Encara
hi ha molta gent que no ha llegit Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984).
Molta. I encara hi ha molta gent que ni tan sols sap qui era Vinyoli, que no li
sona ni el nom, o amb prou feines (feu-ne la prova). I això és especialment
lamentable quan parlem d’un dels grans –potser el més gran– poetes del segle
XX. Tothom coneix Pla, per exemple, o Espriu, per posar el cas
d’un altre contemporani seu i també poeta, els hagin llegit o no (això ja són
figues d’un altre paner). Però Vinyoli continua essent l’admirable desconegut
per al gran públic, oblidat a les aules i arraconat, encara, en alguns àmbits
acadèmics i oficinescos, tot i que cada vegada, és cert, hi ha més devots que
el reivindiquen.
En
vida, Vinyoli va patir, i molt, aquest desconeixement de la seva obra, el
silenci que per motius vils i partidistes es va crear al voltant de poemaris
com El Callat o Realitats. I ho va patir perquè es va lliurar a
la creació poètica d’una manera incondicional, com una via d’indagació i
reflexió sobre les pregoneses de l’existència. Vinyoli no podia haver estat
altra cosa que poeta i ho va ser fins a les últimes conseqüències. És per això
que la seva poesia ens resulta propera i ens interpel·la constantment; és per
això que els seus versos són d’una autenticitat i una potència insòlites.
Els
reconeixements i els premis li van arribar ja vell i malalt, segurament massa
tard; però ell, llavors, com tothora, estava més pendent de la seva obra que no
pas dels afalacs i les poses oficials. Ara, cent anys després del seu naixement
i trenta després de la seva mort, tenim prou perspectiva per admirar encara més
l’obra de Vinyoli i situar-la al lloc que li pertoca. Més que altra cosa, ens
cal apropar Vinyoli a la gent, als joves, a les escoles i instituts, als clubs
de lectura, a les llibreries i biblioteques. I em consta que així serà perquè
al capdavant d’aquest any Vinyoli hi ha gent com Jordi Llavina,
comissari i apassionat de la seva poesia; Laura Borràs, directora de la
ILC; Pep Solà, biògraf i divulgador de l’obra vinyoliana; o Mita
Casacuberta, directora de la càtedra Joan Vinyoli de la UdG; a banda de
moltes altres persones que estimen l’obra del poeta i ajudaran a acostar-la a
tothom.
Deixeu-me acabar amb unes paraules
de l’escriptora Judit Pujadó, que faig meves: “Llegiu Vinyoli. Perquè és l’any Vinyoli i perquè és boníssim i perquè
sí. No calen arguments per llegir-lo. Quan llegeixes Vinyoli tens la sensació
que sap més de tu que tu mateix. És com un periscopi que t’enfoca des de dins.
La lucidesa, tota ella. Un abisme. No us el perdeu”.
Diari de Girona, 26 de gener de 2014