28 de juliol de 2014

No me'ls crec

           Hi ha força gent a qui no em crec, de qui desconfio, de qui sospito o recelo. No em crec, per exemple, alguns escriptors, no perquè els seus llibres resultin inversemblants –que també podria ser el cas–, sinó perquè en la seva literatura no hi percebo ni una gota de veritat, ni de rigor, ni de compromís amb ells mateixos i amb els lectors. No hi percebo cap ambició, cap risc, cap recerca, cap espurna de llum. Són llibres sense ànima, desnerits, inconsistents, llibres capaços d’assimilar i sotmetre’s a un munt d’exigències excepte les estrictament literàries. D’altres escriptors, en canvi, no me’ls crec perquè han adoptat una imatge pública que desvirtua la seva obra (que de vegades podria arribar a ser notable i tot) i l’acaba infectant sense remei. Són escriptors que semblen condemnats a convertir-se en un estereotip, en una caricatura d’ells mateixos, potser perquè creuen que això els ajudarà a vendre més llibres o a estar més presents als mitjans o a tenir millors relacions amb els que remenen les cireres. Però jo, ai las, no me’ls puc creure, perquè els seus llibres s’acaben ressentint de tot plegat i em cauen de les mans, excessius, adulterats.
Tampoc em crec la gent que està per damunt de tot i de tothom, que sempre està de tornada i que et mira –si mai arriba a mirar-te– amb condescendència. És gent que s’escolta quan parla (alguns són els mateixos escriptors esmentats), i això que en la majoria dels casos no fan altra cosa que exposar, amb més o menys desimboltura o gràcia, una mera llista d’obvietats o de tòpics embolcallats amb paraules pomposes i molta grandiloqüència. Això sí: estan tan pendents d’ells mateixos que difícilment poden escoltar el que diuen els altres. Són gent infatuada que s’acaba creient les seves pròpies mentides i banalitats, gent revestida de màscares i grans mancances.
I, per posar un darrer exemple, no em crec els que adopten sempre el paper de víctima, com si hi hagués una conxorxa planetària contra ells, i, moguts per l’enveja i la gelosia, reparteixen llenya a tort i a dret: sempre hi endevino ressentiment, odis latents, frustracions i egocentrisme, a banda de renyines sectàries.

Amb l’edat (que alguna cosa ha de tenir de bo), he après a detectar-los, els mentiders, els fraudulents, els engalipadors, els ressentits... Els ensumo, els intueixo, els veig venir. I me n’allunyo tant com puc, perquè al seu costat l’aire es fa irrespirable i tot s’acaba veient borrós, igual que en un d’aquests dies xafogosos d’estiu.

Diari de Girona, 27 de juliol de 2014


14 de juliol de 2014

Metges

       Sempre he sentit una mena de reverència pels metges. Per una banda perquè seria incapaç de fer la seva feina (sóc aprensiu i poruc en tot allò que faci referència a qualsevol patologia); i per l’altra perquè treballen amb una cosa tan fràgil i alhora tan valuosa com la salut i, doncs, la vida. És una de les professions més vocacionals i passionals que deu existir, a banda de les artístiques. I si un metge no ho és per vocació i no exerceix amb passió, se li nota de seguida perquè li falta aquella espurna de rebel·lia davant la malaltia, aquella empatia amb el pacient, aquella mirada, paraula o gest que sap transmetre confiança i serenor. La medicina és també una de les professions que més preparació exigeix, tant teòrica com pràctica i emocional, i que demana un reciclatge constant i fins i tot una certa intuïció. És una feina d’enorme responsabilitat, perquè un diagnòstic erroni o una actuació a destemps poden tenir conseqüències nefastes. És una feina que reclama decisions ràpides, fermesa, resolució i alhora tacte, discreció i prudència. Una feina, en resum, que no permet abaixar la guàrdia en cap moment perquè tot hi és intens i essencial, en precari equilibri. Un dels llibres que potser millor ho explica és La impaciència del cor d’Stefan Zweig, una novel·la en la qual un metge peculiar, que sovint treballa de franc per als més pobres, reflexiona sobre la seva tasca, sobre el valor de la salut i sobre el concepte de curació i malaltia; i fins i tot arriba a casar-se amb una dona cega a la qual no ha pogut curar.
És cert: els metges soler ser gent abnegada que sovint posen en risc la seva salut, física i mental, per preservar la dels altres i més ara, que treballen en condicions deplorables: menys personal, menys hores i menys recursos per atendre més pacients, més retallades de sou i més canvis irracionals i injustos en el sistema sanitari públic. I amb això i tot, la majoria d’ells treuen el temps i l’energia necessaris per atendre els seus pacients amb rigor i competència, fins i tot amb una implicació que va més enllà del seu horari i de les seves obligacions.

