16 de desembre de 2014

Cartes i escriptors

Els grans escriptors solien escriure llargues cartes, com un exercici més de la seva producció literària. Part d’aquesta correspondència s’ha perdut, però una altra part ens ha arribat i ens permet conèixer millor la seva vida i la seva obra. És el cas de la correspondència entre Gustave Flaubert i George Sand (1866-1876) que posa al descobert els seus dubtes i frustracions amb una sinceritat i una calidesa sorprenents; o les cartes que s’enviaven Henry Miller i Anaïs Nin (1932-1953), torbadores, turbulentes, en un delicat equilibri entre l’amor i la mort. I cartes perspicaces, penetrants, de dues intel·lectuals i pensadores potentíssimes, Mary McCarthy i Hannah Arendt (1949-1975), o de dos filòsofs tan decisius i compromesos com Theodor Adorno i Walter Benjamin (1928-1940). O cartes que deixen testimoni del moviment contracultural que va significar la generació beat, com les que es van creuar Jack Kerouac i Allen Ginsberg entre 1944 i 1969. Hi ha també cartes que són com una expiació o més aviat un exorcisme, només cal llegir l’escruixidora carta que Kafka escriu al seu pare el novembre de 1919. I cartes que acaben conformant una mena de manual de vida i de creació: Cartes a un jove poeta (1903-1908) de Rilke o Consells a un escriptor (1879-1904) de Txèkhov.
A la nostra literatura tenim també exemples valuosos. L’espistolari Rodoreda-Sales (1960-1983) descobreix una Mercè Rodoreda lluny dels tòpics, lúcida, intuïtiva de vegades, amb un deix d’amargor sovint. I ens revela també una gran complicitat, no exempta de tensió, entre editor i escriptora, i sobretot un passió insubornable per l’obra que tots dos fan seva i que conjuntament enriqueixen. La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol (1977-1983) mostra dos poetes marcats per la malaltia i certa solitud, dos poetes autodidactes i, sobretot en el cas de Vinyoli, obsessionats per la creació poètica, pel poder revelador de la paraula, pel camí de recerca que cada poema comporta i pel compromís que tot plegat reclama.

Les cartes, escrites amb temps i sobre paper, confereixen una distància i alhora una proximitat que les fa propícies a la reflexió, a la confidència, a la crítica i deixen un pòsit que matisa tant la persona com la seva obra. D’on extraurem d’aquí uns anys tot aquest material tan preciós? Dels correus electrònics, que al cap d’un temps solem eliminar? Dels missatges de Facebook? De les efímeres piulades? O potser el més eloqüent serà el silenci?

Diari de Girona, 14 de desembre de 2014


1 de desembre de 2014

Sí a la mort

Tal dia com avui, un 30 de novembre de fa 30 anys, moria Joan Vinyoli. En el poema Qui no té por del recull A hores petites (1981) va deixar escrit com li hauria agradat viure i com li hauria agradat morir: “Qui no té por i estima a la vegada/ la mar i el vent, es va fent gran així:/ nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada./ Només d’un llamp en closa nit podrà morir”. Una mort pura, de caire tràgic i romàntic, que l’hauria retornat a aquella natura que, des del primer vers de la seva obra, ja el cridava i que ell va convertir en la crida de la poesia.
Incansable, sempre “damunt la cresta de l’onada”, fidel a la seva divisa de “viure poèticament”, encara havia publicat dos llibres pocs mesos abans de morir: Domini màgic i Passeig d’aniversari. La fragilitat humana, la fugacitat vital, l’angoixa existencial, la solitud, l’anhel de transcendència... són presents en tota la seva obra, però els darrers anys, conscient de les malalties que l’assetjaven i del temps que, veloç i cruel, es consumia i el consumia, Vinyoli va capbussar-se encara més en els misteris de la vida a través del poder i la màgia de la paraula i va parlar-nos de la decadència, de la vulnerabilitat i de la mort amb una lucidesa esfereïdora però reveladora al mateix temps. En el poema Pollets (Cercles, 1979), per exemple, el poeta compara els humans amb uns pollets que, escalfats per una bombeta, només fan veure que viuen “piulant mentre s’acosta/ la nit encesa de la mort”.
Vinyoli, a més, va viure la mort dels amics amb una intensitat inusitada. En part perquè el poeta veia l’amor i la mort com els dos grans pols que sostenen l’existència humana: “Només/ un somni val:/ Amor i Mort” (L’esfera, dins Ara que és tard, 1975). Per això ens convida també a nosaltres a apropar-nos als nostres morts, a no oblidar-los ni silenciar-los, ens exhorta a viure la nostra vida “mesclada amb ells” en un poema bellíssim i evocador: El silenci del morts (Vent d’aram, 1976). Vinyoli, doncs, no va deixar mai de cercar i de creure en l’espiritualitat, en un àmbit que transcendia la pròpia vida i la realitat física, tal com ens ho referma en el poema Vindrà la mort (Domini màgic): “la mort és purament un canvi més”.

Tot plegat va portar el poeta a acceptar la mort sense recança, com una part més de la mateixa vida perquè, al cap i a la fi: “Cada moment és el moment de néixer/ i cada instant és l’instant de morir” (Sí a la mort, dins A hores petites). Dient sí a la mort, Vinyoli va dir sí a la vida.

Diari de Girona, 30 de novembre de 2014


17 de novembre de 2014

Moment estel·lar


        Segurament un dels llibres més coneguts i celebrats de Stefan Zweig és Moments estel·lars de la humanitat, que recull catorze esdeveniments històrics evocats i narrats amb gran destresa. No crec que l’escriptor austríac pretengués oferir-nos un acurat relat històric dels fets, sinó més aviat una reconstrucció literària a partir d’aquests fets i de les reflexions i preguntes que li van suggerir. Així, per exemple, ens parla de Ciceró i de la seva relació amb Cèsar i amb d’altres emperadors romans. A través d’aquest episodi coneixem també les debilitats de Ciceró davant les temptacions del poder, les suspicàcies que li provoca la manca d’integritat dels poderosos i els dubtes que li suscita la seva pròpia capacitat de conciliar els principis morals i intel·lectuals amb les exigències de la política; i tot amb un rerefons marcat per la corrupció, l’avarícia, la revenja, la traïció i fins i tot el crim. Moltes de les reflexions i preguntes que ens planteja aquest capítol serien traslladables a la situació actual i sens dubte ens ajuden a entendre el que està succeint més de dos mil anys després.
I se’m va ocórrer rellegir aquest llibre justament l’endemà del 9N, perquè tothom s’ha afanyat a elaborar també el seu relat d’aquest moment decisiu, o que com a mínim representa un punt d’inflexió en tot un procés que ja ha començat a sacsejar el nostre país i el país veí i que, fins i tot, ha desencadenat reaccions en països més llunyans i menys viscerals. Que tothom en parli, aporti estadístiques, dades, en tregui conclusions i, per tant, en faci el seu relat, sigui per enaltir o exagerar els fets, sigui per denigrar-los o fer veure que no li importen, tant li fa, demostra que el 9N és un d’aquells moments estel·lars que canviarà la nostra història i que només amb la perspectiva dels anys podrem analitzar i valorar amb certa justesa i propietat.
Com que el 9N vaig anar a votar amb la meva filla de sis anys, em vaig veure obligat a respondre l’allau de preguntes que em feia sobre la consulta (o com se n’hi hagi de dir) i les seves circumstàncies. És a dir, vaig haver d’oferir-li el meu relat dels fets, que és un de tants i que, com el de qualsevol altre, està confeccionat des dels meus principis polítics, morals, filosòfics, literaris, etc, però també des de les meves experiències personals. Un relat que, explicat a una nena, per força havia de ser clar, concís, entenedor i que, per tant, em va crear molts dubtes i vacil·lacions, excepte que ens trobàvem, ella i jo, davant un moment estel·lar de la nostra vida.

