7 d’octubre de 2013

Joaquim Horta, un poeta a Begur

A la llibreria-estanc-papereria de Begur cada dia venia un senyor baixet, silenciós i exquisidament educat a comprar el diari. I jo, aleshores un adolescent, me’l mirava amb simpatia i curiositat. “És poeta”, em va xiuxiuejar la mestressa, i de llavors ençà me’l vaig mirar també una admiració gairebé reverencial. Ell, que devia intuir el meu interès i neguit, em va demanar un bon dia si m’agradava llegir. “Sí, molt”, li vaig respondre. “Doncs té, el coneixes?”. Era un llibre de Joan Vinyoli. Jo no l’havia llegit, però sabia qui era perquè la seva vídua, Teresa Sastre, venia cada dia a la botiga. Després van arribar més llibres: de Maiakovski, que ell mateix havia traduït i editat, de Pere Quart, d’ell mateix, com Home que espera. De tant en tant, quan n’hi tornava un em deia: “Queda-te’l, que et farà profit”.
Sempre que coincidíem al carrer, al bar, on fos, em cridava i xerràvem una estona. D’aparença discreta i afable, el poeta deixava anar de tant en tant unes veritats com punys que em deixaven capolat. Després ho amania amb una mirada irònica i un somriure còmplice que ho suavitzava tot. Una tarda, força anys després, va comparèixer amb el meu primer llibre sota el braç. “No m’ho havies dit que escrivies!”, no sonava com un retret, sinó com una agradable sorpresa. No vaig respondre, només vaig somriure. “Si me’l dediques, ho passaré per alt”. Vaig encapçalar un dels capítols del meu següent llibre amb uns versos seus, qui sap si per perdonar-me el “descuit”.

El poeta i jo ens vam anar veient cada vegada menys, perquè les seves estades al poble s’espaiaven cada vegada més. De fet, cada trobada semblava que fos un adéu. Fins que un dia vaig deixar de veure’l i vaig pressentir que podia estar malalt. No em vaig decidir a trucar-li fins al cap de força temps, quan vaig tenir l’excusa perfecta. Era a principis de setembre del 2009. Ho recordo amb precisió perquè estàvem preparant l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu del 25è aniversari de la seva mort i volia convidar-hi el poeta que me’l va descobrir. Malgrat el temps i la distància, em va reconèixer de seguida. Amb una sobrietat i una serenor admirables em va dir: “Estic fotut, noi. Tinc Parkinson i amb prou feines puc fer res, però si m’envies algun llibre teu em farà molta il·lusió. I això de Vinyoli està molt bé”. Sempre m’han acompanyat aquests seus versos: “Allò que la gent d’ordre escriu/ Amb mot complex fosc i rar/ Jo ho explico en to planer i clar”. Gràcies, poeta.

Diari de Girona,  18 de setembre de 2013