la en la música clàssica. Jugàvem a endevinar l’estació i a imaginar què succeïa segons cada moviment: ara plou i trona, ara bufa el vent, ara xisclen els ocells... Llavors ja em vaig atrevir amb Els concerts de Brandenburg de Bach i les sonates de Mozart i de Beethoven. Ara és ella qui em demana l’Al·leluia, és a dir, El Messies de Händel, i se n’inventa la lletra.
            A les tardes, quan ens casem de jugar, de dibuixar, d’escriure o de llegir, escoltem els poemes musicats per Paco Ibáñez. N’hi ha un que la té fascinada: Era un niño que soñaba, d’Antonio Machado, un poema que parla de les etapes de la vida, de la realitat i del somni, de l’amor i de la mort (“I es va despertar?”, em pregunta sempre). Machado va ser el primer poeta que em va captivar, gràcies a un professor de literatura que me’l va suggerir a segon de BUP. També escoltem els poemes de Salvat-Papasseit, un altre autor que em va obrir les portes de la poesia, interpretats per en Serrat, però no hi acaba d’entrar, alguna cosa se li resisteix... potser més endavant.
            I als vespres, o en aquells dies de pluja, tramuntana o fred que no podem sortir al carrer, arraconem joguets i cadires i improvisem una pista de ball. Al començament triava jo la música: Beatles, AC/DC, Supertramp, Bryan Ferry, Elvis... segons el moment i l’estat d’ànim. Ara, però, és ella qui l’escull: Els Esverats (AC/DC), Els Gretels (Els Beatles), Supertren (Supertramp)... I ballem com bojos, tot saltant i cantant i rient i cridant i fent voltes i més voltes fins que –almenys jo– caiem extenuats, i feliços.   

            Últimament hi ha una cançó que sempre em demana i que clou les nostres exhibicions de ball: Nel blu dipinto di blu, de Domenico Modugno. Busco el disc, un xic atrotinat, que pertanyia als meus pares i apujo el volum fins a sentir les primeres notes, que fregeixen. Aleshores ens deixem portar per la melodia, per unes paraules que intuïm dolces i rodones, lleugeres com el volare de la tornada. Ens agafem de les mans, fort, tanquem els ulls, somriem, ballem... I sí, “volem en el cel infinit”.

Diari de Girona, 24 d'agost de 2014


11 d’agost de 2014

Un cinema que resisteix

Quan s’acabava La casa de la pradera anàvem al cinema. Encara recordo, vagament, vaporosament, el cinema del Centro. Crec que les cadires eren de fusta, dures, i, abans de la pel·lícula, projectaven un peça de dibuixos animats de Disney. M’impressionaven l’edifici i la sala, que intuïa enorme i fosca i com d’un altre temps. S’hi feia doble sessió, mitja part i s’hi venien llaminadures, begudes i –ho puc veure– carquinyolis. Tot plegat, m’inquietava i m’atreia al mateix temps.
Però els records més nítids i sòlids provenen del cinema del Casino. En aquella sala, amb un petit escenari i uns telons vermellosos amb borles daurades, s’hi representaven els pastorets i el teatre de la festa major i, sobretot, s’hi anava a parlar amb els Reis de l’Orient. També s’hi feia el cinema. Les estrenes potser trigaven a arribar, però arribaven. Els caps de setmana ens esperàvem les pel·lícules d’indis, les d’aventures llunyanes i les de ciència-ficció, que ara semblen d’una rudesa ingènua. Però cap no podia competir amb les de Bruce Lee. Frisàvem per veure les trompades, patacades, coces, capgirells i espinguets que després reproduíem a la sortida del cinema amb resultats desiguals i conseqüències no sempre desitjades. Quan la vivacitat infantil va ser substituïda pel desconcert de la pubertat i la fogositat de l’adolescència, vam decantar-nos per ET, el extraterrestre i, ai, les hormones!, per El lago azul.
El cinema del Casino ha viscut després diverses remodelacions i millores tècniques que l’han convertit en una sala moderna, acollidora, que deixa bocabadat a més d’un foraster. Des de fa onze anys organitza la Nit dels Amants del Cinema (NAC), un cinefòrum que permet acostar al públic pel·lícules menys comercials i establir un col·loqui amb un convidat a cada sessió. Em produeix una barreja de nostàlgia i d’orgull saber que el meu poble, Begur, encara petit, ha estat capaç de conservar el cinema a pesar de tota mena d’entrebancs. Un cinema és caliu, és vitalitat, és consciència de col·lectivitat, és record... Com deia Fellini: “No hi ha final. No hi ha principi. Només hi ha la infinita passió de la vida”.

Segurament el que més em commou i m’il·lusiona és poder anar amb la meva filla al mateix cinema on jo anava de menut. Ara, és clar, hi mengem crispetes i hi veiem Els pingüins de Madagascar, però les sensacions i les emocions són les mateixes, i tot s’esdevé seguint el mateix ritual. Només una cosa ha canviat profundament: a mi ja no em cal mirar la pantalla, amb la cara de la meva filla en faig prou.

Diari de Girona, 10 d'agost de 2014