17 de novembre de 2013

Traductors


       Els últims mesos, per motius de feina, he hagut de llegir més llibres i articles en anglès del que és habitual, però alhora he hagut de traduir diversos textos, cosa que ja s’escapa de la –meva– normalitat. Alguns dels textos eren de caire tècnic, d’altres més aviat periodístic i algun marcadament literari. Tots, fins i tot els més senzills, m’han creat alguna mena de dificultat: dubtes de vocabulari, de sentit, sintàctics, de to, d’estil, de ritme... És clar que un pot tirar pel dret i optar per una traducció barroera, apressada i negligent, com tantes n’he vist i patit, però la meva genètica –o el que sigui– m’impulsa a fer les coses tan bé com sé i tan bé com puc.
Aleshores m’he posat a la pell dels traductors, dels de debò, dels vocacionals i rigorosos, del que s’hi dediquen amb cos i ànima, i hi deixen les celles i el fetge perquè allò soni com ha de sonar i no sembli que ningú hagi potinejat les paraules dels altres o les hagi enfaixat fins a deformar-les. Em refereixo als traductors que són capaços, no només de traduir paraules (això ja ho fa el Google i un diccionari), sinó d’adaptar-les a les necessitats de cada llengua i de cada context. Traductors que, amb una habilitat i una subtilesa que envejo, saben traslladar també l’estil de l’original, recrear el to de l’obra, el ritme i la musicalitat de la llengua, la intencionalitat de l’autor, la riquesa del lèxic, els jocs de paraules, els efectes de la puntuació o els diferents registres lingüístics o dialectals dels diàlegs, és a dir, un munt de detalls i matisos que formen i conformen una obra literària.
I els he admirat més que mai, perquè salven qualsevol obstacle, perquè inventen solucions, perquè improvisen i, tot traduint, enriqueixen la pròpia llengua i la tornen més versàtil i vigorosa. Gràcies als traductors, aquesta mena de mèdiums, podem tenir accés a obres que mai no hauríem pogut llegir en la seva llengua original (què hauria estat de mi sense Txèkhov i Márai o sense Kant i Plató, per exemple). Admiro els traductors, perquè fan una feina sovint amagada (de vegades el seu nom no apareix enlloc o costa de trobar) o poc valorada (també mal pagada), feixuga i desagraïda en massa ocasions. M’agrada la seva discreció, com si caminessin de puntetes per no destorbar-nos, per passar desapercebuts i cedir tot el protagonisme al text que han traduït. Em cauen bé, perquè viuen de les paraules i per les paraules i això, és clar, ens fa molt còmplices i molt propers. I per tot plegat, els estic agraït i em ve de gust que ho sàpiguen. 

Diari de Girona, 17 de novembre de 2013