2 de juliol de 2014

Vinyoli, viure poèticament

Som de ple a l’any Vinyoli i, per tant, a la majoria de lectors els sonarà molt més el nom d’aquest poeta. Malgrat això i malgrat la seva immensa vàlua, Joan Vinyoli continua essent un dels grans desconeguts de les nostres lletres i un dels grans oblidats a les aules. Em sembla que les raons són diverses i de vegades confuses: la seva formació autodidacta, el seu allunyament dels cercles universitaris i de les capelletes literàries, la seva incondicional consagració a la poesia, i també segurament el seu caràcter i tarannà, així com els seus problemes amb la beguda. Amb tot, poetes tan diferents com Espriu, Manent, Ferrater, Martí i Pol, Formosa o Casasses han lloat l’obra de Vinyoli, que ha influït moltíssim a les noves generacions d’escriptors. “Malgrat l’estupidesa del país, la importància de la teva poesia anirà creixent de dia en dia”, arribarà a escriure-li Espriu en una carta.
Sigui com sigui, perquè mai no és massa tard, una bona manera d’endinsar-se en la poesia de Joan Vinyoli és a través de la seva biografia, ja que vida i obra formen un tot. De fet, Vinyoli va extreure substància lírica d’aquells moments que van marcar la seva existència i, com ell mateix va afirmar: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”.
Joan Vinyoli i Pladevall neix el 3 de juliol de 1914 al passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1919 es produeixen dos fets determinants en la vida del poeta: neix la seva germana Carmen, a qui sempre estarà molt unit, i mor el seu pare. La mort del pare no és només una patacada emocional per a la família, sinó que es converteix també en un greu problema econòmic, de manera que es traslladen a Sant Joan Despí i durant un temps viuran en una torreta llòbrega, remota, propera a la via del tren, amb el record del pare sempre present, envoltat de malsons, amb l’únic consol dels jocs amb la seva germana en el jardí de la casa. Vinyoli evocarà aquells moments angoixants cinquanta anys després en el poema Retrat de família (Tot és ara i res, 1970): “No puc pas dir que fóssim/ feliços, no, però la meva / germana i jo pensàvem, inventàvem jocs:”
L’any 1922 tornen a Barcelona i comencen els estiuejos a Santa Coloma de Farners (el rebesavi n’era). Allà el nen i l’adolescent Vinyoli hi trobarà un refugi i hi descobrirà un material preciós: la natura, l’amor i la seva vocació literària. Allà hi guanyarà la Viola d’Or dels Jocs Florals i la seva obra poètica anirà adquirint alguns dels elements que ja mai no l’abandonaran: “En aquests estius, que no sé quantes vegades han sortit a la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos”. Un cop més, el poeta serà capaç d’evocar amb precisió aquests records suggeridors, tot barrejant-los amb altres escenaris i moments de la seva vida, en el poema Platja dura (Ara que és tard, 1975): “Demana justos/ els mots indispensables/ per fer sorgir la imatge de les coses/ passades”.
Amb setze anys, obligat per la inestabilitat econòmica de la família, Joan Vinyoli entra a treballar a l’editorial Labor, on s’hi estarà fins a la seva jubilació. Hi desenvoluparà diverses feines i ocuparà diferents càrrecs, però mai no se s’hi sentirà còmode ni prou valorat i la feina sempre serà un obstacle per a la creació poètica, una nosa que li traurà temps i força i que només tolerarà amb trista resignació. Poc després comença a col·laborar amb la revista Juventus, on ja apareixen alguns poemes sobre el mar, i tradueix Rilke, un dels poetes que més l’influirà partint del principi que “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”. És precisament a través d’una traducció de Rilke que coneix Carles Riba, qui serà el seu mestre, guia i amic. Riba, lúcid i culte, de seguida intuirà la gran vàlua de Vinyoli, tal com ho rubricarà en una dedicatòria: “per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.
El 1937 publica Primer desenllaç, en el qual ja es perfilen alguns dels temes, metàfores i símbols que han de conformar la seva poesia. Aquest primer llibre comença amb un vers definitori: “–I la natura em crida–”, és a dir, Vinyoli se sent cridat i interpel·lat per la poesia, una crida a la qual hi dedicarà totes les energies i capacitats. Però el poeta es troba en un moment de perplexitat, de confusió i neguit, accentuats a més per la guerra civil que devasta el país, i la relació que enceta amb Isabel Abelló l’ajuda a replantejar-se la seva obra i la seva vida. Així sorgirà un vers que es convertirà en divisa: “I must do something of my poverty” (“He de fer alguna cosa de la meva pobresa”), un vers que condensa l’afany de coneixement i d’autoconeixement, així com l’acceptació de la pròpia ignorància com a pas previ per encetar el camí de la recerca cap a les pregoneses de l’existència i els misteris del món.
L’any 1943 coneix Teresa Sastre, amb qui es casa el 1945 i amb qui tindrà els seus tres fills: en Joan, l’Albert i en Raimon. Vinyoli obre una etapa d’estabilitat emocional que contribueix al fet que torni a publicar després de molts anys de silenci: De vida i somni (1948) i Les hores retrobades (1951), que rep el Premi Óssa Menor i que conté un breu poema que ja ens adverteix de l’orientació que ha de prendre la seva indagació poètica: “Com una font, a voltes, la paraula/ diu els secrets del món”; i un altre poema que referma la “perillosa crida” de la poesia. L’any 1950 guanya el premi a la millor poesia lliure als II Jocs de Cassà de la Selva, convocats per la revista Llum i guia, i la Flor natural en els Jocs Florals de Girona.
