4 de novembre de 2013

Vida real, vida virtual



       Tots tenim, com a mínim, tres vides. Una és, per dir-ho d’alguna manera, l’oficial, és a dir, la que oferim al món, la que representem al carrer, en les relacions socials, en les situacions més convencionals. L’altra és la que vivim de portes endins, en cercles familiars, entre els amics més íntims i en àmbits més privats. I la tercera és la nostra vida interior, els pensaments, passions, neguits, somnis que s’enxarxen dins nostre i que rarament surten a l’exterior, almenys tal i com els hem concebut. Sovint les tres vides es compaginen i es complementen prou bé, més que res perquè ja hem adquirit una certa habilitat a fer-ho. Tanmateix, de vegades sorgeixen contradiccions entre elles, malentesos i desavinences, però s’acaba trobant l’equilibri, encara que sigui a còpia de doblegar-ne una en benefici de l’altra (terreny abonat per a la literatura, per cert).
La gent que només ens tracta en la nostra vida oficial obté, per força, una imatge superficial, tangencial i epidèrmica de nosaltres. Als seus ulls, som com una caricatura, com un personatge pla i estereotipat d’una mala novel·la (i ara se m’acut una plausible raó per la qual triomfa una tal narrativa adotzenada). La gent que ens coneix en un marc privat i de prop, en canvi, percep més matisos, certes subtileses del nostre caràcter que li permeten valorar-nos amb més propietat. Amb tot, ningú no té accés al nostre reducte més profund i, per tant, sempre s’escapen detalls i trets que oculten una part de la nostra personalitat (als altres, però també a nosaltres mateixos; i per això a vegades sorprenem i ens sorprenem amb algun dels nostres actes).
D’uns anys ençà, però, gosaria dir que la majoria de nosaltres ha sumat una nova vida a la seva existència. És la que exhibim a les xarxes socials i, en general, a Internet. Hi mostrem les fotos més afavoridores, hi anotem els pensaments que jutgem més elevats i enginyosos, o hi propaguem els nostres èxits, per minsos que siguin. Oferim, doncs, una imatge esbiaixada, tendenciosa, interessada i sensacionalista, com si es tractés d’un d’aquells diaris que no paga la pena citar.
 Les nostres vides, doncs, no només mostren una imatge polièdrica de nosaltres a la resta, sinó que també ens retornen, a través d’ells, una determinada imatge de nosaltres mateixos que ens serveix per intentar definir-nos i esmenar-nos, per entendre’ns i jutjar-nos. Amb tot, l’autoengany és tan fàcil i temptador que el món n’és ple d’exemples, tant el real com el virtual.

Diari de Girona, 3 de novembre de 2013