28 de juliol de 2014

No me'ls crec

           Hi ha força gent a qui no em crec, de qui desconfio, de qui sospito o recelo. No em crec, per exemple, alguns escriptors, no perquè els seus llibres resultin inversemblants –que també podria ser el cas–, sinó perquè en la seva literatura no hi percebo ni una gota de veritat, ni de rigor, ni de compromís amb ells mateixos i amb els lectors. No hi percebo cap ambició, cap risc, cap recerca, cap espurna de llum. Són llibres sense ànima, desnerits, inconsistents, llibres capaços d’assimilar i sotmetre’s a un munt d’exigències excepte les estrictament literàries. D’altres escriptors, en canvi, no me’ls crec perquè han adoptat una imatge pública que desvirtua la seva obra (que de vegades podria arribar a ser notable i tot) i l’acaba infectant sense remei. Són escriptors que semblen condemnats a convertir-se en un estereotip, en una caricatura d’ells mateixos, potser perquè creuen que això els ajudarà a vendre més llibres o a estar més presents als mitjans o a tenir millors relacions amb els que remenen les cireres. Però jo, ai las, no me’ls puc creure, perquè els seus llibres s’acaben ressentint de tot plegat i em cauen de les mans, excessius, adulterats.
Tampoc em crec la gent que està per damunt de tot i de tothom, que sempre està de tornada i que et mira –si mai arriba a mirar-te– amb condescendència. És gent que s’escolta quan parla (alguns són els mateixos escriptors esmentats), i això que en la majoria dels casos no fan altra cosa que exposar, amb més o menys desimboltura o gràcia, una mera llista d’obvietats o de tòpics embolcallats amb paraules pomposes i molta grandiloqüència. Això sí: estan tan pendents d’ells mateixos que difícilment poden escoltar el que diuen els altres. Són gent infatuada que s’acaba creient les seves pròpies mentides i banalitats, gent revestida de màscares i grans mancances.
I, per posar un darrer exemple, no em crec els que adopten sempre el paper de víctima, com si hi hagués una conxorxa planetària contra ells, i, moguts per l’enveja i la gelosia, reparteixen llenya a tort i a dret: sempre hi endevino ressentiment, odis latents, frustracions i egocentrisme, a banda de renyines sectàries.

Amb l’edat (que alguna cosa ha de tenir de bo), he après a detectar-los, els mentiders, els fraudulents, els engalipadors, els ressentits... Els ensumo, els intueixo, els veig venir. I me n’allunyo tant com puc, perquè al seu costat l’aire es fa irrespirable i tot s’acaba veient borrós, igual que en un d’aquests dies xafogosos d’estiu.

Diari de Girona, 27 de juliol de 2014