Tothom lloa els triomfs dels esportistes, els encerts –si es dóna el cas– dels polítics o les fites dels aventurers, mentre els metges, discrets i enfeinats, et salven constantment de la malaltia, del dolor o de la mort. Són com petits herois quotidians que gairebé sempre passen desapercebuts, però que hauríem d’aprendre a reivindicar i defensar cada dia amb la mateixa perseverança que ells defensen la nostra vida i el nostre benestar. 

Diari de Girona, 13 de juliol de 2014


2 de juliol de 2014

Vinyoli, viure poèticament

Som de ple a l’any Vinyoli i, per tant, a la majoria de lectors els sonarà molt més el nom d’aquest poeta. Malgrat això i malgrat la seva immensa vàlua, Joan Vinyoli continua essent un dels grans desconeguts de les nostres lletres i un dels grans oblidats a les aules. Em sembla que les raons són diverses i de vegades confuses: la seva formació autodidacta, el seu allunyament dels cercles universitaris i de les capelletes literàries, la seva incondicional consagració a la poesia, i també segurament el seu caràcter i tarannà, així com els seus problemes amb la beguda. Amb tot, poetes tan diferents com Espriu, Manent, Ferrater, Martí i Pol, Formosa o Casasses han lloat l’obra de Vinyoli, que ha influït moltíssim a les noves generacions d’escriptors. “Malgrat l’estupidesa del país, la importància de la teva poesia anirà creixent de dia en dia”, arribarà a escriure-li Espriu en una carta.
Sigui com sigui, perquè mai no és massa tard, una bona manera d’endinsar-se en la poesia de Joan Vinyoli és a través de la seva biografia, ja que vida i obra formen un tot. De fet, Vinyoli va extreure substància lírica d’aquells moments que van marcar la seva existència i, com ell mateix va afirmar: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”.
Joan Vinyoli i Pladevall neix el 3 de juliol de 1914 al passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1919 es produeixen dos fets determinants en la vida del poeta: neix la seva germana Carmen, a qui sempre estarà molt unit, i mor el seu pare. La mort del pare no és només una patacada emocional per a la família, sinó que es converteix també en un greu problema econòmic, de manera que es traslladen a Sant Joan Despí i durant un temps viuran en una torreta llòbrega, remota, propera a la via del tren, amb el record del pare sempre present, envoltat de malsons, amb l’únic consol dels jocs amb la seva germana en el jardí de la casa. Vinyoli evocarà aquells moments angoixants cinquanta anys després en el poema Retrat de família (Tot és ara i res, 1970): “No puc pas dir que fóssim/ feliços, no, però la meva / germana i jo pensàvem, inventàvem jocs:”
L’any 1922 tornen a Barcelona i comencen els estiuejos a Santa Coloma de Farners (el rebesavi n’era). Allà el nen i l’adolescent Vinyoli hi trobarà un refugi i hi descobrirà un material preciós: la natura, l’amor i la seva vocació literària. Allà hi guanyarà la Viola d’Or dels Jocs Florals i la seva obra poètica anirà adquirint alguns dels elements que ja mai no l’abandonaran: “En aquests estius, que no sé quantes vegades han sortit a la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos”. Un cop més, el poeta serà capaç d’evocar amb precisió aquests records suggeridors, tot barrejant-los amb altres escenaris i moments de la seva vida, en el poema Platja dura (Ara que és tard, 1975): “Demana justos/ els mots indispensables/ per fer sorgir la imatge de les coses/ passades”.
Amb setze anys, obligat per la inestabilitat econòmica de la família, Joan Vinyoli entra a treballar a l’editorial Labor, on s’hi estarà fins a la seva jubilació. Hi desenvoluparà diverses feines i ocuparà diferents càrrecs, però mai no se s’hi sentirà còmode ni prou valorat i la feina sempre serà un obstacle per a la creació poètica, una nosa que li traurà temps i força i que només tolerarà amb trista resignació. Poc després comença a col·laborar amb la revista Juventus, on ja apareixen alguns poemes sobre el mar, i tradueix Rilke, un dels poetes que més l’influirà partint del principi que “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”. És precisament a través d’una traducció de Rilke que coneix Carles Riba, qui serà el seu mestre, guia i amic. Riba, lúcid i culte, de seguida intuirà la gran vàlua de Vinyoli, tal com ho rubricarà en una dedicatòria: “per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.
El 1937 publica Primer desenllaç, en el qual ja es perfilen alguns dels temes, metàfores i símbols que han de conformar la seva poesia. Aquest primer llibre comença amb un vers definitori: “–I la natura em crida–”, és a dir, Vinyoli se sent cridat i interpel·lat per la poesia, una crida a la qual hi dedicarà totes les energies i capacitats. Però el poeta es troba en un moment de perplexitat, de confusió i neguit, accentuats a més per la guerra civil que devasta el país, i la relació que enceta amb Isabel Abelló l’ajuda a replantejar-se la seva obra i la seva vida. Així sorgirà un vers que es convertirà en divisa: “I must do something of my poverty” (“He de fer alguna cosa de la meva pobresa”), un vers que condensa l’afany de coneixement i d’autoconeixement, així com l’acceptació de la pròpia ignorància com a pas previ per encetar el camí de la recerca cap a les pregoneses de l’existència i els misteris del món.
