26 de gener de 2014

Any Vinyoli



Encara hi ha molta gent que no ha llegit Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984). Molta. I encara hi ha molta gent que ni tan sols sap qui era Vinyoli, que no li sona ni el nom, o amb prou feines (feu-ne la prova). I això és especialment lamentable quan parlem d’un dels grans –potser el més gran– poetes del segle XX. Tothom coneix Pla, per exemple, o Espriu, per posar el cas d’un altre contemporani seu i també poeta, els hagin llegit o no (això ja són figues d’un altre paner). Però Vinyoli continua essent l’admirable desconegut per al gran públic, oblidat a les aules i arraconat, encara, en alguns àmbits acadèmics i oficinescos, tot i que cada vegada, és cert, hi ha més devots que el reivindiquen.
En vida, Vinyoli va patir, i molt, aquest desconeixement de la seva obra, el silenci que per motius vils i partidistes es va crear al voltant de poemaris com El Callat o Realitats. I ho va patir perquè es va lliurar a la creació poètica d’una manera incondicional, com una via d’indagació i reflexió sobre les pregoneses de l’existència. Vinyoli no podia haver estat altra cosa que poeta i ho va ser fins a les últimes conseqüències. És per això que la seva poesia ens resulta propera i ens interpel·la constantment; és per això que els seus versos són d’una autenticitat i una potència insòlites.
Els reconeixements i els premis li van arribar ja vell i malalt, segurament massa tard; però ell, llavors, com tothora, estava més pendent de la seva obra que no pas dels afalacs i les poses oficials. Ara, cent anys després del seu naixement i trenta després de la seva mort, tenim prou perspectiva per admirar encara més l’obra de Vinyoli i situar-la al lloc que li pertoca. Més que altra cosa, ens cal apropar Vinyoli a la gent, als joves, a les escoles i instituts, als clubs de lectura, a les llibreries i biblioteques. I em consta que així serà perquè al capdavant d’aquest any Vinyoli hi ha gent com Jordi Llavina, comissari i apassionat de la seva poesia; Laura Borràs, directora de la ILC; Pep Solà, biògraf i divulgador de l’obra vinyoliana; o Mita Casacuberta, directora de la càtedra Joan Vinyoli de la UdG; a banda de moltes altres persones que estimen l’obra del poeta i ajudaran a acostar-la a tothom. 
           Deixeu-me acabar amb unes paraules de l’escriptora Judit Pujadó, que faig meves: “Llegiu Vinyoli. Perquè és l’any Vinyoli i perquè és boníssim i perquè sí. No calen arguments per llegir-lo. Quan llegeixes Vinyoli tens la sensació que sap més de tu que tu mateix. És com un periscopi que t’enfoca des de dins. La lucidesa, tota ella. Un abisme. No us el perdeu”.

Diari de Girona, 26 de gener de 2014 


13 de gener de 2014

El pla B

Començo amb una evidència, però sovint cal recordar les coses que són òbvies perquè, precisament perquè ho són, poden passar desapercebudes: aquest país no seria on és sense l’Assemblea Nacional Catalana. La manera com ha gestionat, consolidat i dimensionat les aspiracions sobiranistes de Catalunya ha estat exemplar i meteòrica. A més, ho ha fet sense estridències, sense protagonismes, amb fermesa però sense autoritarisme, sabent sempre on era i cap a on anava, fidel a uns principis i a uns objectius. Sempre s’ha avançat als polítics (cosa que tampoc no és complicada, tot sigui dit) i els ha mostrat un camí que no sospitaven ni que fos transitable. Però, a més, i això sí que té un mèrit inqüestionable, ha convertit l’independentisme en una normalitat, en una aposta desacomplexada i viable; ha estès una xarxa de complicitats que ha abastat un ampli sector de població i ha fet que molta gent que fins ara arrufava el nas o es pensava que tot això era fer volar coloms, s’arromangués i comencés a lluitar per una causa que cada dia sembla més justa i, per tant, més indefugible i irrenunciable. I tot plegat, al marge de la política i a pesar dels polítics, però comptant amb una i amb els altres (tota una exhibició de diplomàcia i equilibri).
A mesura que anaven sorgint les dificultats, l’ANC semblava ressorgir-ne més forta, més sòlida, més segura. Era com si els seus representants, associats i voluntaris s’anessin posant a prova, anessin saltant obstacles com qui salva pantalles en un vídeojoc. Després d’organitzar una manifestació a favor de la independència sense precedents, amb una capacitat de mobilització astoradora, alguns van pensar que havien cremat totes les naus, però encara es van superar amb la via catalana cap a la independència, una gesta cívica, festiva, que va enlluernar mig món (bé, alguns sempre porten ulleres de sol i només veuen el que volen veure). A propòsit d’aquesta mostra de força, il·lusió i organització, l’escriptor escocès Quintin Jardine va escriure: “Van aconseguir una de les mostres més impressionants i pacífiques de l’esperit nacional que mai hagi vist”.