Diari de Girona, 16 de novembre de 2014 


3 de novembre de 2014

Editors i escriptors

Sovint es confon editar amb publicar, com si fossin exactament el mateix, sinònims perfectes. Tanmateix, editar és preparar un llibre (o un disc o una revista) per publicar-lo; mentre que publicar vol dir precisament fer-lo públic, difondre’l, posar-lo a la venda. Són dues etapes diferents d’un mateix procés –l’una més artesanal i tècnica, l’altra més comercial– en el qual editor i autor haurien de treballar sempre plegats.
Durant l’edició, l’editor i l’escriptor haurien d’examinar, revisar i supervisar el llibre de dalt a baix, obsessivament, exhaustivament, en tots els aspectes i amb la màxima pulcritud. Haurien de seure’s i parlar molt, moltíssim: debatre, discutir, barallar-se, si cal, per aconseguir el llibre que tots dos volen i que els lectors mereixen. Haurien de creure l’un en l’altre i, sobretot, haurien de creure tots dos en el llibre que estan preparant.
De la mateixa manera hauria d’encarar-se la publicació: autor i editor defensant, emparant, amoixant el llibre conjuntament. Tots dos haurien de promocionar aquella obra com si fos l’última, la millor i l’única del món, cercant la complicitat dels llibreters, la presència als mitjans de comunicació, a les biblioteques, en actes de presentació i difusió diversos, on sigui i quan sigui.
He escrit les frases en condicional perquè les coses no sempre funcionen així. Després de vint anys com a escriptor, m’he trobat editors de tota mena, hi hagi acabat treballant o no. Alguns han estat barroers i descurats en molts sentits, d’altres s’han mostrat arrogants i molt poc respectuosos. És clar que els editors també deuen ensopegar amb escriptors negligents i informals, amb escriptors egocèntrics i envanits. Per sort, però, també m’he trobat editors seriosos, transparents, escrupolosos, que han compartit la meva fal·lera i estima pel llibre, que s’hi han abocat en cos i ànima i se l’han sentit tan seu com jo mateix. I com no podia ser d’una altra manera, l’obra se n’ha beneficiat: ha nascut més polida i vigorosa, s’ha fet més visible i ha allargat la seva vida.
Fa pocs dies, l’Eduard Márquez em deia que els escriptors de debò hem de refermar-nos en el rigor, en el compromís, en la recerca de l’excel·lència, i ho hem de fer per activa i per passiva: en els nostres llibres, naturalment, però també explicant-ho en els clubs de lectura, en les xerrades o en articles com aquest. I ho hem de fer de la mà dels editors, dels bons editors, perquè si no ens degradem tots plegats i, sobretot, degradem la literatura.

Diari de Girona, 2 de novembre de 2014


20 d’octubre de 2014

Cabanyes



          Després de deixar la meva filla a classe de dibuix, vaig decidir fer temps tot passejant pel bosc amb els gossos. Vaig seguir una riera encatifada d’heura i fullaca, que cruixia als meus peus, sota alzines i suros imponents, fins arribar a una paret seca, clapejada de molsa i líquens, que semblaven mapes antiquíssims. Més endavant, s’intuïen, menjades per les romegueres, les restes d’alguna barraca que abans devia albergar els homes que venien a treballar les vinyes o els camps de la vora (ara pinedes o asfalt). La llum es filtrava, ja esmorteïda, per les branques i esquitxava ombres capricioses i insòlites com illes remotes. Tot feia flaire d’humitat, de terra molla, d’herba, d’una sana corrupció. Inevitablement, tot i que disposava de menys d’una hora, guaitava entre les fulles, els brucs i la molsa per si entreveia algun bolet: mitja dotzena de rossinyols i de rovellons que vaig haver de guardar entre les butxaques i una paperina improvisada amb una revista que presagiava un munt de deixalles uns metres enllà. En alguns llocs, els senglars havien gratat la terra, frenètics, a la recerca d’arrels, cucs o aglans. Els gossos, esverats, ensumaven i sotjaven els caus, tot glatint. De tant en tant se sentien els cotxes en la llunyania, com un record, com l’últim i feble vincle amb la civilització urbana. A mesura que m’endinsava al bosc i queia la tarda, sentia aquella necessitat física, atàvica, que em lliga a la terra, al paisatge, a la natura. És com si la natura em reclamés, com si s’imposés la meva part més animal i instintiva. Alhora, però, obeïa també una mena de necessitat intel·lectual, espiritual, de caminar el bosc de dalt a baix, d’esgarrinxar-me amb brancalls, d’embrutir-me de terra i ensumar bolets.
Vaig xiular els gossos perquè tornessin al meu costat, se’ns feia tard. Abans de marxar, però, vaig descobrir, rere un marge, una esplanada neta, estassada. M’hi vaig apropar: hi havia unes fustes lligades a una alzina amb cordes gruixudes i força traça, una passera de taulons, una paret de bruc i canyes, una escala de fusta, torta i irregular; més enllà, un gronxador fet amb un tronc de suro, un pont de branques damunt la riera, una corda estesa entre dues branques, com una mena de tirolina, pedres que feien de seient, caixes que feien de taula, dibuixos al terra... cap deixalla, cap planta malmesa. La mainada havia conquerit aquell tros de bosc i se l’havia fet seu amb una cabanya, com les que jo construïa a la seva edat. Feia molts anys que no em trobava cabanyes al mig del bosc. Me’n vaig anar content.

Diari de Girona, 19 d'octubre de 2014



6 d’octubre de 2014

Hem perdut la por

No goso fer pronòstics ni hipòtesis sobre com acabarà el procés cap a la independència de Catalunya. No sé si votarem el 9 de novembre. Tampoc sé com reaccionarà el nostre govern ni el nostre parlament, tot i que sí que veig més previsible la reacció del govern espanyol (els seus esquemes són tan rígids, estrets i elementals que difícilment poden sorprendre ningú). Dubto sobre el paper que la Unió Europea o d’altres organismes internacionals poden acabar tenint en el conflicte –tot i que la premsa internacional ja s’ha deixat sentir–, però sospito que no es mullaran fins que no els quedi més remei. Potser d’un dia per l’altre tot farà “un salt fora de mida”, que deia Vinyoli, i ens trobarem davant una nova situació amb la mateixa celeritat que s’han esdevingut els canvis aquests darrers mesos.
Però hi ha una cosa que tinc molt clara perquè resulta evident: la gent ha perdut la por. Ho veus a les seves cares quan es manifesten, quan surten al carrer o quan discuteixen als bars. Ho detectes a la seva veu i ho perceps ens els seus gestos: les intimidacions carrinclones, els xantatges barroers i els auguris catastrofistes ja no els fan efecte. La gent ja no té por. La prova és que fan broma de tot plegat, que se’n riuen de la prepotència, la intransigència i la rudesa del govern espanyol. La prova és que les manifestacions a favor de la independència sempre són festives, alegres, pacífiques, lluny de la crispació i el ressentiment que impera a l’altre costat. I per tot això, em sembla que el moviment independentista és imparable, no té volta de full, no té marxa enrere. Perduda la por, la força de la gent és immensa, fins i tot més del que ells mateixos es pensen. Com més delirants són les amenaces, més mostren la impotència i l’odi dels qui les profereixen. Quan s’ha vençut la por, el camí es fa molt més planer.

