19 de febrer de 2014

Vinyoli, cercant només el mar

És molt simptomàtic que en uns textos gairebé adolescents, publicats a la revista Juventus el 1931, Vinyoli ja situï el mar al centre de la seva poesia. Ho fa a Rimes blaves i Noi en oració, en un to invocador, idealitzat i malenconiós. I el mar reapareix al poemari De vida i somni (1948), per bé que subordinat a la muntanya, més intuït que viscut, com un paisatge de rerefons. Però és en alguns versos de Les hores retrobades (1951) que Vinyoli anticipa la supremacia i l’exuberància metafòrica que el mar adquirirà en la seva obra: “feliços navegant/ cor insondable endins i sense platges” (Destins); i sobretot, “el moviment majestuós del mar:/ aquest és el meu èxtasi possible” (Entre vels d’or).
Tanmateix, el mar irromprà a la vida i, doncs, a l’obra de Vinyoli amb una força definitiva l’agost de 1954, quan comenci els seus estiuejos a Begur. En una postal a Òscar Samsó i Glòria Llenas afirma que “ha estat una revelació”. I en una carta a Josep García i Carmina Pleyan diu: “mirar, mirar i respirar tot això per anar-ho fent meu”. Vinyoli, doncs, havia de pair i empeltar-se d’aquell paisatge indòmit, embriagador, opulent per transformar-lo en poesia. Tot plegat quedarà reflectit en els primers versos d’El Callat (1956): “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda” (Algú m’ha cridat). El poeta feia anys que havia escrit “I la natura em crida”, que de fet era la “perillosa crida” de la poesia; però ara sentia la crida d’una manera inflamada, extàtica. Potser per això Gabriel Ferrater, sempre clarivident i penetrant, va atribuir als poemes d’El Callat “un nivell de simbolisme gairebé al·lucinat”. En qualsevol cas, el poema Foc mort fixa, mitjançant el mar, aquesta recerca constant de Vinyoli, el seu compromís insubornable, la seva autenticitat lírica i vital: “Cercant només el mar, el mar”.
El mar i tot el que gravita al seu entorn esdevé més descriptiu i narratiu a Realitats (1963), com en els poemes Aperitiu a la platja amb acompanyament de trons o El poeta i el mar, però també es comencen a forjar i consolidar alguns símbols i metàfores: la xarxa de mots, el nàufrag, els fars, les illes, les roques, la tempesta... Símbols i metàfores que apareixeran interioritzats, més subtils i rics, en llibres posteriors: “vèiem l’ample mar/ guspirejant parlant-nos en metàfores” (Sunt lacrimae rerum a Tot és ara i res, 1970). Així el mar va eixamplant el seu potencial significatiu i adopta també un correlat filosòfic i espiritual ple de matisos, des de l’anhel incessant (la remor i les ones), fins a l’eternitat, l’absolut i l’ésser (la seva fondària i amplitud), passant per la incertesa i la mort. Són els anys de plenitud a Begur, on el mar és omnipresent, i que aniran cristal·litzant en llibres com Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975). Amb tot, la mort dels amics, les frustracions, la vellesa, l’enyorança, els records, van fent forat i Vinyoli els mostra de nou, punyent i lúcid, a través del mar: “Les ones baten/ feixugament damunt la sorra/ bruta, negrosa de la platja dura/ dels anys viscuts” (Platja dura). I aquesta sublim síntesi entre exterioritat i interioritat, entre l’objecte i el subjecte, entre els fets quotidians i els transcendents, va afinant-se fins adquirir perfils metafísics que, a Vent d’aram (1976), culminen en dos poemes esplèndids, reveladors i complementaris: Cap al no-res (“No podré veure mai/ la veritable mar al fons./ Se’m dóna sols mirar/ temporalment les coses”) i El guany (“Entra/ mar negre endins i baixa al fons./ Quan pugis, coraller, i t’hagis tret/ el feixuc escafandre,/ t’hauràs guanyat una mar llisa/ i el vol del gavià”).
           Fins i tot en els reculls de poemes que es mouran, més aviat, en l’àmbit místic, amorós i eròtic, Vinyoli no podrà ni voldrà eludir la presència del mar. És més, Llibre d’amic (1977) comença amb uns versos que pretenen advertir-nos de l’obstinació i l’abast de la seva recerca: “He naufragat en una mar profunda:/ no em parleu de platges”. Pel que fa a El griu (1978), Vinyoli escriu en una carta a Martí i Pol: “En El griu es troben algunes de les raons que expliquen el meu enamorament del mar. En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit”, i n’he fruit amb delectança” (Begur, 5 d’agost de 1978). Així el mar esdevé un escenari amatori (El bany o Cova de mar), tot i que el llibre aplega també dos poemes trasbalsadors, Platja i Vacances a platja, preludis de l’obsessió per la proximitat de la mort que s’accentuarà en els llibres següents.
Joan Vinyoli durant el seus estiuejos a Begur