I ara l’ANC ja s’ha avançat novament a tothom i té un pla B. Aquest cap de setmana posa en marxa la campanya “Signa un vot”: mitjançant el dret de petició, els ciutadans podran firmar una instància perquè s’esgotin totes les vies per celebrar la consulta i, si no és així, demanar que els nostres representants, emparats en aquestes instàncies que són un vot pel sí, declarin la independència. Com diuen des de la mateixa ANC: “Ara ja no hi haurà marxa enrere”.

Diari de Girona, 12 de gener de 2014 


8 de gener de 2014

Serrat

Durant molts anys la foto d’un Serrat joveníssim, en blanc i negre, va presidir el magatzem de l’estanc-llibreria on havia treballat la meva mare, on vaig aprendre a caminar i on jo mateix treballaria els estius de la meva adolescència. Segons em va explicar un dia la mestressa de la botiga, havia estat la meva mare qui havia penjat la foto del cantant quan era jove (ella i ell). Em va fer gràcia que els meus pares també tinguessin ídols i que, com jo, sentissin la necessitat d’estampar-ne les parets. Aquell mateix dia, mogut per la curiositat, vaig remenar entre els discos de casa i vaig trobar-hi diversos singles d’en Serrat. En vaig posar un: Cançó de matinada. Em va subjugar a l’instant. El vaig estar escoltant tota la tarda: Cançó de matinada, Me’n vaig a peu, Paraules d’amor, Les sabates. Des d’aquell dia vaig agafar el relleu de la meva mare i me’n vaig convertir en fan.
En Serrat em va ensenyar que, més enllà de les musiquetes planeres, les tornades encomanadisses i els ritmes ballables, les cançons podien servir per explicar històries, per exhumar sentiments, per descriure la realitat, criticar les injustícies o fer-nos reflexionar sobre tot plegat. Així ho feia ell, amb sobrietat i lucidesa, de manera magistral, a La tieta o a Romance de Curro el Palmo, a Mediterráneo o Pare. Ras i curt: Serrat et mostrava que la música i la literatura podien anar donades de la mà. Per això, també, sabia apropar-te els grans poetes: Machado, Miguel Hernández, Salvat-Papasseit, Foix...
Amb la  fal·lera i la passió que només t’agafen en la joventut, vaig començar a comprar-me’n tots els discos (després cedés) i, sempre que podia, a seguir-lo als concerts. No ho digueu a ningú, però de tant en tant passava per davant de la casa que tenia a Begur amb l’esperança de trobar-me’l i demanar-li un autògraf. Llavors, sense ni adonar-me’n, el noi del Poble Sec ja formava part de la banda sonora de la meva vida. Les seves cançons m’acompanyaven quan patia un desengany amorós o quan m’esclatava la felicitat per totes bandes; em consolaven quan perdia alguna cosa valuosa; o m’evocaven records plaents quan volia refugiar-me en la nostàlgia. Fos quin fos el meu estat d’ànim, sempre hi havia un tema d’en Serrat a punt, com fet a mida.

Aquest passat divendres en Serrat va fer setanta anys, la joveneta que va penjar la seva foto al magatzem de la botiga ja és una àvia jubilada i qui escriu aquest article ja fa més de vint anys que té vint anys. Són “aquelles petites coses”.

Diari de Girona, 29 de desembre de 2013