Aquest és, a més, un moviment sorgit des de baix, des de la gent, des de la societat civil que ha dit prou i s’ha organitzat; un moviment al qual després s’hi han sumat els polítics. Com diu la CUP: “No es pot anar contra la voluntat del poble”. I en aquest sentit, i amb tots els matisos que vulgueu, aquest és un moviment de caire revolucionari i subversiu, i més ara que el Tribunal Constitucional ha demostrat que no és altra cosa que un instrument del govern espanyol. Per tot plegat, doncs, em costa tant d’entendre que encara hi hagi una part de l’esquerra que es mostri reticent o s’oposi al procés, quan són els que més l’haurien de defensar, sense complexos, i sense por.

Diari de Girona, 5 d'octubre de 2014


22 de setembre de 2014

La culpa és dels independentistes

        No fa pas gaire temps –ho dic pels que tenen memòria de musclo– els independentistes eren considerats una colla de marginals, un grupuscle d’exaltats, una trepa de radicals, una banda de somiatruites, un estol de bufanúvols (i quines paraules més boniques que té aquesta llengua!) o tot alhora. Eren quatre gats, entusiastes, obstinats però inofensius, que des de molts sectors de casa nostra eren menystinguts o observats com insectes exòtics, amb una barreja de condescendència i curiositat. Des d’Espanya, simplement eren negats, negligits o, com a molt, servien per justificar la perversitat del nacionalisme (el dels altres, és clar) i el perill que sempre comportava.
            Però ve’t aquí que, amb una celeritat i una fermesa inaudites, l’independentisme va capgirar la situació. De cop i volta, centenars de milers de persones sortien al carrer reclamant la independència i demanant poder votar-la en un referèndum (és que demanen cada cosa!). Tot era festiu i pacífic, quasi una mica càndid i kumbaià. Gairebé d’un dia per l’altre les rotondes del nostre país s’omplien d’estelades. I, ja se sap, partits que mai havien defensat aquesta opció, s’apuntaven al carro perquè anar a peu fatiga molt.  
            Tot ha anat tan de pressa, tot ha sigut tan accelerat, que alguns encara no saben on són, d’altres donen tombs com si estiguessin marejats, i alguns altres no han entès res de res i continuen arrapats com paparres als seus prejudicis i tòpics de sempre. Aquests darrers dies, per exemple, he sentit un argument recurrent: l’independentisme és una massa sense cervell, una marea humana dirigida per demagogs, una multitud sorgida de l’adoctrinament nacionalista i etc., etc. Només l’independentisme?, em vénen ganes de preguntar.

            Quan eren pocs, eren una minoria marginal i, per tant, podien ser ignorats; ara que són molts (es comptin com es comptin), són una bèstia a qui han menjat el cervell. La culpa, doncs, sempre és d’ells, per ser independentistes i per fer-ne ostentació amb actes multitudinaris i per demanar una cosa que la constitució espanyola es veu que no permet: votar. La culpa és d’ells perquè han posat en evidència la lloada transició i han desemmascarat la feblesa d’aquesta democràcia. La culpa és d’ells perquè molts dels que es proclamaven progressistes han resultat ser tan intransigents i carques amb el procés com la dreta més pura i dura. Ho facin bé o malament, passi el que passi, els independentistes sempre seran culpables perquè han fet caure les disfresses i han aconseguit que molts ensenyin les vergonyes.

Diari de Girona, 21 de setembre de 2014





8 de setembre de 2014

Vacances


      Quan érem petits, les vacances, com els mòbils o els ordinadors o l’estrès, no existien. Bé, sí, feies vacances de l’escola, és clar, però els teus pares o els teus avis, gent treballadora i soferta, no sabien què eren i ho deixaven més aviat per a la gent rica o les classes mitjanes amb pretensions. Com a molt, anaves a passar un parell de dies a casa d’algun parent no gaire llunyà, ni en el parentiu ni l’espai, per estalviar en allotjament i en benzina. Dinaves i sopaves envoltat de cosins i tiets i de la fressa d’un ventilador, perquè els aparells d’aire condicionat eren coses que només existien a les pel·lícules americanes.
Tampoc existien, almenys als pobles dels anys setanta, els casals d’estiu ni les colònies i et passaves el dia al carrer, voltant amb bicicleta o perseguint ombres, fins que un bon dia, encara que no tinguessis l’edat legal per treballar, t’encolomaven una feina en alguna botiga o negoci familiar i ja t’havien escapçat les vacances per sempre més.
Però llavors, no sé ben bé com i en quin ordre, van aparèixer els ordinadors i els mòbils i els aires condicionats, entre molts d’altres ginys, i totes les famílies, fossin de classe treballadora o mitjana amb pretensions (els rics no compten) van voler tenir-ne. I van voler que els seus fills anessin a casals d’estiu i a colònies a la muntanya, i fins i tot a estudiar anglès a l’estranger. I els van omplir d’activitats més enllà de l’escola: música, idiomes, esports, informàtica... I tot plegat va fer que els pares haguessin de treballar més hores per poder assumir totes aquestes despeses i, doncs, que tinguessin menys estona per estar amb els seus fills, als quals van haver de buscar més activitats per tenir-los ocupats i controlats. Aleshores és comprensible que els pares topessin amb la mala consciència i, per compensar les hores que no passaven amb els seus fills, els compressin més ginys i els permetessin més capricis. Però, ves per on, això els obligava a treballar encara més per mantenir un ritme de vida cada vegada més alt i sant tornem-hi. Els pares, doncs, van començar a saber què era l’estrès i l’ansietat i l’angoixa i van necessitar les vacances per allò que la gent en diu “desconnectar” i “carregar les piles”. Però les vacances també costen diners i hi havia famílies que fins i tot demanaven crèdits per finançar-les.
Per això, alguns pares, quan porten una estona a l’autopista de camí cap a l’aeroport, estan temptats d’agafar la primera sortida i instal·lar-se un parell de dies a casa d’uns parents. Fins i tot enyoren la fressa del ventilador.





