21 d’octubre de 2013

On es cou la vida



        Guardo imatges fugaces i difuses d’una cuina de llenya (econòmica, en deien) que hi havia a cals meus avis. Era negra, grossa, massissa, de ferro i encara en puc veure el caliu, tan seductor, i els agafadors del forn que m’evocaven la cara d’algun felí. En canvi, recordo amb més detall la cuina dels meus besavis, segurament perquè sempre va ser la mateixa i perquè, al costat de l’estufa de llenya, destacava un armari del qual apareixien sovint anissos, confits i caramels. Retinc amb tota precisió la cuina enorme, desproporcionada on la meva àvia primer i la meva mare després feien de cuineres, i que contrastava amb la diminuta cuina domèstica en la qual la meva àvia, una dona voluminosa i afable, es movia amb soltesa. 
            En totes aquestes cuines, i en les altres que vindrien més tard, s’hi feia vida. Vull dir que no només s’hi cuinava, sinó que també s’hi aprenia a cuinar, s’hi enraonava, s’hi xafardejava, s’hi discutia, s’hi reia i s’hi plorava. I s’hi prenien decisions cabdals per a tots els membres de la família. Eren punts de trobada, de socialització, petites escoles de vida. Allà un aprenia a distingir una rascassa d’una escórpora, i un rovelló d’un pinetell (i també aprenia qui i com es pescaven i quan i a quin bosc es podien trobar). Allà un sentia paraules com “esmocar”, “codonyat”, “amorosir” o “matafaluga”, i se n’enamorava perdudament. Entre cassoles fumejants i receptes que es transmetien com un secret, hi anàvem creixent i impregnant-nos d’aquelles aromes que per sempre més ens perseguirien i a les quals associaríem moments, records i mots.
            Ara procuro que la cuina de casa sigui com totes les cuines que han desfilant per la meva existència. Per això la meva mare (artista dels fogons i de la seva memòria) m’ha anat ensenyant els plats estrella amb tot el ritual que comporten: l’arròs a la cassola, el niu, el platillo de bolets o també els brunyols i d’altres postres. Entregada ja a la cerimònia, la meva filla es posa, orgullosa, un davantal i potineja pels marbres mentre la seva àvia imparteix càtedra i el seu pare es baralla amb els sofregits i les picades. Mentre, repassem quins són els productes de cada temporada i com has de comprar perquè no et donin gat per llebre i quina és la millor manera de netejar la sèpia. Tot, amanit amb els records i les experiències que s’associen a cada ingredient, a cada gest, a cada olor. I la meva filla, aliena a les converses adultes, continua engrescada en les seves “receptes”, sense saber que tot plegat va fent xup-xup en la seva memòria.

Diari de Girona, 20 d'octubre de 2013 


7 d’octubre de 2013

Polítics i docents

         Per una vegada i sense que serveixi de precedent, deixin-me que els ho expliqui. Mirin: quan has descomptat totes les despeses del piset de Sarrià-Pedralbes, l’elitista universitat de les nenes, la quota de la prestigiosa clínica privada i el fet (molest, és veritat, però –de moment– inevitable) de pagar el sou de la cuinera, el jardiner, el xofer i les minyones, amb prou feines et queden unes desenes de milers d’euros. Ah, i me’n descuidava de la dietista que em controla de tant en tant el colesterol, i del fisioterapeuta i la massatgista que em resulten imprescindibles per destensar la musculatura aclaparada per l’estrès (quina feina, la nostra! Sempre patint).
            I posats a sincerar-me, els explicaré un petit secret, una debilitat: ho he de reconèixer, m’agrada anar net i polit, impecable. Sobretot quan vaig a missa. Que la imatge ho és tot, a la nostra feina. Però això, ja ho sé, té un preu, perquè jo no em poso qualsevol cosa i la maquilladora ja m’ho diu, que m’afavoreix la brillantor de llavis i la roba de marca, com més exclusiva millor (ai, les corbates, que són la meva perdició!). Què volen que hi faci, pobre de mi, no ho he triat pas jo, això de ser un dandi.
I a tot plegat afegeixin les vacances a la Costa Brava, perquè en alguna mansió ens hem de refer de tanta pressió i desgast; i hi sumin el manteniment de les altres cases de segona residència, que no només de mar i passejades amb iot viu l’home (i la dona, que no sóc tan carca com diuen). A més, la crisi no ha afectat només els pensionistes, els obrers i gent així, no senyor, la prova està que els restaurants de tres estrelles Michelin cada cop resulten més cars, el foie micuit s’ha posat pels núvols i els Vega Sicilia ja no es poden comprar per caixes com quan no havíem de rescatar bancs. I per acabar-ho d’adobar les suites dels hotels de luxe tampoc no et fan cap rebaixa, per molt sovint que t’hi allotgis i per molt que siguis qui ets.

