19 de maig de 2014

Rebobinant

M’encanta rebre paquets. Agafant-los, sospesant-los, intueixo el llibre o la revista que, generalment, contenen. Alguns, ja els espero: són encàrrecs de ressenyes, comandes de llibreries o exemplars de publicacions amb les quals col·laboro. D’altres, però, esdevenen petites sorpreses: regals d’algun company escriptor, normalment dedicats, o d’alguna editorial, organisme o associació. Els toco, els fullejo, m’aturo en alguna frase o en alguna imatge, tot assaborint la novetat, reconeixent la textura i l’olor del paper: una sensació milers de vegades gaudida.
M’agrada, llavors, col·locar els llibres i les revistes a la meva modesta biblioteca, seguint tot un ritual que comença per preparar-me un te o un cafè, depèn de l’època de l’any i de l’hora i de l’ànim. Busco, tot lletrejant en veu alta, el lloc que els correspon segons el cognom de l’autor i de tant en tant se m’escapa un somriure en descobrir els companys de lleixa que els ha assignat l’ordre alfabètic. Aleshores prenc un d’aquests llibres més antics i l’obro a l’atzar; en llegeixo un fragment i intento recordar quan i on el vaig comprar i/o llegir. Me’n surto només de vegades. Però sempre disposo d’un recurs infal·lible per atiar la memòria: buscar el punt de llibre. Ho faig: un posagots d’un bar de Girona, un bitllet de metro de Budapest, una entada d’un concert dels Pink Floyd a Barcelona, una nota presa en un pub de Londres, una postal de Kafka comprada a Praga...
La majoria de llibres tenen passatges subratllats, notes al marge, i alguns fins i tot conserven l’etiqueta amb el preu. Les peces comencen a encaixar i gairebé puc veure a quina llibreria o mercat vaig adquirir-los, a quins bars o pisos o cases, o durant quines viatges o trajectes, els vaig estar llegint. Paral·lelament, és clar, van sorgint records associats al llibre i al punt que, esgrogueït, sobreviu entre les seves pàgines. De cop, brollen, potentíssimes, a cops vívides, a cos enterbolides, un munt d’imatges d’una vida que ja no sembla meva, d’una mena de pel·lícula que rebobino i de la qual em sento més espectador que no pas protagonista. Tot plegat es veu reforçat per les fotografies que pengen de les parets o que m’afanyo a buscar entre els àlbums. Sóc jo? El mateix? Això diuen; així ho he de suposar. Sembla més una conjectura, una creença, una hipòtesi, que una certesa.  

M’acabo el te o el cafè, ja fred, d’un glop i penso que els llibres que tinc a les mans relaten històries imaginades, vides inventades. Com la meva. Com la vostra.  



Diari de Girona, 18 de maig de 2014