24 de març de 2014

Vinyoli i nosaltres

Aquests darrers dies s’ha constituït la comissió de l’any Vinyoli i s’han presentat la pàgina web i algunes de les activitats que es duran a terme. Al llarg d’aquests mesos dues poblacions gironines hi tindran un paper destacadíssim, com el van tenir en la vida i en l’obra del poeta: Begur i Santa Coloma de Farners. La primera centrarà els actes a l’estiu; la segona els engegarà aquest primer cap de setmana d’abril.
Vinyoli és un poeta subjugador, és a dir, et conquereix per la seva força, per la força de les seves paraules i per la força de la seva honestedat i puresa: “pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”. Però també et conquereix perquè sap celebrar la vida i els plaers que l’envolten, s’hi aboca i s’hi deixa arrossegar sense recança, amb follia dionisíaca, si cal, amb èxtasi: “Pere Patxei, prepara’ns un cremat:/ beguem-lo i canviem el curs dels astres.” (Com recorda Omar Khayam, de vegades!: “Bevem, amor, bevem: tot a l’oblit convida!”). En aquest sentit em sembla que Vinyoli és un poeta plenament nietzscheà, d’un vitalisme exacerbat, un poeta que desemmascara impostures i s’ho juga tot en cada paraula, cridat, reclamat, per la poesia: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Per això precisament ens toca el moll de l’os, per això ens escruix amb aquella urpada punyent: “La mort té sempre la raó”. Per això, també, ens sacseja amb interpel·lacions inquietants: “La vida, qui la viu?” o “On és que som? Enlloc?”.
A la poesia de Vinyoli la recerca hi és constant i insubornable, és una forma d’indagació en les pregoneses de l’ésser humà, un trajecte cognitiu, de delicats caires filosòfics i metafísics: “Tot són preguntes/ que mai no tenen resposta”. Molts poemes, a través d’una mirada quotidiana, gairebé inofensiva, ens acaben sobtant i trasbalsant per la seva fondària espiritual, per les seves connotacions morals. Moltes poesies acullen referències artístiques i literàries, com companys de camí en aquesta recerca incansable: Klee, Rembrandt, Braque, Magritte, Cezanne, Shakespeare, Rilke, Riba, Hölderlin, Li Tai-po... I tot plegat es mostra amb una potència i una lucidesa abassegadores, gràcies a la saviesa adquirida pel poeta a cada llibre, a cada vers, a cada pas: “A mida/ que ens envellim tornen les coses/ primeres.”


Vinyoli, sempre insadollable i sempre insondable, ens interroga, ens il·lumina, ens acompanya i ens fa mereixedors de la vida i partícips dels seus misteris: “No facis cap pregunta:/ el que era és acabat, el ja-no-ser comença”.


Diari de Girona, 23 de març de 2014


10 de març de 2014

A la biblioteca, com a casa

Un dels àmbits naturals dels escriptors és la biblioteca. La seva, és clar, perquè llegir és part de la feina d’escriure i convé tenir-ne una de solvent i a mà. Però també la biblioteca pública, on sovint han d’acudir a la recerca d’informació o de noves lectures, on hi presenten els seus llibres (o dels altres), hi donen conferències, els conviden a clubs de lectura o participen d’alguna altra activitat cultural. Per això trobo tan encertada la iniciativa “Escriptors i biblioteques de capçalera”, promoguda pel Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut Català de les Dones.
L’objectiu d’aquest programa és reforçar encara més l’estreta relació entre escriptors i biblioteques. Per una banda, la biblioteca tria un escriptor amb qui manté un vincle professional, literari, de proximitat, gairebé afectiu; per l’altra, els autors converteixen aquesta biblioteca en la seva biblioteca de referència, de capçalera. En qualsevol cas, han de ser escriptors amb una trajectòria contrastada i, alhora, amb projecció. La biblioteca es compromet a tenir l’obra completa de l’autor i a exposar-la en un lloc destacat, de manera que contribueixi a divulgar-la. També es compromet a crear o millorar l’entrada de l’autor a la Viquipèdia i a convidar-lo a prendre part en les activitats que organitzi. L’escriptor, per la seva banda, ha d’estar amatent a la vida cultural de la biblioteca i participar-hi en la mesura que li sigui possible.
Em sembla que aquesta proposta, ben portada per ambdues parts, gaudeix d’immenses possibilitats, sobretot perquè fa que els escriptors se sentin com a casa i vegin en la biblioteca una manera de donar sortida i visibilitat a la seva obra i a d’altres activitats professionals. Així mateix, la biblioteca “apadrina” un autor, se’l fa seu i n’aprofita els recursos per millorar la seva oferta cultural. Es tracta, doncs, d’una simbiosi fructífera i enriquidora de la qual també surten beneficiats els usuaris d’aquests centres.

Al cap i a la fi, les biblioteques han esdevingut agents culturals de primer ordre, dinamitzadors socials i aglutinadors de moltes activitats i projectes. És una bona notícia, doncs, que els escriptors s’impliquin en aquesta efervescència cultural. En temps convulsos, incerts i de vaques magres (no pas per a tothom) la imaginació i la col·laboració ens poden salvar de la ignorància, la incultura i la indolència a què molts voldrien veure’ns condemnats.

Diari de Girona, 9 de març de 2014