Diari de Girona, 7 de setembre de 2014

25 d’agost de 2014

Volare

        Cada dia, havent dinat, posem música. I la meva filla i jo ens estirem al sofà. De vegades restem en silenci, abraçats, ben quiets, i ens endormisquem amb els gossos als nostres peus. D’altres xerrem (li encanta que li expliqui què feia quan tenia la seva edat) o inventem contes i jocs de paraules. Al principi li vaig posar Les quatre estacions de Vivaldi, perquè em va semblar una manera fàcil i amena d’introduir-la en la música clàssica. Jugàvem a endevinar l’estació i a imaginar què succeïa segons cada moviment: ara plou i trona, ara bufa el vent, ara xisclen els ocells... Llavors ja em vaig atrevir amb Els concerts de Brandenburg de Bach i les sonates de Mozart i de Beethoven. Ara és ella qui em demana l’Al·leluia, és a dir, El Messies de Händel, i se n’inventa la lletra.
            A les tardes, quan ens casem de jugar, de dibuixar, d’escriure o de llegir, escoltem els poemes musicats per Paco Ibáñez. N’hi ha un que la té fascinada: Era un niño que soñaba, d’Antonio Machado, un poema que parla de les etapes de la vida, de la realitat i del somni, de l’amor i de la mort (“I es va despertar?”, em pregunta sempre). Machado va ser el primer poeta que em va captivar, gràcies a un professor de literatura que me’l va suggerir a segon de BUP. També escoltem els poemes de Salvat-Papasseit, un altre autor que em va obrir les portes de la poesia, interpretats per en Serrat, però no hi acaba d’entrar, alguna cosa se li resisteix... potser més endavant.
            I als vespres, o en aquells dies de pluja, tramuntana o fred que no podem sortir al carrer, arraconem joguets i cadires i improvisem una pista de ball. Al començament triava jo la música: Beatles, AC/DC, Supertramp, Bryan Ferry, Elvis... segons el moment i l’estat d’ànim. Ara, però, és ella qui l’escull: Els Esverats (AC/DC), Els Gretels (Els Beatles), Supertren (Supertramp)... I ballem com bojos, tot saltant i cantant i rient i cridant i fent voltes i més voltes fins que –almenys jo– caiem extenuats, i feliços.   

            Últimament hi ha una cançó que sempre em demana i que clou les nostres exhibicions de ball: Nel blu dipinto di blu, de Domenico Modugno. Busco el disc, un xic atrotinat, que pertanyia als meus pares i apujo el volum fins a sentir les primeres notes, que fregeixen. Aleshores ens deixem portar per la melodia, per unes paraules que intuïm dolces i rodones, lleugeres com el volare de la tornada. Ens agafem de les mans, fort, tanquem els ulls, somriem, ballem... I sí, “volem en el cel infinit”.

Diari de Girona, 24 d'agost de 2014


11 d’agost de 2014

Un cinema que resisteix

Quan s’acabava La casa de la pradera anàvem al cinema. Encara recordo, vagament, vaporosament, el cinema del Centro. Crec que les cadires eren de fusta, dures, i, abans de la pel·lícula, projectaven un peça de dibuixos animats de Disney. M’impressionaven l’edifici i la sala, que intuïa enorme i fosca i com d’un altre temps. S’hi feia doble sessió, mitja part i s’hi venien llaminadures, begudes i –ho puc veure– carquinyolis. Tot plegat, m’inquietava i m’atreia al mateix temps.
Però els records més nítids i sòlids provenen del cinema del Casino. En aquella sala, amb un petit escenari i uns telons vermellosos amb borles daurades, s’hi representaven els pastorets i el teatre de la festa major i, sobretot, s’hi anava a parlar amb els Reis de l’Orient. També s’hi feia el cinema. Les estrenes potser trigaven a arribar, però arribaven. Els caps de setmana ens esperàvem les pel·lícules d’indis, les d’aventures llunyanes i les de ciència-ficció, que ara semblen d’una rudesa ingènua. Però cap no podia competir amb les de Bruce Lee. Frisàvem per veure les trompades, patacades, coces, capgirells i espinguets que després reproduíem a la sortida del cinema amb resultats desiguals i conseqüències no sempre desitjades. Quan la vivacitat infantil va ser substituïda pel desconcert de la pubertat i la fogositat de l’adolescència, vam decantar-nos per ET, el extraterrestre i, ai, les hormones!, per El lago azul.
El cinema del Casino ha viscut després diverses remodelacions i millores tècniques que l’han convertit en una sala moderna, acollidora, que deixa bocabadat a més d’un foraster. Des de fa onze anys organitza la Nit dels Amants del Cinema (NAC), un cinefòrum que permet acostar al públic pel·lícules menys comercials i establir un col·loqui amb un convidat a cada sessió. Em produeix una barreja de nostàlgia i d’orgull saber que el meu poble, Begur, encara petit, ha estat capaç de conservar el cinema a pesar de tota mena d’entrebancs. Un cinema és caliu, és vitalitat, és consciència de col·lectivitat, és record... Com deia Fellini: “No hi ha final. No hi ha principi. Només hi ha la infinita passió de la vida”.

Segurament el que més em commou i m’il·lusiona és poder anar amb la meva filla al mateix cinema on jo anava de menut. Ara, és clar, hi mengem crispetes i hi veiem Els pingüins de Madagascar, però les sensacions i les emocions són les mateixes, i tot s’esdevé seguint el mateix ritual. Només una cosa ha canviat profundament: a mi ja no em cal mirar la pantalla, amb la cara de la meva filla en faig prou.

Diari de Girona, 10 d'agost de 2014


28 de juliol de 2014

No me'ls crec

           Hi ha força gent a qui no em crec, de qui desconfio, de qui sospito o recelo. No em crec, per exemple, alguns escriptors, no perquè els seus llibres resultin inversemblants –que també podria ser el cas–, sinó perquè en la seva literatura no hi percebo ni una gota de veritat, ni de rigor, ni de compromís amb ells mateixos i amb els lectors. No hi percebo cap ambició, cap risc, cap recerca, cap espurna de llum. Són llibres sense ànima, desnerits, inconsistents, llibres capaços d’assimilar i sotmetre’s a un munt d’exigències excepte les estrictament literàries. D’altres escriptors, en canvi, no me’ls crec perquè han adoptat una imatge pública que desvirtua la seva obra (que de vegades podria arribar a ser notable i tot) i l’acaba infectant sense remei. Són escriptors que semblen condemnats a convertir-se en un estereotip, en una caricatura d’ells mateixos, potser perquè creuen que això els ajudarà a vendre més llibres o a estar més presents als mitjans o a tenir millors relacions amb els que remenen les cireres. Però jo, ai las, no me’ls puc creure, perquè els seus llibres s’acaben ressentint de tot plegat i em cauen de les mans, excessius, adulterats.
Tampoc em crec la gent que està per damunt de tot i de tothom, que sempre està de tornada i que et mira –si mai arriba a mirar-te– amb condescendència. És gent que s’escolta quan parla (alguns són els mateixos escriptors esmentats), i això que en la majoria dels casos no fan altra cosa que exposar, amb més o menys desimboltura o gràcia, una mera llista d’obvietats o de tòpics embolcallats amb paraules pomposes i molta grandiloqüència. Això sí: estan tan pendents d’ells mateixos que difícilment poden escoltar el que diuen els altres. Són gent infatuada que s’acaba creient les seves pròpies mentides i banalitats, gent revestida de màscares i grans mancances.
I, per posar un darrer exemple, no em crec els que adopten sempre el paper de víctima, com si hi hagués una conxorxa planetària contra ells, i, moguts per l’enveja i la gelosia, reparteixen llenya a tort i a dret: sempre hi endevino ressentiment, odis latents, frustracions i egocentrisme, a banda de renyines sectàries.

Amb l’edat (que alguna cosa ha de tenir de bo), he après a detectar-los, els mentiders, els fraudulents, els engalipadors, els ressentits... Els ensumo, els intueixo, els veig venir. I me n’allunyo tant com puc, perquè al seu costat l’aire es fa irrespirable i tot s’acaba veient borrós, igual que en un d’aquests dies xafogosos d’estiu.