Total, que cada dia costa més arribar a fi de mes i no sé pas on anirem a parar. Per això em va molestar tant l’altre dia quan em van demanar si em dedicaria mai a la docència (per un moment vaig entendre “decència” i em vaig esgarrifar). Sembla que em prenguin el pèl (és un dir), amb aquestes preguntes, sabent com saben la responsabilitat que arrossego abnegadament pel bé del país i tot el que això comporta. A més, veient les despeses que tinc, encara no entenen vostès per què els docents cobren el sou que cobren?

Diari de Girona, 6 d'octubre de 2013

Joaquim Horta, un poeta a Begur

A la llibreria-estanc-papereria de Begur cada dia venia un senyor baixet, silenciós i exquisidament educat a comprar el diari. I jo, aleshores un adolescent, me’l mirava amb simpatia i curiositat. “És poeta”, em va xiuxiuejar la mestressa, i de llavors ençà me’l vaig mirar també una admiració gairebé reverencial. Ell, que devia intuir el meu interès i neguit, em va demanar un bon dia si m’agradava llegir. “Sí, molt”, li vaig respondre. “Doncs té, el coneixes?”. Era un llibre de Joan Vinyoli. Jo no l’havia llegit, però sabia qui era perquè la seva vídua, Teresa Sastre, venia cada dia a la botiga. Després van arribar més llibres: de Maiakovski, que ell mateix havia traduït i editat, de Pere Quart, d’ell mateix, com Home que espera. De tant en tant, quan n’hi tornava un em deia: “Queda-te’l, que et farà profit”.
Sempre que coincidíem al carrer, al bar, on fos, em cridava i xerràvem una estona. D’aparença discreta i afable, el poeta deixava anar de tant en tant unes veritats com punys que em deixaven capolat. Després ho amania amb una mirada irònica i un somriure còmplice que ho suavitzava tot. Una tarda, força anys després, va comparèixer amb el meu primer llibre sota el braç. “No m’ho havies dit que escrivies!”, no sonava com un retret, sinó com una agradable sorpresa. No vaig respondre, només vaig somriure. “Si me’l dediques, ho passaré per alt”. Vaig encapçalar un dels capítols del meu següent llibre amb uns versos seus, qui sap si per perdonar-me el “descuit”.

El poeta i jo ens vam anar veient cada vegada menys, perquè les seves estades al poble s’espaiaven cada vegada més. De fet, cada trobada semblava que fos un adéu. Fins que un dia vaig deixar de veure’l i vaig pressentir que podia estar malalt. No em vaig decidir a trucar-li fins al cap de força temps, quan vaig tenir l’excusa perfecta. Era a principis de setembre del 2009. Ho recordo amb precisió perquè estàvem preparant l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu del 25è aniversari de la seva mort i volia convidar-hi el poeta que me’l va descobrir. Malgrat el temps i la distància, em va reconèixer de seguida. Amb una sobrietat i una serenor admirables em va dir: “Estic fotut, noi. Tinc Parkinson i amb prou feines puc fer res, però si m’envies algun llibre teu em farà molta il·lusió. I això de Vinyoli està molt bé”. Sempre m’han acompanyat aquests seus versos: “Allò que la gent d’ordre escriu/ Amb mot complex fosc i rar/ Jo ho explico en to planer i clar”. Gràcies, poeta.

Diari de Girona,  18 de setembre de 2013