L’estiu de 1978 serà el darrer estiu de Vinyoli a Begur, ja limitat per la malaltia. A Cercles (1980) recuperarà aquesta ambivalència del mar que conforta i esgarrifa alhora (amor i mort), la dicotomia d’aquestes vacances que són “Com un fantàstic terratrèmol imminent” (Grans vacances, que escriu precisament aquest darrer estiu a Begur). El mar, ara, es torna insegur, violent i el poeta ens avisa: “Si vols dormir tranquil pensa en les boies” (Les boies). El mar es fa insensible, inclement, egoista: “mar/ bròfec, estèril,/ massa ocupat en tu mateix” (Mar brut). I, per tant, tot esdevé incert i angoixant: “sense saber si faré platja/ o m’estavellaré  contra les roques” (Insensata remor). Malgrat tot, Vinyoli continua fidel al mar, com continua fidel a la vida, amb les seves ombres i llums, amb els patiments i les joies, amb la mort i els morts que en formen part, en una clara mostra de vitalisme que tant l’apropa a Nietzsche. A hores petites (1981) traspua, sovint amb un deix aforístic, la irrenunciable entrega a la vida i a les seves paradoxes i, doncs, la seva identificació amb el mar. Per una banda, cada vegada més arrapat als records: “però encar/ és íntima festa/ sentir, de lluny, la veu del mar” (La veu del mar). I per altra, rendit a l’evidència del temps i els seus estralls: “No vull guiar-me per estels o far,/ que ja s’ha proclamat el veredicte/ i em toca ser només un derelicte:/ m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar” (Derelicte).
Vinyoli sentirà tothora una necessitat física, espiritual, emocional i, per tant, poètica de veure i viure el mar: “El mar és ple, però jo em passo dies/ omplint-lo de mirada” (El vell i el mar). El gener de 1982 el poeta visita el cap de Creus i les poblacions de la zona. En surt el poema Norfeu, publicat a Domini màgic (1984), en el qual recupera la inquietant figura de l’holandès errant, que ja havia usat a Tot és ara i res, i el seu vaixell fantasma, condemnat a navegar eternament, i que “no va per la mar sinó per dins/ de mi mateix i sé que vol fer nit/ en el meu port de vell desmantellat”. Aquell mateix 1982, al juny, Vinyoli fa una escapada a Palamós, prop del “seu” Begur, i contempla el mar per convertir-ho tot, de nou, en matèria poètica, tal com li escriu a Eudald Puig: “Em sento bé i, com t’ho diria jo, disponible, receptiu (...) Ja arribarà el que hagi d’arribar d’aquestes hores de calma activa”. I segurament, com apunta Pep Solà a La bastida dels somnis, en van néixer alguns dels poemes de Domini màgic, tot i que ara el mar es barreja amb el bosc i la muntanya, és a dir, amb els records d’infantesa i joventut viscuts a Santa Coloma de Farners, i es barreja també amb el context urbà de Barcelona i rodalies. La mort es fa present, propera, però els records segueixen consolant: “Quins dies, ah, quins dies/ més transparents vora la mar:/ els cossos/ llavors, quiets, somreien, ulls oberts,/ majestàtics, blancs, feien olor/ de sol d’estiu” (Dies vora la mar).

En un dels darrers poemes, Elegia de Vallvidrera (Passeig d’aniversari, 1984), Vinyoli interpel·la el mar: “Per què paraules? Aquest blau intens/ del mar és prou. Miro la ratlla fixa/ de l’horitzó,/mar grandiós, i quanta riquesa guardes, per a qui?”. I, serè, resignat, abraça la seva soledat i el seu destí: “No, jo sóc sol, però l’embat/ de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,/ i no s’acaba mai aquest viatge/ per les paraules:/ ja no tinc res més”.

El Punt-Avui, 7 de febrer de 2014