8 de gener de 2014

Serrat

Durant molts anys la foto d’un Serrat joveníssim, en blanc i negre, va presidir el magatzem de l’estanc-llibreria on havia treballat la meva mare, on vaig aprendre a caminar i on jo mateix treballaria els estius de la meva adolescència. Segons em va explicar un dia la mestressa de la botiga, havia estat la meva mare qui havia penjat la foto del cantant quan era jove (ella i ell). Em va fer gràcia que els meus pares també tinguessin ídols i que, com jo, sentissin la necessitat d’estampar-ne les parets. Aquell mateix dia, mogut per la curiositat, vaig remenar entre els discos de casa i vaig trobar-hi diversos singles d’en Serrat. En vaig posar un: Cançó de matinada. Em va subjugar a l’instant. El vaig estar escoltant tota la tarda: Cançó de matinada, Me’n vaig a peu, Paraules d’amor, Les sabates. Des d’aquell dia vaig agafar el relleu de la meva mare i me’n vaig convertir en fan.
En Serrat em va ensenyar que, més enllà de les musiquetes planeres, les tornades encomanadisses i els ritmes ballables, les cançons podien servir per explicar històries, per exhumar sentiments, per descriure la realitat, criticar les injustícies o fer-nos reflexionar sobre tot plegat. Així ho feia ell, amb sobrietat i lucidesa, de manera magistral, a La tieta o a Romance de Curro el Palmo, a Mediterráneo o Pare. Ras i curt: Serrat et mostrava que la música i la literatura podien anar donades de la mà. Per això, també, sabia apropar-te els grans poetes: Machado, Miguel Hernández, Salvat-Papasseit, Foix...
Amb la  fal·lera i la passió que només t’agafen en la joventut, vaig començar a comprar-me’n tots els discos (després cedés) i, sempre que podia, a seguir-lo als concerts. No ho digueu a ningú, però de tant en tant passava per davant de la casa que tenia a Begur amb l’esperança de trobar-me’l i demanar-li un autògraf. Llavors, sense ni adonar-me’n, el noi del Poble Sec ja formava part de la banda sonora de la meva vida. Les seves cançons m’acompanyaven quan patia un desengany amorós o quan m’esclatava la felicitat per totes bandes; em consolaven quan perdia alguna cosa valuosa; o m’evocaven records plaents quan volia refugiar-me en la nostàlgia. Fos quin fos el meu estat d’ànim, sempre hi havia un tema d’en Serrat a punt, com fet a mida.

Aquest passat divendres en Serrat va fer setanta anys, la joveneta que va penjar la seva foto al magatzem de la botiga ja és una àvia jubilada i qui escriu aquest article ja fa més de vint anys que té vint anys. Són “aquelles petites coses”.

Diari de Girona, 29 de desembre de 2013