Diari de Girona, 27 de juliol de 2014


14 de juliol de 2014

Metges

       Sempre he sentit una mena de reverència pels metges. Per una banda perquè seria incapaç de fer la seva feina (sóc aprensiu i poruc en tot allò que faci referència a qualsevol patologia); i per l’altra perquè treballen amb una cosa tan fràgil i alhora tan valuosa com la salut i, doncs, la vida. És una de les professions més vocacionals i passionals que deu existir, a banda de les artístiques. I si un metge no ho és per vocació i no exerceix amb passió, se li nota de seguida perquè li falta aquella espurna de rebel·lia davant la malaltia, aquella empatia amb el pacient, aquella mirada, paraula o gest que sap transmetre confiança i serenor. La medicina és també una de les professions que més preparació exigeix, tant teòrica com pràctica i emocional, i que demana un reciclatge constant i fins i tot una certa intuïció. És una feina d’enorme responsabilitat, perquè un diagnòstic erroni o una actuació a destemps poden tenir conseqüències nefastes. És una feina que reclama decisions ràpides, fermesa, resolució i alhora tacte, discreció i prudència. Una feina, en resum, que no permet abaixar la guàrdia en cap moment perquè tot hi és intens i essencial, en precari equilibri. Un dels llibres que potser millor ho explica és La impaciència del cor d’Stefan Zweig, una novel·la en la qual un metge peculiar, que sovint treballa de franc per als més pobres, reflexiona sobre la seva tasca, sobre el valor de la salut i sobre el concepte de curació i malaltia; i fins i tot arriba a casar-se amb una dona cega a la qual no ha pogut curar.
És cert: els metges soler ser gent abnegada que sovint posen en risc la seva salut, física i mental, per preservar la dels altres i més ara, que treballen en condicions deplorables: menys personal, menys hores i menys recursos per atendre més pacients, més retallades de sou i més canvis irracionals i injustos en el sistema sanitari públic. I amb això i tot, la majoria d’ells treuen el temps i l’energia necessaris per atendre els seus pacients amb rigor i competència, fins i tot amb una implicació que va més enllà del seu horari i de les seves obligacions.

Tothom lloa els triomfs dels esportistes, els encerts –si es dóna el cas– dels polítics o les fites dels aventurers, mentre els metges, discrets i enfeinats, et salven constantment de la malaltia, del dolor o de la mort. Són com petits herois quotidians que gairebé sempre passen desapercebuts, però que hauríem d’aprendre a reivindicar i defensar cada dia amb la mateixa perseverança que ells defensen la nostra vida i el nostre benestar. 