L’any 1943 coneix Teresa Sastre, amb qui es casa el 1945 i amb qui tindrà els seus tres fills: en Joan, l’Albert i en Raimon. Vinyoli obre una etapa d’estabilitat emocional que contribueix al fet que torni a publicar després de molts anys de silenci: De vida i somni (1948) i Les hores retrobades (1951), que rep el Premi Óssa Menor i que conté un breu poema que ja ens adverteix de l’orientació que ha de prendre la seva indagació poètica: “Com una font, a voltes, la paraula/ diu els secrets del món”; i un altre poema que referma la “perillosa crida” de la poesia. L’any 1950 guanya el premi a la millor poesia lliure als II Jocs de Cassà de la Selva, convocats per la revista Llum i guia, i la Flor natural en els Jocs Florals de Girona.
L’agost de 1954 comença els estiuejos a Begur i el mar penetra en la seva poesia de forma definitiva: les barques, les ones, el far, les xarxes, el pescador i el coraller, les boies... tota la riquesa metafòrica i simbòlica del mar anirà amarant la poesia de Vinyoli. Així ho mostren els primers versos d’El Callat (1956): “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Els primers temps a Begur són anys de plenitud amb la família i amb els amics, aquells “happy few” (feliços pocs) que Vinyoli tant estimava i que tant suport i escalf li donaven. Es banyen a les cales,  ballen sardanes, organitzen lectures de poemes, fan excursions per tot l’Empordà: Tamariu, Aigua Xelida, Pals, Peratallada, Torroella de Montgrí, el cap de Creus... Durant aquells anys escriu Llibre d’amic, que no publicarà, però, fins vint anys després per la temença que sigui mal entès. Davant el buit que seguirà a l’aparició d’El Callat, Vinyoli dóna un tomb a la seva poesia amb la publicació, set anys després, de Realitats, que tanmateix tampoc obté la rebuda esperada i fa que el poeta se senti marginat i dolgut per aquest silenci i refús. Els anys de plenitud a Begur, doncs, contrasten amb grans dubtes poètics i existencials i amb una crisi religiosa i espiritual que l’acosta cada cop més a l’agnosticisme i a l’estudi de la filosofia. La mort del seu íntim amic Joan Petit i el suïcidi poc després de la seva dona, Margarida Fontserè, precipiten les acaballes dels dies feliços a Begur. Vinyoli els dedica un bell i trasbalsador poema de plany i de records, Sunt lacrimae rerum: “Ploren les coses, plora el temps/ plora la vida no viscuda/ plora també la vida que hem viscut”. En aquest període, convuls i crític, Vinyoli aferma la seva relació amb Gabriel Ferrater, un altre poeta fascinant i que viu la vida amb una intensitat torbadora.
Vista des del castell de Begur
            Els anys setanta marquen el declivi físic del poeta, però alhora signifiquen la seva maduresa creativa i la consolidació literària. El ritme de publicacions augmenta i Vinyoli comença a atraure les noves generacions de poetes com Vicenç Altaió, Lluís Urpinell, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Creus o Miquel de Palol, entre d’altres. En aquells anys apareixen Tot és ara i res, Encara les paraules, Ara que és tard, Vent d’aram, Llibre d’amic i El griu. La seva poesia es fa més fonda, més subtil, impregnada sempre per aquella recerca insadollable, per l’autenticitat creadora, per una lluita interna i una tensió constant, tal com ens mostra el poema Amb ronca veu: “com que no sé de canviar el meu crit/ en mena de vianda,/ pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”.
            El 1976 Vinyoli, a qui en alguna ocasió se li havia retret manca de compromís amb el país i amb la lluita política, rebutja ser candidat al Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana. I així ho argumenta en unes declaracions a Canigó i Catalunya Express: “Essent la meva nacionalitat catalana, acceptar l’opció al Premio esmentat, amb les connotacions que representa, no s’avé gens amb els meus principis...”. A finals dels setanta comença una intensa relació epistolar amb Miquel Martí i Pol, que quedarà recollida a Barcelona/ Roda de Ter. Correspondència. L’any 1978 pateix una trombosi cerebral i passa, convalescent, el darrer estiu a Begur. Però el mar i el seu univers, els records i les vivències de les èpoques joioses l’acompanyaran per sempre: “Quins dies, ah, quins dies/ més transparents vora la mar”. En una entrevista de Lluís Busquets i Grabulosa, Vinyoli afirmarà: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
            Després de la jubilació el 1979, conscient de la precarietat de la seva salut, Vinyoli es lliura de ple a la creació poètica i a la recerca urgent i apassionada de les respostes que mai no van deixar d’inquietar-lo i motivar-lo, de manera que els seus poemes reforcen encara més la vessant metafísica i moral, però sense deixar mai de banda la quotidianitat i la celebració de la vida (de fet, el vers que clou la seva obra no pot ser més vital i afirmatiu: “i tot el blat es torna pa de vida”). Amb tot, la presència de la mort i la malaltia, l’obsessió per la paraula i la comunicació, juntament amb alguns records rescatats de la infantesa i l’adolescència es fan palesos en llibres com Cercles i A hores petites. L’any 1982 rep la Creu de Sant Jordi i, malgrat la fràgil salut, fa una escapada a Palamós per veure el seu mar, el mar que sempre l’havia acompanyat durant els anys d’estiueig a Begur. Sembla que Vinyoli tingui una necessitat poètica, vital, espiritual de contemplar aquella immensitat plena de riqueses i secrets: “El mar és ple, però jo em passo dies/ omplint-lo de mirada”. I així es posa de manifest en els dos darrers llibres, que publicarà mesos abans de morir, Domini màgic i Passeig d’aniversari.
Joan Vinyoli mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984. La millor manera de recordar-lo, com a qualsevol altre poeta, és llegint-lo i fent-lo nostre, deixar-nos acompanyar pels seus poemes i, a través d’ells, aportar un xic de llum als misteris que ens envolten i als dubtes que ens roseguen, ferms i sense por, com ho va fer ell mateix:

