16 de juny de 2014

Somni i insomni

          Michael Chabon, a la novel·la Wonder Boys, afirma que la majoria d’escriptors pateixen “el mal de la mitjanit”, és a dir, insomni. De fet, diu Chabon, l’insomni esdevé gairebé un tret essencial de l’escriptor, el símptoma d’una ment sempre endollada, l’exemple d’una feina absorbent, obsessiva i indefugible, l’àmbit on es creuen la follia, la lucidesa i el deliri creatius.
En les seves nits insomnes, Gustave Flaubert escrivia cartes, moltes de les quals expliquen, en una prosa febril, el procés creatiu de Madame Bovary i el seu ideari literari. Emily Dickinson, tancada en una habitació de la qual amb prou feines sortia, també escrivia cartes i corregia obsessivament els seus poemes. Charles Dickens, en canvi, preferia abandonar casa seva i caminar pels carrers de Londres que tant poblen la seva obra fins que es feia clar; d’aquestes experiències nocturnes en va sortir l’assaig Night Walks. També patia “el mal de la mitjanit” Marcel Proust, que escrivia durant hores i hores de forma compulsiva. F. Scott Fitzgerald, per la seva banda, va concebre i escriure bona part dels seus assajos, cartes i articles recollits a The Crack-Up durant les nits que no podia dormir.
Molts escriptors –i artistes en general– han aprofitat l’insomni, temporal o crònic, com a font creativa, com experiment de sensacions, i també com un regne de silenci i quietud propici a la reflexió i a la lectura. Però d’altres s’han servit també del material oníric (somnis o malsons) per elaborar la seva obra, tot submergint-se en un món d’irracionalitat, experimentant en la pura al·lucinació, capgirant la lògica i desafiant el llenguatge. És el cas d’autors com Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe, Lovecraft, Kafka, Julio Cortázar o J.V. Foix, entre molts d’altres. Així han sorgit en part llibres tan deliciosos com Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll o Dr. Jekyll i Mr. Hyde de R. L. Stevenson. I així explica Joan Vinyoli, per exemple, com va néixer un dels seus grans poemes, Sunt lacrimae rerum: “Per no perdre l’enorme i intensíssim contacte entre el que era purament oníric, el somni, i el fet conscient d’escriure, el vaig escriure tot sencer, amb els ulls tancats i el llum apagat i procurant fer les lletres grosses perquè després el pogués entendre”.

Ja ho diu Borges al Libro de los sueños, una magnífica antologia i reflexió sobre els somnis i la literatura que han generat: “Los sueños constituyen el más antiguo y el no menos complejo de todos los géneros literarios”.

Diari de Girona, 15 de juny de 2014

Jacek Yerka

2 de juny de 2014

Gossos

Fins on puc recordar, a casa sempre hi ha hagut gossos. I sempre han sigut part de la família: surten a les fotos i són evocats a les converses, com una part irrenunciable del nostre passat. Molts d’aquests gossos han aparegut a les meves novel·les i alguns, de tant en tant, em retornen a través dels somnis.
Els primers que puc rescatar de la memòria són els gossos de cacera que jeien al pati de cals meus besavis. Eren magres, amb unes orelles llargues, caigudes i ratades. Tal vegada perquè el meu besavi era pescador, tots tenien noms de vents. De la infantesa en recordo molts. N’hi havia un, però, que destacava per la seva destresa i murrieria: sabia obrir les portes amb les potes de davant tot alçant-se sobre les de darrere. Li dèiem Frasquito perquè ens l’havien portat d’Andalusia. Un dia em vaig queixar als meus pares que, quan jo baixava cap a cals meus avis per un corriol, en Frasquito em volia mossegar. Com que no s’ho podien creure, el meu pare ens va seguir a distància: el gos em donava cops amb el morro per allunyar-me del precipici que hi havia en una banda del camí. Després també vam descobrir que li amagava les sabates al meu germà perquè no sortís sol de casa.
A cals meus avis sempre hi va haver una gran quantitat de gossos, de totes les mides, races i funcions. En Panxo i la Musca, dos teckels color canyella, eren, potser per la mida, els que ens feien més gràcia. En Panxo, el gos de cacera del meu avi, va viure molts anys i el recordo malcarat, rondinaire, amb una fidelitat i un amor cecs cap al seu amo. Més tard, vam tenir en Xipi, un gos d’atura vital, afectuós i llest que compartia sostre amb un setter irlandès esbojarrat i esquívol. Un bon dia en Xipi va deixar de ser aquell gos alegre i juganer i tots vam intuir que estava malalt. Un matí es va venir a acomiadar. Ens va mirar i tots vam saber que es moria. Aquella mateixa tarda l’enterràvem prop dels boscos per on tant havia corregut.

Ara tenim en Jaç i en Blues. El primer és un Jack Russell abandonat que vam recollir de cadell, enèrgic, viu, i que ben aviat va prenyar una westie i ens va regalar en Blues, dolç i pacient. Fa molts anys que viuen amb nosaltres i n’han vist de tots colors. Ens ho han donat tot, incondicionalment. La vida dels gossos és curta, massa curta. Potser per això m’he decidit a escriure aquest article. Aquestes són les millors paraules que he trobat per definir aquests animals: “Els gossos estimen els seus amics i mosseguen els seus enemics, molt diferent dels humans, que són incapaços d’un amor pur i sempre han de barrejar l’amor i l’odi” (Sigmund Freud).

Diari de Girona, 1 de juny de 2014