1 de juliol de 2014

Depredadors de taulell

       Un dels grans somnis de l’ésser humà és prescindir dels bancs (i dels monopolis encoberts de grans empreses telefòniques, elèctriques, etc). Però el sistema econòmic i polític, que són una sola cosa, està prou ben bastit perquè cap somni pugui esquerdar l’edifici o ni tan sols fer-lo trontollar. Els bancs gaudeixen de la connivència, el vistiplau i el suport de tots els poders perquè qualsevol operació, clara o tèrbola, passi per les seves mans: hipoteques, crèdits, pagament de nòmines, transaccions, rebuts, impostos, preferents, assegurances...
Llavors els bancs, generosos de mena, ens ho agraeixen entaforant-nos productes “obligatoris”, comissions i serveis que no recordem haver sol·licitat. Després, resulta que no ens en podem desempallegar de cap de les maneres perquè quan vam firmar allà ja et deien més enllà que allò i allò altre era així i aixà. Mentida: mai no ens ho expliquen tot, sempre amaguen informació i, el pitjor del cas, gaudeixen de total impunitat per fer el que volen i com volen. La prova és que algunes comissions desapareixen segons qui sigui el client (és curiós: com més calés, menys comissions) o segons quina sigui la seva capacitat de queixar-se.
Els bancs s’han convertit en rapinyaires camuflats rere publicitat benèvola i carrinclona, rere grans vidres i mobles de coloraines, dirigits per gent sense escrúpols que no volen altra cosa que depredadors de taulell a les seves ordres. Una vegada el director d’una oficina, un home calb, lleugerament quec i de mans suoses, em va estar entretenint una operació amb l’excusa que havien canviat el sistema informàtic (a sobre, estan convençuts que la resta de la humanitat som imbècils) fins que vaig descobrir que hi tenia interessos personals. En una altra ocasió va ser una dona de faldilla ajustada i perfum narcotitzant (se les pensen totes) la que em va fustigar amb tota mena d’estratagemes per tal d’esprémer els meus pocs recursos i guanyar-se ella un bon grapat de comissions i potser algun ascens.

Per sort, però, no tots els que treballen als bancs tenen una moral tan abjecta. De tant en tant, ensopegues amb empleats que, conscients de tots els abusos a què et sotmet –i els sotmet– la seva entitat, proven de facilitar-te al màxim les operacions i deslliurar-te tant com poden de les càrregues arbitràries i absurdes que comporten. Són gent amabilíssima que, a través d’un somriure còmplice o un gest furtiu, et vénen a dir que n’estan tan tips com tu, de tanta prepotència, mentida i injustícia.

Diari de Girona, 29 de juny de 2014