16 de desembre de 2013

Uf, va dir ell

Arribem a la vida amb un lament, amb un crit de dolor, de queixa, amb un bram d’estranyesa, amb un xisclet agut i estrident o amb uns plors discrets. I morim amb un sospir d’estupor, amb paraules que no pronunciem, que es fonen a mig camí, entre la realitat i la inconsciència, amb esbufecs o rutiges o tossines, que també són un lament.
Durant l’interval, o sigui, la vida, aprenem a parlar. D’una manera lenta i laboriosa, tossuda, domestiquem els sons i sofistiquem (atenció a les diferents accepcions d’aquest mot!) el seu sentit. Anem adquirint fonemes i ampliant el vocabulari. Construïm frases i ens meravellem de la capacitat que tenen de provocar canvis al nostre voltant; en un primer moment som només pragmàtics. Després, gradualment, aprenem a fer jocs de paraules, ironies, metàfores, perquè el llenguatge, en el seu nivell més primari i superficial, ens sembla insuficient per encabir tota la diversitat i riquesa dels nostres pensaments i de la realitat que ens envolta. És una etapa d’eufòria, de creativitat, de plenitud. Sembla que el llenguatge no tingui límits, que sigui mal·leable, que ens expliqui el món i també a nosaltres mateixos. Fins i tot sembla que pugui arribar a esquerdar el nostre cercle de soledat i fer-nos comprensibles a tot i a tothom: comunicar-nos-hi amb nitidesa, traspassar-nos els pensaments els uns als altres, compartir-ho tot. És una mena d’optimisme lingüístic, si se’m permet l’expressió.

Tanmateix, aquest optimisme topa sovint amb situacions refractàries. Vull dir que ens passem la vida perfeccionant i polint el nostre llenguatge, afinant les paraules, eixamplant els nostres recursos lingüístics i, en moments claus, en moments de gran emoció o tensió, ens quedem muts o, com a molt, arribem a emetre interjeccions, renecs, esgarips, alenades o frases fetes, prefabricades i llocs comuns. O què fem, si no, quan se’ns mor algú molt estimat? O quan hem de donar el condol? O quan esclatem d’alegria per una bona notícia? Com definim les paradoxes de la vida? Què som capaços d’expressar davant d’una obra d’art que ens aclapara? Què diem quan el plaer ens recorre l’espinada en ple orgasme? Oh? Ahhhh? Hum? Quin domini del llenguatge, oi? Quins mots podem pronunciar quan se’ns menja la impotència o la ira? Quina frase podem construir quan ens burxen les entranyes? I quan ens discutim i ens barallem amb algú, on queda tota la capacitat del llenguatge per enllaçar pensaments, per apropar punts de vista, per matisar, per dialogar? Doncs això: Uf!

Diari de Girona, 15 de desembre de 2013