L’agost de 1954 comença els estiuejos a Begur i el mar penetra en la seva poesia de forma definitiva: les barques, les ones, el far, les xarxes, el pescador i el coraller, les boies... tota la riquesa metafòrica i simbòlica del mar anirà amarant la poesia de Vinyoli. Així ho mostren els primers versos d’El Callat (1956): “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Els primers temps a Begur són anys de plenitud amb la família i amb els amics, aquells “happy few” (feliços pocs) que Vinyoli tant estimava i que tant suport i escalf li donaven. Es banyen a les cales,  ballen sardanes, organitzen lectures de poemes, fan excursions per tot l’Empordà: Tamariu, Aigua Xelida, Pals, Peratallada, Torroella de Montgrí, el cap de Creus... Durant aquells anys escriu Llibre d’amic, que no publicarà, però, fins vint anys després per la temença que sigui mal entès. Davant el buit que seguirà a l’aparició d’El Callat, Vinyoli dóna un tomb a la seva poesia amb la publicació, set anys després, de Realitats, que tanmateix tampoc obté la rebuda esperada i fa que el poeta se senti marginat i dolgut per aquest silenci i refús. Els anys de plenitud a Begur, doncs, contrasten amb grans dubtes poètics i existencials i amb una crisi religiosa i espiritual que l’acosta cada cop més a l’agnosticisme i a l’estudi de la filosofia. La mort del seu íntim amic Joan Petit i el suïcidi poc després de la seva dona, Margarida Fontserè, precipiten les acaballes dels dies feliços a Begur. Vinyoli els dedica un bell i trasbalsador poema de plany i de records, Sunt lacrimae rerum: “Ploren les coses, plora el temps/ plora la vida no viscuda/ plora també la vida que hem viscut”. En aquest període, convuls i crític, Vinyoli aferma la seva relació amb Gabriel Ferrater, un altre poeta fascinant i que viu la vida amb una intensitat torbadora.
Vista des del castell de Begur
            Els anys setanta marquen el declivi físic del poeta, però alhora signifiquen la seva maduresa creativa i la consolidació literària. El ritme de publicacions augmenta i Vinyoli comença a atraure les noves generacions de poetes com Vicenç Altaió, Lluís Urpinell, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Creus o Miquel de Palol, entre d’altres. En aquells anys apareixen Tot és ara i res, Encara les paraules, Ara que és tard, Vent d’aram, Llibre d’amic i El griu. La seva poesia es fa més fonda, més subtil, impregnada sempre per aquella recerca insadollable, per l’autenticitat creadora, per una lluita interna i una tensió constant, tal com ens mostra el poema Amb ronca veu: “com que no sé de canviar el meu crit/ en mena de vianda,/ pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”.
            El 1976 Vinyoli, a qui en alguna ocasió se li havia retret manca de compromís amb el país i amb la lluita política, rebutja ser candidat al Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana. I així ho argumenta en unes declaracions a Canigó i Catalunya Express: “Essent la meva nacionalitat catalana, acceptar l’opció al Premio esmentat, amb les connotacions que representa, no s’avé gens amb els meus principis...”. A finals dels setanta comença una intensa relació epistolar amb Miquel Martí i Pol, que quedarà recollida a Barcelona/ Roda de Ter. Correspondència. L’any 1978 pateix una trombosi cerebral i passa, convalescent, el darrer estiu a Begur. Però el mar i el seu univers, els records i les vivències de les èpoques joioses l’acompanyaran per sempre: “Quins dies, ah, quins dies/ més transparents vora la mar”. En una entrevista de Lluís Busquets i Grabulosa, Vinyoli afirmarà: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
            Després de la jubilació el 1979, conscient de la precarietat de la seva salut, Vinyoli es lliura de ple a la creació poètica i a la recerca urgent i apassionada de les respostes que mai no van deixar d’inquietar-lo i motivar-lo, de manera que els seus poemes reforcen encara més la vessant metafísica i moral, però sense deixar mai de banda la quotidianitat i la celebració de la vida (de fet, el vers que clou la seva obra no pot ser més vital i afirmatiu: “i tot el blat es torna pa de vida”). Amb tot, la presència de la mort i la malaltia, l’obsessió per la paraula i la comunicació, juntament amb alguns records rescatats de la infantesa i l’adolescència es fan palesos en llibres com Cercles i A hores petites. L’any 1982 rep la Creu de Sant Jordi i, malgrat la fràgil salut, fa una escapada a Palamós per veure el seu mar, el mar que sempre l’havia acompanyat durant els anys d’estiueig a Begur. Sembla que Vinyoli tingui una necessitat poètica, vital, espiritual de contemplar aquella immensitat plena de riqueses i secrets: “El mar és ple, però jo em passo dies/ omplint-lo de mirada”. I així es posa de manifest en els dos darrers llibres, que publicarà mesos abans de morir, Domini màgic i Passeig d’aniversari.
Joan Vinyoli mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984. La millor manera de recordar-lo, com a qualsevol altre poeta, és llegint-lo i fent-lo nostre, deixar-nos acompanyar pels seus poemes i, a través d’ells, aportar un xic de llum als misteris que ens envolten i als dubtes que ens roseguen, ferms i sense por, com ho va fer ell mateix:

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.
Només d’un llamp en closa nit podrà morir


Qui no té por (A hores petites, 1981)

Diari de Girona, 29 de juny de 2014