16 de desembre de 2013

Uf, va dir ell

Arribem a la vida amb un lament, amb un crit de dolor, de queixa, amb un bram d’estranyesa, amb un xisclet agut i estrident o amb uns plors discrets. I morim amb un sospir d’estupor, amb paraules que no pronunciem, que es fonen a mig camí, entre la realitat i la inconsciència, amb esbufecs o rutiges o tossines, que també són un lament.
Durant l’interval, o sigui, la vida, aprenem a parlar. D’una manera lenta i laboriosa, tossuda, domestiquem els sons i sofistiquem (atenció a les diferents accepcions d’aquest mot!) el seu sentit. Anem adquirint fonemes i ampliant el vocabulari. Construïm frases i ens meravellem de la capacitat que tenen de provocar canvis al nostre voltant; en un primer moment som només pragmàtics. Després, gradualment, aprenem a fer jocs de paraules, ironies, metàfores, perquè el llenguatge, en el seu nivell més primari i superficial, ens sembla insuficient per encabir tota la diversitat i riquesa dels nostres pensaments i de la realitat que ens envolta. És una etapa d’eufòria, de creativitat, de plenitud. Sembla que el llenguatge no tingui límits, que sigui mal·leable, que ens expliqui el món i també a nosaltres mateixos. Fins i tot sembla que pugui arribar a esquerdar el nostre cercle de soledat i fer-nos comprensibles a tot i a tothom: comunicar-nos-hi amb nitidesa, traspassar-nos els pensaments els uns als altres, compartir-ho tot. És una mena d’optimisme lingüístic, si se’m permet l’expressió.

Tanmateix, aquest optimisme topa sovint amb situacions refractàries. Vull dir que ens passem la vida perfeccionant i polint el nostre llenguatge, afinant les paraules, eixamplant els nostres recursos lingüístics i, en moments claus, en moments de gran emoció o tensió, ens quedem muts o, com a molt, arribem a emetre interjeccions, renecs, esgarips, alenades o frases fetes, prefabricades i llocs comuns. O què fem, si no, quan se’ns mor algú molt estimat? O quan hem de donar el condol? O quan esclatem d’alegria per una bona notícia? Com definim les paradoxes de la vida? Què som capaços d’expressar davant d’una obra d’art que ens aclapara? Què diem quan el plaer ens recorre l’espinada en ple orgasme? Oh? Ahhhh? Hum? Quin domini del llenguatge, oi? Quins mots podem pronunciar quan se’ns menja la impotència o la ira? Quina frase podem construir quan ens burxen les entranyes? I quan ens discutim i ens barallem amb algú, on queda tota la capacitat del llenguatge per enllaçar pensaments, per apropar punts de vista, per matisar, per dialogar? Doncs això: Uf!

Diari de Girona, 15 de desembre de 2013


2 de desembre de 2013

Llibres, lectures i fatxenderies

Sovint, per la feina que faig, pels ambients on em moc i per la gent amb qui tracto, sento persones que presumeixen de biblioteques alexandrines (o babèliques) i d’un ritme i una quantitat de lectures formidable. Escoltant-los, fa la sensació que no només s’ho hagin llegit gairebé tot, sinó que fins i tot ho hagin entès. Admirable. Temps enrere, aquestes manifestacions em deixaven cohibit, acomplexat, mut, com si mai no pogués assolir aquest estatus reservat a uns quants privilegiats. Devia ser en aquella època en què jo acumulava llibres i llegia a dolls, perquè ho necessitava, però també perquè m’ho prenia com una cursa, com una competició en la qual no volia quedar ressagat. Ara no. Ja no.
Ara no m’amoïna gens confessar que hi ha autors que no conec i llibres que no he llegit. No m’avergonyeix admetre que hi ha clàssics que se’m resisteixen (alguns potser per sempre) i que hi ha obres la comprensió de les quals se m’escapa. Finalment, és a dir, després de moltes lectures reeixides i fallides, reveladores o insubstancials, un s’adona que no importa tant la quantitat de llibres que llegeix com el profit que li fan. Amb els anys, aprens a pair, a assimilar i a destil·lar, la qual cosa serveix alhora per establir un criteri que et permet ensumar les obres que paga la pena llegir i aquelles que es desinflen a les primeres planes o les primeres ratlles. Les presses han quedat enrere i les pressions, també. S’han superat les excentricitats i les fatxenderies; no calen boutades ni poses ni blufs. Deixant de banda les lectures ineludibles (per una ressenya, un article, una presentació, una recerca documental, etc.) ara llegeixo d’una altra manera i a un altre ritme. Llegeixo amb calma i amb cura. Hi ha llibres que no acabo, que amb prou feines enceto i que abandono sense cap recança (n’hi ha tants, que m’esperen!). Llegeixo mastegant i assaborint, retenint els gustos i els matisos, tornant enrere i fent parades. Necessito temps i serenor, i ja no em serveix qualsevol lloc, com abans. Gairebé diria que llegeixo badant: abstret, encantat, obert. I, cada cop més, rellegeixo.

Tot plegat, és clar, ha anat afaiçonant la meva biblioteca: polida i solvent, però discreta pel que fa al nombre de volums. En part, per l’espai que reclamen els llibres i en part perquè cada cert temps faig neteja (o purga) i regalo, dono, cedeixo o simplement llenço aquells llibres que estan malmenats, que sé que no tornaré a llegir o que crec que no mereixen reposar en unes lleixes fetes a mà i a mida. 

Diari de Girona, 1 de desembre de 2013