Diari de Girona, 13 de juliol de 2014


2 de juliol de 2014

Vinyoli, viure poèticament

Som de ple a l’any Vinyoli i, per tant, a la majoria de lectors els sonarà molt més el nom d’aquest poeta. Malgrat això i malgrat la seva immensa vàlua, Joan Vinyoli continua essent un dels grans desconeguts de les nostres lletres i un dels grans oblidats a les aules. Em sembla que les raons són diverses i de vegades confuses: la seva formació autodidacta, el seu allunyament dels cercles universitaris i de les capelletes literàries, la seva incondicional consagració a la poesia, i també segurament el seu caràcter i tarannà, així com els seus problemes amb la beguda. Amb tot, poetes tan diferents com Espriu, Manent, Ferrater, Martí i Pol, Formosa o Casasses han lloat l’obra de Vinyoli, que ha influït moltíssim a les noves generacions d’escriptors. “Malgrat l’estupidesa del país, la importància de la teva poesia anirà creixent de dia en dia”, arribarà a escriure-li Espriu en una carta.
Sigui com sigui, perquè mai no és massa tard, una bona manera d’endinsar-se en la poesia de Joan Vinyoli és a través de la seva biografia, ja que vida i obra formen un tot. De fet, Vinyoli va extreure substància lírica d’aquells moments que van marcar la seva existència i, com ell mateix va afirmar: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”.
Joan Vinyoli i Pladevall neix el 3 de juliol de 1914 al passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1919 es produeixen dos fets determinants en la vida del poeta: neix la seva germana Carmen, a qui sempre estarà molt unit, i mor el seu pare. La mort del pare no és només una patacada emocional per a la família, sinó que es converteix també en un greu problema econòmic, de manera que es traslladen a Sant Joan Despí i durant un temps viuran en una torreta llòbrega, remota, propera a la via del tren, amb el record del pare sempre present, envoltat de malsons, amb l’únic consol dels jocs amb la seva germana en el jardí de la casa. Vinyoli evocarà aquells moments angoixants cinquanta anys després en el poema Retrat de família (Tot és ara i res, 1970): “No puc pas dir que fóssim/ feliços, no, però la meva / germana i jo pensàvem, inventàvem jocs:”
L’any 1922 tornen a Barcelona i comencen els estiuejos a Santa Coloma de Farners (el rebesavi n’era). Allà el nen i l’adolescent Vinyoli hi trobarà un refugi i hi descobrirà un material preciós: la natura, l’amor i la seva vocació literària. Allà hi guanyarà la Viola d’Or dels Jocs Florals i la seva obra poètica anirà adquirint alguns dels elements que ja mai no l’abandonaran: “En aquests estius, que no sé quantes vegades han sortit a la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos”. Un cop més, el poeta serà capaç d’evocar amb precisió aquests records suggeridors, tot barrejant-los amb altres escenaris i moments de la seva vida, en el poema Platja dura (Ara que és tard, 1975): “Demana justos/ els mots indispensables/ per fer sorgir la imatge de les coses/ passades”.
Amb setze anys, obligat per la inestabilitat econòmica de la família, Joan Vinyoli entra a treballar a l’editorial Labor, on s’hi estarà fins a la seva jubilació. Hi desenvoluparà diverses feines i ocuparà diferents càrrecs, però mai no se s’hi sentirà còmode ni prou valorat i la feina sempre serà un obstacle per a la creació poètica, una nosa que li traurà temps i força i que només tolerarà amb trista resignació. Poc després comença a col·laborar amb la revista Juventus, on ja apareixen alguns poemes sobre el mar, i tradueix Rilke, un dels poetes que més l’influirà partint del principi que “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”. És precisament a través d’una traducció de Rilke que coneix Carles Riba, qui serà el seu mestre, guia i amic. Riba, lúcid i culte, de seguida intuirà la gran vàlua de Vinyoli, tal com ho rubricarà en una dedicatòria: “per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.
El 1937 publica Primer desenllaç, en el qual ja es perfilen alguns dels temes, metàfores i símbols que han de conformar la seva poesia. Aquest primer llibre comença amb un vers definitori: “–I la natura em crida–”, és a dir, Vinyoli se sent cridat i interpel·lat per la poesia, una crida a la qual hi dedicarà totes les energies i capacitats. Però el poeta es troba en un moment de perplexitat, de confusió i neguit, accentuats a més per la guerra civil que devasta el país, i la relació que enceta amb Isabel Abelló l’ajuda a replantejar-se la seva obra i la seva vida. Així sorgirà un vers que es convertirà en divisa: “I must do something of my poverty” (“He de fer alguna cosa de la meva pobresa”), un vers que condensa l’afany de coneixement i d’autoconeixement, així com l’acceptació de la pròpia ignorància com a pas previ per encetar el camí de la recerca cap a les pregoneses de l’existència i els misteris del món.
L’any 1943 coneix Teresa Sastre, amb qui es casa el 1945 i amb qui tindrà els seus tres fills: en Joan, l’Albert i en Raimon. Vinyoli obre una etapa d’estabilitat emocional que contribueix al fet que torni a publicar després de molts anys de silenci: De vida i somni (1948) i Les hores retrobades (1951), que rep el Premi Óssa Menor i que conté un breu poema que ja ens adverteix de l’orientació que ha de prendre la seva indagació poètica: “Com una font, a voltes, la paraula/ diu els secrets del món”; i un altre poema que referma la “perillosa crida” de la poesia. L’any 1950 guanya el premi a la millor poesia lliure als II Jocs de Cassà de la Selva, convocats per la revista Llum i guia, i la Flor natural en els Jocs Florals de Girona.
L’agost de 1954 comença els estiuejos a Begur i el mar penetra en la seva poesia de forma definitiva: les barques, les ones, el far, les xarxes, el pescador i el coraller, les boies... tota la riquesa metafòrica i simbòlica del mar anirà amarant la poesia de Vinyoli. Així ho mostren els primers versos d’El Callat (1956): “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Els primers temps a Begur són anys de plenitud amb la família i amb els amics, aquells “happy few” (feliços pocs) que Vinyoli tant estimava i que tant suport i escalf li donaven. Es banyen a les cales,  ballen sardanes, organitzen lectures de poemes, fan excursions per tot l’Empordà: Tamariu, Aigua Xelida, Pals, Peratallada, Torroella de Montgrí, el cap de Creus... Durant aquells anys escriu Llibre d’amic, que no publicarà, però, fins vint anys després per la temença que sigui mal entès. Davant el buit que seguirà a l’aparició d’El Callat, Vinyoli dóna un tomb a la seva poesia amb la publicació, set anys després, de Realitats, que tanmateix tampoc obté la rebuda esperada i fa que el poeta se senti marginat i dolgut per aquest silenci i refús. Els anys de plenitud a Begur, doncs, contrasten amb grans dubtes poètics i existencials i amb una crisi religiosa i espiritual que l’acosta cada cop més a l’agnosticisme i a l’estudi de la filosofia. La mort del seu íntim amic Joan Petit i el suïcidi poc després de la seva dona, Margarida Fontserè, precipiten les acaballes dels dies feliços a Begur. Vinyoli els dedica un bell i trasbalsador poema de plany i de records, Sunt lacrimae rerum: “Ploren les coses, plora el temps/ plora la vida no viscuda/ plora també la vida que hem viscut”. En aquest període, convuls i crític, Vinyoli aferma la seva relació amb Gabriel Ferrater, un altre poeta fascinant i que viu la vida amb una intensitat torbadora.
Vista des del castell de Begur
            Els anys setanta marquen el declivi físic del poeta, però alhora signifiquen la seva maduresa creativa i la consolidació literària. El ritme de publicacions augmenta i Vinyoli comença a atraure les noves generacions de poetes com Vicenç Altaió, Lluís Urpinell, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Creus o Miquel de Palol, entre d’altres. En aquells anys apareixen Tot és ara i res, Encara les paraules, Ara que és tard, Vent d’aram, Llibre d’amic i El griu. La seva poesia es fa més fonda, més subtil, impregnada sempre per aquella recerca insadollable, per l’autenticitat creadora, per una lluita interna i una tensió constant, tal com ens mostra el poema Amb ronca veu: “com que no sé de canviar el meu crit/ en mena de vianda,/ pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”.
            El 1976 Vinyoli, a qui en alguna ocasió se li havia retret manca de compromís amb el país i amb la lluita política, rebutja ser candidat al Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana. I així ho argumenta en unes declaracions a Canigó i Catalunya Express: “Essent la meva nacionalitat catalana, acceptar l’opció al Premio esmentat, amb les connotacions que representa, no s’avé gens amb els meus principis...”. A finals dels setanta comença una intensa relació epistolar amb Miquel Martí i Pol, que quedarà recollida a Barcelona/ Roda de Ter. Correspondència. L’any 1978 pateix una trombosi cerebral i passa, convalescent, el darrer estiu a Begur. Però el mar i el seu univers, els records i les vivències de les èpoques joioses l’acompanyaran per sempre: “Quins dies, ah, quins dies/ més transparents vora la mar”. En una entrevista de Lluís Busquets i Grabulosa, Vinyoli afirmarà: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
            Després de la jubilació el 1979, conscient de la precarietat de la seva salut, Vinyoli es lliura de ple a la creació poètica i a la recerca urgent i apassionada de les respostes que mai no van deixar d’inquietar-lo i motivar-lo, de manera que els seus poemes reforcen encara més la vessant metafísica i moral, però sense deixar mai de banda la quotidianitat i la celebració de la vida (de fet, el vers que clou la seva obra no pot ser més vital i afirmatiu: “i tot el blat es torna pa de vida”). Amb tot, la presència de la mort i la malaltia, l’obsessió per la paraula i la comunicació, juntament amb alguns records rescatats de la infantesa i l’adolescència es fan palesos en llibres com Cercles i A hores petites. L’any 1982 rep la Creu de Sant Jordi i, malgrat la fràgil salut, fa una escapada a Palamós per veure el seu mar, el mar que sempre l’havia acompanyat durant els anys d’estiueig a Begur. Sembla que Vinyoli tingui una necessitat poètica, vital, espiritual de contemplar aquella immensitat plena de riqueses i secrets: “El mar és ple, però jo em passo dies/ omplint-lo de mirada”. I així es posa de manifest en els dos darrers llibres, que publicarà mesos abans de morir, Domini màgic i Passeig d’aniversari.
Joan Vinyoli mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984. La millor manera de recordar-lo, com a qualsevol altre poeta, és llegint-lo i fent-lo nostre, deixar-nos acompanyar pels seus poemes i, a través d’ells, aportar un xic de llum als misteris que ens envolten i als dubtes que ens roseguen, ferms i sense por, com ho va fer ell mateix:

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.
Només d’un llamp en closa nit podrà morir


Qui no té por (A hores petites, 1981)

Diari de Girona, 29 de juny de 2014

1 de juliol de 2014

Depredadors de taulell

       Un dels grans somnis de l’ésser humà és prescindir dels bancs (i dels monopolis encoberts de grans empreses telefòniques, elèctriques, etc). Però el sistema econòmic i polític, que són una sola cosa, està prou ben bastit perquè cap somni pugui esquerdar l’edifici o ni tan sols fer-lo trontollar. Els bancs gaudeixen de la connivència, el vistiplau i el suport de tots els poders perquè qualsevol operació, clara o tèrbola, passi per les seves mans: hipoteques, crèdits, pagament de nòmines, transaccions, rebuts, impostos, preferents, assegurances...
Llavors els bancs, generosos de mena, ens ho agraeixen entaforant-nos productes “obligatoris”, comissions i serveis que no recordem haver sol·licitat. Després, resulta que no ens en podem desempallegar de cap de les maneres perquè quan vam firmar allà ja et deien més enllà que allò i allò altre era així i aixà. Mentida: mai no ens ho expliquen tot, sempre amaguen informació i, el pitjor del cas, gaudeixen de total impunitat per fer el que volen i com volen. La prova és que algunes comissions desapareixen segons qui sigui el client (és curiós: com més calés, menys comissions) o segons quina sigui la seva capacitat de queixar-se.
Els bancs s’han convertit en rapinyaires camuflats rere publicitat benèvola i carrinclona, rere grans vidres i mobles de coloraines, dirigits per gent sense escrúpols que no volen altra cosa que depredadors de taulell a les seves ordres. Una vegada el director d’una oficina, un home calb, lleugerament quec i de mans suoses, em va estar entretenint una operació amb l’excusa que havien canviat el sistema informàtic (a sobre, estan convençuts que la resta de la humanitat som imbècils) fins que vaig descobrir que hi tenia interessos personals. En una altra ocasió va ser una dona de faldilla ajustada i perfum narcotitzant (se les pensen totes) la que em va fustigar amb tota mena d’estratagemes per tal d’esprémer els meus pocs recursos i guanyar-se ella un bon grapat de comissions i potser algun ascens.

