Un dels grans
plaers de la meva infantesa era menjar-me un brioix amb una xocolatina
(Torras). Els comprava a la fleca del meu poble abans d’anar a estudi, acabats
de sortir del forn: eren boteruts, esponjosos, lluents de sobre, amb unes
arestes i unes clivelles que recordaven algun fòssil remot o una curculla
polida pel vent. En retinc sobretot la flaire, que m’anticipava el gust i la
textura. Semblava que, de primer, et petessin a la boca per després tornar-se
flonjos, ingràvids, com si masteguessis l’aire ensucrat. Te’ls embolicaven amb
aquell paper marró i bast amb què s’embolicava tot abans que el plàstic envaís
les nostres vides (suposo que era paper d’estrassa). Al costat dels brioixos hi
havia també pa de pessic, xuixos, llonguets, panets de Viena, bastons, coca, pa
rodó... T’ho pesaven, ho ficaves tot al sarró, deies “adéu-siau” i després ho
guardaves al calaix del pa o a la pastera.
Embolicats en un drap o en una
paperina, els pans duraven dies i dies, i no semblava que masteguessis xiclet
si te’ls menjaves al cap d’unes hores. No es florien, ni caducaven, ni criaven
animalons. La crosta era cruixent i torrada, irregular, amb unes protuberàncies
temptadores (de vegades amb “reganys”: restes d’altres pans que, en coure’s,
s’hi havien enganxat); la molla, d’un blanc trencat, era compacta i atapeïda,
tant que gairebé no feia engrunes. Aquells pans, enormes als ulls infantils, es
llescaven amb una ganiveta que s’assemblava a una falç i que la mainada teníem
prohibit de tocar. Les darreres llesques, francament feixugues, es torraven al
foc (aleshores hi havia llars obertes, a terra, que fumaven i fumejaven, vomitaven
espurnes i entelaven les parets). Les torrades se sucaven amb tomates del
rebost, aquelles de penjar que s’aprofitaven fins a la pell, tenien gust de
tomata i no negaven el pa. De vegades s’hi “fretava” un gra d’all. Llavors es
netejaven les anxoves que s’havien salat a l’estiu i que es confitaven en uns
grans pots rodons, de vidre verd. Era el sopar de molts vespres mentre a fora
bufava la tramuntana.
Al
caliu de la llar, però, també s’hi podien coure unes xulles o unes botifarres.
Recordo haver agafat la bicicleta en plena nit d’hivern per escapar-me fins a
la botiga (súpers? Quins súpers?) a comprar “anengades”, tan encofurnades i cridaneres
en aquelles caixes de fusta vora el taulell. Tornava a casa vermell, bleixant,
enfredorit, però feliç, sobretot perquè sabia que m’havia guanyat un d’aquells
brioixos que ara ja no trobo enlloc.
Diari de Girona, 23 de febrer de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada