24 de març de 2014

Vinyoli i nosaltres

Aquests darrers dies s’ha constituït la comissió de l’any Vinyoli i s’han presentat la pàgina web i algunes de les activitats que es duran a terme. Al llarg d’aquests mesos dues poblacions gironines hi tindran un paper destacadíssim, com el van tenir en la vida i en l’obra del poeta: Begur i Santa Coloma de Farners. La primera centrarà els actes a l’estiu; la segona els engegarà aquest primer cap de setmana d’abril.
Vinyoli és un poeta subjugador, és a dir, et conquereix per la seva força, per la força de les seves paraules i per la força de la seva honestedat i puresa: “pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”. Però també et conquereix perquè sap celebrar la vida i els plaers que l’envolten, s’hi aboca i s’hi deixa arrossegar sense recança, amb follia dionisíaca, si cal, amb èxtasi: “Pere Patxei, prepara’ns un cremat:/ beguem-lo i canviem el curs dels astres.” (Com recorda Omar Khayam, de vegades!: “Bevem, amor, bevem: tot a l’oblit convida!”). En aquest sentit em sembla que Vinyoli és un poeta plenament nietzscheà, d’un vitalisme exacerbat, un poeta que desemmascara impostures i s’ho juga tot en cada paraula, cridat, reclamat, per la poesia: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Per això precisament ens toca el moll de l’os, per això ens escruix amb aquella urpada punyent: “La mort té sempre la raó”. Per això, també, ens sacseja amb interpel·lacions inquietants: “La vida, qui la viu?” o “On és que som? Enlloc?”.
A la poesia de Vinyoli la recerca hi és constant i insubornable, és una forma d’indagació en les pregoneses de l’ésser humà, un trajecte cognitiu, de delicats caires filosòfics i metafísics: “Tot són preguntes/ que mai no tenen resposta”. Molts poemes, a través d’una mirada quotidiana, gairebé inofensiva, ens acaben sobtant i trasbalsant per la seva fondària espiritual, per les seves connotacions morals. Moltes poesies acullen referències artístiques i literàries, com companys de camí en aquesta recerca incansable: Klee, Rembrandt, Braque, Magritte, Cezanne, Shakespeare, Rilke, Riba, Hölderlin, Li Tai-po... I tot plegat es mostra amb una potència i una lucidesa abassegadores, gràcies a la saviesa adquirida pel poeta a cada llibre, a cada vers, a cada pas: “A mida/ que ens envellim tornen les coses/ primeres.”


Vinyoli, sempre insadollable i sempre insondable, ens interroga, ens il·lumina, ens acompanya i ens fa mereixedors de la vida i partícips dels seus misteris: “No facis cap pregunta:/ el que era és acabat, el ja-no-ser comença”.


Diari de Girona, 23 de març de 2014