9 de setembre de 2013

Córrer

      Córrer –alguns en diuen fúting, vés a saber per què– té alguna cosa d’ancestral, de primitiva, d’irracional, que em captiva. És com una manifestació animal, com recuperar una rutina atàvica, com tornar-se a guiar pels instints més profunds. Ja no corres perquè et persegueixi un depredador, ni perquè vulguis capturar una presa amb la qual alimentar la teva família. No, ara corres per fugir de les tensions quotidianes, per oblidar conflictes i pressions, per combatre la vida sedentària que t’han o t’has imposat (una altra forma de depredació, fet i fet). Corres, en fi, per estovar el cos i, de pas, la ment i l’ànima.
Mentre t’obres pas per camins i corriols i boscos i camps, trepitges avui la fullaraca, demà l’herbei i més endavant els fangars o els rocs ressecs. Sents fresses fugisseres. Ensumes flaires fugaces. Avances. Superes obstacles. Fas equilibris i petits salts. Notes ja el bombeig del cor que, a poc a poc, s’accelera fins a marcar un ritme gairebé hipnòtic. Perceps com, lentament, suament, s’escalfen els músculs i, tensos, segurs, s’apoderen del cos i el controlen. Les primeres gotes de suor regalimen pel front i, aviat, esquena avall, fins que braços i cames, humitosos, llueixen brunyits. Les plantes dels peus premsen la terra, a la qual cada vegada et sents més arrelat i alhora més desprès. El paisatge desfila, cada cop més indiferent, al teu voltant. El món desapareix i tot es concentra en tu.
És aleshores quan la ment comença a divagar, lliure, plàcida, relaxada. Anticipes la dutxa que prendràs quan arribis a casa i recordes que has de portar el gos al veterinari o reposar el dipòsit del cotxe o trucar al lampista o lliurar un article pendent. Saltes d’una cosa a l’altra, com una papallona, sense presses, sense angoixes, gairebé amb displicència, com si t’ho miressis tot des de lluny, de molt lluny. I de cop i volta et revé aquell paràgraf rebel de la novel·la que estàs escrivint i proves de refer-lo, de buscar les paraules que el sotmetin. I és molt curiós perquè el ritme de les paraules sembla ajustar-se al ritme del teu cos i del teu pas (o a la inversa) i fins i tot et sembla que les trobis i que cada mot es posi al seu lloc, submís.

            Somrius i continues corrent. Corres per córrer, perquè sí, perquè ara ja no podries fer res més. I et sembla que podries continuar corrent fins a la fi del món, com si el cos hagués agafat embranzida, una inèrcia absurda i irresistible que et fa feliç. És llavors, i només llavors, quan saps i entens que corres per plaer.

Diari de Girona, 8 de setembre de 2013