14 de juliol de 2014

Metges

       Sempre he sentit una mena de reverència pels metges. Per una banda perquè seria incapaç de fer la seva feina (sóc aprensiu i poruc en tot allò que faci referència a qualsevol patologia); i per l’altra perquè treballen amb una cosa tan fràgil i alhora tan valuosa com la salut i, doncs, la vida. És una de les professions més vocacionals i passionals que deu existir, a banda de les artístiques. I si un metge no ho és per vocació i no exerceix amb passió, se li nota de seguida perquè li falta aquella espurna de rebel·lia davant la malaltia, aquella empatia amb el pacient, aquella mirada, paraula o gest que sap transmetre confiança i serenor. La medicina és també una de les professions que més preparació exigeix, tant teòrica com pràctica i emocional, i que demana un reciclatge constant i fins i tot una certa intuïció. És una feina d’enorme responsabilitat, perquè un diagnòstic erroni o una actuació a destemps poden tenir conseqüències nefastes. És una feina que reclama decisions ràpides, fermesa, resolució i alhora tacte, discreció i prudència. Una feina, en resum, que no permet abaixar la guàrdia en cap moment perquè tot hi és intens i essencial, en precari equilibri. Un dels llibres que potser millor ho explica és La impaciència del cor d’Stefan Zweig, una novel·la en la qual un metge peculiar, que sovint treballa de franc per als més pobres, reflexiona sobre la seva tasca, sobre el valor de la salut i sobre el concepte de curació i malaltia; i fins i tot arriba a casar-se amb una dona cega a la qual no ha pogut curar.
És cert: els metges soler ser gent abnegada que sovint posen en risc la seva salut, física i mental, per preservar la dels altres i més ara, que treballen en condicions deplorables: menys personal, menys hores i menys recursos per atendre més pacients, més retallades de sou i més canvis irracionals i injustos en el sistema sanitari públic. I amb això i tot, la majoria d’ells treuen el temps i l’energia necessaris per atendre els seus pacients amb rigor i competència, fins i tot amb una implicació que va més enllà del seu horari i de les seves obligacions.

Tothom lloa els triomfs dels esportistes, els encerts –si es dóna el cas– dels polítics o les fites dels aventurers, mentre els metges, discrets i enfeinats, et salven constantment de la malaltia, del dolor o de la mort. Són com petits herois quotidians que gairebé sempre passen desapercebuts, però que hauríem d’aprendre a reivindicar i defensar cada dia amb la mateixa perseverança que ells defensen la nostra vida i el nostre benestar. 

Diari de Girona, 13 de juliol de 2014