21 d’octubre de 2013

On es cou la vida



        Guardo imatges fugaces i difuses d’una cuina de llenya (econòmica, en deien) que hi havia a cals meus avis. Era negra, grossa, massissa, de ferro i encara en puc veure el caliu, tan seductor, i els agafadors del forn que m’evocaven la cara d’algun felí. En canvi, recordo amb més detall la cuina dels meus besavis, segurament perquè sempre va ser la mateixa i perquè, al costat de l’estufa de llenya, destacava un armari del qual apareixien sovint anissos, confits i caramels. Retinc amb tota precisió la cuina enorme, desproporcionada on la meva àvia primer i la meva mare després feien de cuineres, i que contrastava amb la diminuta cuina domèstica en la qual la meva àvia, una dona voluminosa i afable, es movia amb soltesa. 
            En totes aquestes cuines, i en les altres que vindrien més tard, s’hi feia vida. Vull dir que no només s’hi cuinava, sinó que també s’hi aprenia a cuinar, s’hi enraonava, s’hi xafardejava, s’hi discutia, s’hi reia i s’hi plorava. I s’hi prenien decisions cabdals per a tots els membres de la família. Eren punts de trobada, de socialització, petites escoles de vida. Allà un aprenia a distingir una rascassa d’una escórpora, i un rovelló d’un pinetell (i també aprenia qui i com es pescaven i quan i a quin bosc es podien trobar). Allà un sentia paraules com “esmocar”, “codonyat”, “amorosir” o “matafaluga”, i se n’enamorava perdudament. Entre cassoles fumejants i receptes que es transmetien com un secret, hi anàvem creixent i impregnant-nos d’aquelles aromes que per sempre més ens perseguirien i a les quals associaríem moments, records i mots.
            Ara procuro que la cuina de casa sigui com totes les cuines que han desfilant per la meva existència. Per això la meva mare (artista dels fogons i de la seva memòria) m’ha anat ensenyant els plats estrella amb tot el ritual que comporten: l’arròs a la cassola, el niu, el platillo de bolets o també els brunyols i d’altres postres. Entregada ja a la cerimònia, la meva filla es posa, orgullosa, un davantal i potineja pels marbres mentre la seva àvia imparteix càtedra i el seu pare es baralla amb els sofregits i les picades. Mentre, repassem quins són els productes de cada temporada i com has de comprar perquè no et donin gat per llebre i quina és la millor manera de netejar la sèpia. Tot, amanit amb els records i les experiències que s’associen a cada ingredient, a cada gest, a cada olor. I la meva filla, aliena a les converses adultes, continua engrescada en les seves “receptes”, sense saber que tot plegat va fent xup-xup en la seva memòria.

Diari de Girona, 20 d'octubre de 2013