Per sort, però, no tots els que treballen als bancs tenen una moral tan abjecta. De tant en tant, ensopegues amb empleats que, conscients de tots els abusos a què et sotmet –i els sotmet– la seva entitat, proven de facilitar-te al màxim les operacions i deslliurar-te tant com poden de les càrregues arbitràries i absurdes que comporten. Són gent amabilíssima que, a través d’un somriure còmplice o un gest furtiu, et vénen a dir que n’estan tan tips com tu, de tanta prepotència, mentida i injustícia.

Diari de Girona, 29 de juny de 2014


16 de juny de 2014

Somni i insomni

          Michael Chabon, a la novel·la Wonder Boys, afirma que la majoria d’escriptors pateixen “el mal de la mitjanit”, és a dir, insomni. De fet, diu Chabon, l’insomni esdevé gairebé un tret essencial de l’escriptor, el símptoma d’una ment sempre endollada, l’exemple d’una feina absorbent, obsessiva i indefugible, l’àmbit on es creuen la follia, la lucidesa i el deliri creatius.
En les seves nits insomnes, Gustave Flaubert escrivia cartes, moltes de les quals expliquen, en una prosa febril, el procés creatiu de Madame Bovary i el seu ideari literari. Emily Dickinson, tancada en una habitació de la qual amb prou feines sortia, també escrivia cartes i corregia obsessivament els seus poemes. Charles Dickens, en canvi, preferia abandonar casa seva i caminar pels carrers de Londres que tant poblen la seva obra fins que es feia clar; d’aquestes experiències nocturnes en va sortir l’assaig Night Walks. També patia “el mal de la mitjanit” Marcel Proust, que escrivia durant hores i hores de forma compulsiva. F. Scott Fitzgerald, per la seva banda, va concebre i escriure bona part dels seus assajos, cartes i articles recollits a The Crack-Up durant les nits que no podia dormir.
Molts escriptors –i artistes en general– han aprofitat l’insomni, temporal o crònic, com a font creativa, com experiment de sensacions, i també com un regne de silenci i quietud propici a la reflexió i a la lectura. Però d’altres s’han servit també del material oníric (somnis o malsons) per elaborar la seva obra, tot submergint-se en un món d’irracionalitat, experimentant en la pura al·lucinació, capgirant la lògica i desafiant el llenguatge. És el cas d’autors com Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe, Lovecraft, Kafka, Julio Cortázar o J.V. Foix, entre molts d’altres. Així han sorgit en part llibres tan deliciosos com Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll o Dr. Jekyll i Mr. Hyde de R. L. Stevenson. I així explica Joan Vinyoli, per exemple, com va néixer un dels seus grans poemes, Sunt lacrimae rerum: “Per no perdre l’enorme i intensíssim contacte entre el que era purament oníric, el somni, i el fet conscient d’escriure, el vaig escriure tot sencer, amb els ulls tancats i el llum apagat i procurant fer les lletres grosses perquè després el pogués entendre”.

Ja ho diu Borges al Libro de los sueños, una magnífica antologia i reflexió sobre els somnis i la literatura que han generat: “Los sueños constituyen el más antiguo y el no menos complejo de todos los géneros literarios”.

Diari de Girona, 15 de juny de 2014

Jacek Yerka

2 de juny de 2014

Gossos

Fins on puc recordar, a casa sempre hi ha hagut gossos. I sempre han sigut part de la família: surten a les fotos i són evocats a les converses, com una part irrenunciable del nostre passat. Molts d’aquests gossos han aparegut a les meves novel·les i alguns, de tant en tant, em retornen a través dels somnis.
Els primers que puc rescatar de la memòria són els gossos de cacera que jeien al pati de cals meus besavis. Eren magres, amb unes orelles llargues, caigudes i ratades. Tal vegada perquè el meu besavi era pescador, tots tenien noms de vents. De la infantesa en recordo molts. N’hi havia un, però, que destacava per la seva destresa i murrieria: sabia obrir les portes amb les potes de davant tot alçant-se sobre les de darrere. Li dèiem Frasquito perquè ens l’havien portat d’Andalusia. Un dia em vaig queixar als meus pares que, quan jo baixava cap a cals meus avis per un corriol, en Frasquito em volia mossegar. Com que no s’ho podien creure, el meu pare ens va seguir a distància: el gos em donava cops amb el morro per allunyar-me del precipici que hi havia en una banda del camí. Després també vam descobrir que li amagava les sabates al meu germà perquè no sortís sol de casa.
A cals meus avis sempre hi va haver una gran quantitat de gossos, de totes les mides, races i funcions. En Panxo i la Musca, dos teckels color canyella, eren, potser per la mida, els que ens feien més gràcia. En Panxo, el gos de cacera del meu avi, va viure molts anys i el recordo malcarat, rondinaire, amb una fidelitat i un amor cecs cap al seu amo. Més tard, vam tenir en Xipi, un gos d’atura vital, afectuós i llest que compartia sostre amb un setter irlandès esbojarrat i esquívol. Un bon dia en Xipi va deixar de ser aquell gos alegre i juganer i tots vam intuir que estava malalt. Un matí es va venir a acomiadar. Ens va mirar i tots vam saber que es moria. Aquella mateixa tarda l’enterràvem prop dels boscos per on tant havia corregut.

Ara tenim en Jaç i en Blues. El primer és un Jack Russell abandonat que vam recollir de cadell, enèrgic, viu, i que ben aviat va prenyar una westie i ens va regalar en Blues, dolç i pacient. Fa molts anys que viuen amb nosaltres i n’han vist de tots colors. Ens ho han donat tot, incondicionalment. La vida dels gossos és curta, massa curta. Potser per això m’he decidit a escriure aquest article. Aquestes són les millors paraules que he trobat per definir aquests animals: “Els gossos estimen els seus amics i mosseguen els seus enemics, molt diferent dels humans, que són incapaços d’un amor pur i sempre han de barrejar l’amor i l’odi” (Sigmund Freud).