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.
Només d’un llamp en closa nit podrà morir


Qui no té por (A hores petites, 1981)

Diari de Girona, 29 de juny de 2014

1 de juliol de 2014

Depredadors de taulell

       Un dels grans somnis de l’ésser humà és prescindir dels bancs (i dels monopolis encoberts de grans empreses telefòniques, elèctriques, etc). Però el sistema econòmic i polític, que són una sola cosa, està prou ben bastit perquè cap somni pugui esquerdar l’edifici o ni tan sols fer-lo trontollar. Els bancs gaudeixen de la connivència, el vistiplau i el suport de tots els poders perquè qualsevol operació, clara o tèrbola, passi per les seves mans: hipoteques, crèdits, pagament de nòmines, transaccions, rebuts, impostos, preferents, assegurances...
Llavors els bancs, generosos de mena, ens ho agraeixen entaforant-nos productes “obligatoris”, comissions i serveis que no recordem haver sol·licitat. Després, resulta que no ens en podem desempallegar de cap de les maneres perquè quan vam firmar allà ja et deien més enllà que allò i allò altre era així i aixà. Mentida: mai no ens ho expliquen tot, sempre amaguen informació i, el pitjor del cas, gaudeixen de total impunitat per fer el que volen i com volen. La prova és que algunes comissions desapareixen segons qui sigui el client (és curiós: com més calés, menys comissions) o segons quina sigui la seva capacitat de queixar-se.
Els bancs s’han convertit en rapinyaires camuflats rere publicitat benèvola i carrinclona, rere grans vidres i mobles de coloraines, dirigits per gent sense escrúpols que no volen altra cosa que depredadors de taulell a les seves ordres. Una vegada el director d’una oficina, un home calb, lleugerament quec i de mans suoses, em va estar entretenint una operació amb l’excusa que havien canviat el sistema informàtic (a sobre, estan convençuts que la resta de la humanitat som imbècils) fins que vaig descobrir que hi tenia interessos personals. En una altra ocasió va ser una dona de faldilla ajustada i perfum narcotitzant (se les pensen totes) la que em va fustigar amb tota mena d’estratagemes per tal d’esprémer els meus pocs recursos i guanyar-se ella un bon grapat de comissions i potser algun ascens.

Per sort, però, no tots els que treballen als bancs tenen una moral tan abjecta. De tant en tant, ensopegues amb empleats que, conscients de tots els abusos a què et sotmet –i els sotmet– la seva entitat, proven de facilitar-te al màxim les operacions i deslliurar-te tant com poden de les càrregues arbitràries i absurdes que comporten. Són gent amabilíssima que, a través d’un somriure còmplice o un gest furtiu, et vénen a dir que n’estan tan tips com tu, de tanta prepotència, mentida i injustícia.

Diari de Girona, 29 de juny de 2014