22 d’abril de 2014

Brunyols

A primera hora la cuina ja està plena de gent, de rialles i de converses creuades: un guirigall, perquè ens entenguem. De fet, s’hi han reunit tres generacions: avis, pares i néts. Alguns ja trafeguen, conscients que hi ha molta feia a fer. D’altres intentem posar ordre al caos, amb poca esperança i menys resultats. Alguns juguen, que és el que els toca a la seva edat. Això sí: tothom sembla content, a la seva manera. Cada any perdem la llista dels ingredients, però cada any, miraculosament, l’acabem retrobant a última hora. Ara sembla que ja ho tenim tot, llevat inclòs. En algun inversemblant racó de la casa apareixerà el porró i l’ampolla d’anís, empolsegats.
El gibrell s’empassa la farina, els ous, el sucre, el llevat, les peles de llimona del nostre llimoner, la matafaluga (quin nom més bonic!), l’oli... amb voracitat. Tot esdevé flairós, un munt d’aromes volàtils, de matisos que juguem a encertar. La massa és freda i suau, primer, i s’arrapa a la pell. Llavors, a mida que devora farina, es va tornant densa, feixuga i calen uns braços vigorosos. Un dels records plaents de la infantesa és llepar les vores d’aquella massa que ara ha de reposar fins a llevar. Deixem el gibrell en un lloc arrecerat, protegit i càlid.
No hi ha gairebé treva perquè s’ha fet l’hora de dinar. Alguns remenen cassoles, mentre d’altres ja paren taula. Una pregunta sorgeix, cada any, inevitable: quanta estona trigaran a llevar? Tothom recorda aquell any que van trigar tant, que vam acabar de coure els brunyols de matinada (és com una llegenda que cada cop exagerem més). Però aquest any en fan via i a mitja tarda ja som tots de nou a la cuina davant l’oli roent. Uns couen, d’altres els ruixen amb anís i un polsim de sucre. Els més frisosos se’ls mengen calents i tothom els augura un mal de ventre. Els primers brunyols surten pròpiament brunyols: un nyap boterut, massa gros. A poc a poc, però, hi anem agafant la mida i la forma. Aviat omplim olles, plates i atuells diversos. Deixem que la mainada s’esplaï amb les restes de la massa: un ninot, una casa, una estrella... Un cop refredats, ara sí, en fem un tast, i els comparem sempre amb els dels altres anys, encara que difícilment recordem el gust que tenien.

Amb la primera fosca ho tenim tot enllestit. Endrecem la cuina, netegem i freguem. Ens repartim els brunyols. Cares de fatiga, però al mateix temps de satisfacció per haver complert amb el ritual, amb les tradicions, amb una cita a la qual ningú no vol faltar. Sé com ho vivia de petit i em sento immensament feliç per la meva filla.  

Diari de Girona, 20 d'abril de 2014


7 d’abril de 2014

Berenar literari

           Cada any em sorprèn i m’admira el poder de convocatòria i d’organització de la gent de la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. Pels volts de Setmana Santa, la Maria Teresa Calabús i el seu equip engeguen la maquinària i són capaços de mobilitzar escriptors, editors, il·lustradors, agents, fins i tot altres llibreters, i gent diversa del món literari per reunir-los tots –en pau i harmonia– en un berenar. Vull dir que, tot plegat, té un mèrit inqüestionable, perquè rarament ensopegues amb tanta gent del teu àmbit professional en cap dels actes que s’organitzen, siguin presentacions, conferències, simposis, premis o qualsevol parafernàlia oficial. 
            Entre brunyols i altres productes locals, fent equilibris per no vessar el gotet de vi de l’Empordà, entres i surts de la llibreria i et passeges per les carpes instal·lades al llarg del carrer. La fas petar amb alguns lectors, dediques algun llibre i, sobretot, converses amb els col·legues de ploma i patiments, alguns dels quals potser només veus aquell dia o per Sant Jordi. També et trobes amb editors, actuals, passats o futurs (que al cap i a la fi, en un país tan petit, sempre acabem coincidint) i pots valorar la vida del teu últim llibre, fer tractes o parlar de projectes en un ambient més distès i relaxat. Durant tota la tarda, se succeeixen les actuacions musicals, les lectures, parlaments diversos i, en general, es respira una sensació de comoditat, de calidesa casolana, com si ningú no s’agafés més seriosament del que cal.
“Conservem la idea romàntica de la llibreria com un lloc de pas i de trobada entre lectors i escriptors”, vaig llegir que havia dit la mestressa d’El Cucut. Sí, de fet, les llibreries haurien de contribuir a crear aquesta complicitat entre lector i escriptor, sobretot a través de la tasca impagable del llibreter a l’hora de recomanar llibres, de difondre aquells que paguen la pena i que sovint estan més allunyats dels circuits comercials i dels interessos dels grans grups editorials. I també gràcies a la feina de dinamitzadors culturals que moltes llibreries han exercit al llarg d’aquests anys, com ara La Siglantana de la Bisbal, l’Altell de Banyoles, la Mediterrània de Palafrugell, la Vitel·la de l’Escala o la Llibreria 22 i la Ulyssus de Girona, per posar alguns exemples de les nostres comarques.

El berenar literari d’aquest any serà el proper dijous 17 d’abril, dijous sant, data que ja sembla de referència. Que la literatura ens agafi confessats, doncs.

Diari de Girona, 6 d'abril de 2014


2 d’abril de 2014

Els pobles oblidats

Els pobles oblidats

Editorial: Edicions Sidillà, 2014
Pàgines: 360



Hem escrit Els pobles oblidats entre 19 autors d’arreu de Catalunya: Marta Alòs, Claudi Aventín-Boya, Andratx Badia, Carles Barrull, Aitor Carrera, Joan Carreres, Xavier Cortadellas, Manel Figuera, Marcel Fité, Oriol Margalef, Miquel Martín, Cristina Masvidal, Marta Momblant, Isabel Olesti, Joan Pinyol, Judit Pujadó, Adrià Pujol, Montserrat Rumbau i Pau Urgell. Il·lustracions: Llenas Llensa.

Parlem de Vidabona i Saltor, Canals de Cerdanya, Cerneres, Solanell, Montant de Tost, Sant Romà de Tavernoles, Àrreu i Dorve, als Pirineus. Herba-savina, Orrit, Raons i Oroners, a Lleida. Sant Joan de Toran i la seva vall, a la Val d’Aran. Els Metges, Briolf i Sant Marçal de Quarantella, a Girona. Salselles, el Putxot, Santa Margarida de Cabagès, a la Catalunya Central. Sant Marçal del Montseny, Jafre i el carrer del Xipreret, de l’Hospitalet de Llobregat, a Barcelona. Montargull, la Bartra, Esblada, Fontscaldetes, Gallicant i Fatxes, a Tarragona. I lo Mas del Llaurador, al Matarranya.