Diari de Girona, 1 de juny de 2014


19 de maig de 2014

Rebobinant

M’encanta rebre paquets. Agafant-los, sospesant-los, intueixo el llibre o la revista que, generalment, contenen. Alguns, ja els espero: són encàrrecs de ressenyes, comandes de llibreries o exemplars de publicacions amb les quals col·laboro. D’altres, però, esdevenen petites sorpreses: regals d’algun company escriptor, normalment dedicats, o d’alguna editorial, organisme o associació. Els toco, els fullejo, m’aturo en alguna frase o en alguna imatge, tot assaborint la novetat, reconeixent la textura i l’olor del paper: una sensació milers de vegades gaudida.
M’agrada, llavors, col·locar els llibres i les revistes a la meva modesta biblioteca, seguint tot un ritual que comença per preparar-me un te o un cafè, depèn de l’època de l’any i de l’hora i de l’ànim. Busco, tot lletrejant en veu alta, el lloc que els correspon segons el cognom de l’autor i de tant en tant se m’escapa un somriure en descobrir els companys de lleixa que els ha assignat l’ordre alfabètic. Aleshores prenc un d’aquests llibres més antics i l’obro a l’atzar; en llegeixo un fragment i intento recordar quan i on el vaig comprar i/o llegir. Me’n surto només de vegades. Però sempre disposo d’un recurs infal·lible per atiar la memòria: buscar el punt de llibre. Ho faig: un posagots d’un bar de Girona, un bitllet de metro de Budapest, una entada d’un concert dels Pink Floyd a Barcelona, una nota presa en un pub de Londres, una postal de Kafka comprada a Praga...
La majoria de llibres tenen passatges subratllats, notes al marge, i alguns fins i tot conserven l’etiqueta amb el preu. Les peces comencen a encaixar i gairebé puc veure a quina llibreria o mercat vaig adquirir-los, a quins bars o pisos o cases, o durant quines viatges o trajectes, els vaig estar llegint. Paral·lelament, és clar, van sorgint records associats al llibre i al punt que, esgrogueït, sobreviu entre les seves pàgines. De cop, brollen, potentíssimes, a cops vívides, a cos enterbolides, un munt d’imatges d’una vida que ja no sembla meva, d’una mena de pel·lícula que rebobino i de la qual em sento més espectador que no pas protagonista. Tot plegat es veu reforçat per les fotografies que pengen de les parets o que m’afanyo a buscar entre els àlbums. Sóc jo? El mateix? Això diuen; així ho he de suposar. Sembla més una conjectura, una creença, una hipòtesi, que una certesa.  

M’acabo el te o el cafè, ja fred, d’un glop i penso que els llibres que tinc a les mans relaten històries imaginades, vides inventades. Com la meva. Com la vostra.  



Diari de Girona, 18 de maig de 2014

7 de maig de 2014

Consciències ensopides



       Aquest cap de setmana passat vaig coincidir amb l’escriptor Lluís Freixas en el lliurament dels premis de narrativa de Begur. Tots dos érem membres del jurat i, durant el dinar, vam enraonar de moltes coses: de la creació literària, de Vinyoli, dels nostres fills, del tipus de cervesa que més ens agrada... I també vam parlar dels tòpics, dels estereotips, de les metàfores estantisses, dels anacoluts, dels castellanismes i de les negligències que arrasen les pàgines de molts i molts escrits i embruten els discursos de moltes persones que, presumiblement, haurien de mostrar un alt nivell de competència lingüística. En Freixas em deia que el revolta especialment l’expressió “cita prèvia”, com si una cita no hagués de ser prèvia per nassos. A mi l’exemple em va fer pensar tot d’una en la confusió sistemàtica entre “cita”, és a dir, assenyalar un lloc, dia i hora per trobar-se; i “citació”: citar el text d’un autor. Vam riure i vam expel·lir algun comentari irònic, que és la manera que un té d’amagar certa frustració i impotència. I vam continuar menjant.
            Però de seguida vam deixar de mastegar i més exemples ens van venir a la memòria. El nostre país està ple de gent que cerca un negoci “rentable” (que es pugui rentar!), en comptes de “rendible”. Els que volen donar a conèixer els seus serveis o activitats imprimeixen “fulletons”, com si fossin obres melodramàtiques, en lloc de “fullets”. Ja ningú no fa “llistes”, sinó “llistats”, que es veu que queda més fi i fa més senyor, que deia la meva àvia. Tothom s’emplena la boca amb el “nexe d’unió”, com si un nexe no servís precisament per unir o connectar. I així anar fent.
            El pitjor de tot és que bona part d’aquestes bestieses i ximpleries es propaguen amb gran facilitat i rapidesa a través dels mitjans de comunicació, de les converses, de les xarxes socials i, el que és més alarmant, a través dels centres d’ensenyament que haurien de vetllar per la salut lingüística de la nostra mainada i el nostre jovent (això sí, el llenguatge políticament correcte llueix immaculat i la diversitat dialectal és esbandida sense contemplacions). Les pàgines de molts organismes oficials estan farcides d’errors ortogràfics, sintàctics i semàntics, i ningú no s’immuta. És una plaga, però la gran majoria de gent sembla immunitzada. De tant en tant, en algun dinar literari, dos escriptors apassionats ho denuncien i un d’ells decideix escriure’n un article al diari amb l’escassa esperança que sacsegi alguna consciència.

Diari de Girona, 4 de maig de 2014

22 d’abril de 2014

Brunyols

A primera hora la cuina ja està plena de gent, de rialles i de converses creuades: un guirigall, perquè ens entenguem. De fet, s’hi han reunit tres generacions: avis, pares i néts. Alguns ja trafeguen, conscients que hi ha molta feia a fer. D’altres intentem posar ordre al caos, amb poca esperança i menys resultats. Alguns juguen, que és el que els toca a la seva edat. Això sí: tothom sembla content, a la seva manera. Cada any perdem la llista dels ingredients, però cada any, miraculosament, l’acabem retrobant a última hora. Ara sembla que ja ho tenim tot, llevat inclòs. En algun inversemblant racó de la casa apareixerà el porró i l’ampolla d’anís, empolsegats.
El gibrell s’empassa la farina, els ous, el sucre, el llevat, les peles de llimona del nostre llimoner, la matafaluga (quin nom més bonic!), l’oli... amb voracitat. Tot esdevé flairós, un munt d’aromes volàtils, de matisos que juguem a encertar. La massa és freda i suau, primer, i s’arrapa a la pell. Llavors, a mida que devora farina, es va tornant densa, feixuga i calen uns braços vigorosos. Un dels records plaents de la infantesa és llepar les vores d’aquella massa que ara ha de reposar fins a llevar. Deixem el gibrell en un lloc arrecerat, protegit i càlid.
No hi ha gairebé treva perquè s’ha fet l’hora de dinar. Alguns remenen cassoles, mentre d’altres ja paren taula. Una pregunta sorgeix, cada any, inevitable: quanta estona trigaran a llevar? Tothom recorda aquell any que van trigar tant, que vam acabar de coure els brunyols de matinada (és com una llegenda que cada cop exagerem més). Però aquest any en fan via i a mitja tarda ja som tots de nou a la cuina davant l’oli roent. Uns couen, d’altres els ruixen amb anís i un polsim de sucre. Els més frisosos se’ls mengen calents i tothom els augura un mal de ventre. Els primers brunyols surten pròpiament brunyols: un nyap boterut, massa gros. A poc a poc, però, hi anem agafant la mida i la forma. Aviat omplim olles, plates i atuells diversos. Deixem que la mainada s’esplaï amb les restes de la massa: un ninot, una casa, una estrella... Un cop refredats, ara sí, en fem un tast, i els comparem sempre amb els dels altres anys, encara que difícilment recordem el gust que tenien.

Amb la primera fosca ho tenim tot enllestit. Endrecem la cuina, netegem i freguem. Ens repartim els brunyols. Cares de fatiga, però al mateix temps de satisfacció per haver complert amb el ritual, amb les tradicions, amb una cita a la qual ningú no vol faltar. Sé com ho vivia de petit i em sento immensament feliç per la meva filla.  

Diari de Girona, 20 d'abril de 2014