12 d’agost de 2013

Mila

         Es veu que el teu nom, segons els russos, vol dir “estimada per tothom”. Per als grecs, en canvi, significa “dolça, amical, de bon cor”. Per a nosaltres, que el vam triar d’una llarga llista que s’anava escurçant a mida que tu t’acostaves, ho vol dir tot. I sí, també ens evoca aquell personatge literari que puja i baixa de la muntanya per esdevenir una heroïna romàntica (te’l tinc reservat entre un piló de llibres).
            Et vas resistir a sortir. Potser, intuïtiva i llesta com ets, vas ensumar-te totes les mesquineses, injustícies i obstacles que s’estenien allà fora. Però com que també ets obstinada i valenta, vas emergir amb discreció mirant a banda i banda, suspicaç, però decidida. Tenies els peus grossos i els dits llargs i prims, com si ja volguessis tocar-ho tot. Eres llargaruda, d’una esveltesa felina. El pèl, negre, lluent; els ulls ametllats, encara estràbics; els llavis fins, cap enfora, com si sempre estiguessis a punt per fer un petó (llavors hem comprovat, però, que ets molt selectiva). No sé si ens veies, no sé si ens senties, però m’agafaves el dit i jo era feliç. M’imaginava que allò era el més semblant a un miracle que mai viuria.
            Però després van venir més meravelles (quotidianes, si vols, previsibles, anodines, però meravelles al cap i a la fi). Vas aprendre a despertar-te amb un somriure i els ulls s’empetitien com dues escletxes mentre donaves la benvinguda al nou dia. Vas aprendre a riure i, de cop i volta, els teus ulls ja eren grossos i rodons, coronats amb aquelles pestanyes llargues, llargues, que no em canso mai d’admirar. I queies aquí i t’aixecaves allà, com si fessis provatures per a la vida mateixa. Fins que una tarda et vas llançar i caminaves sola i deies paraules que remotament s’assemblaven a les que havíem convingut els adults. Per cert, la primera paraula que vas pronunciar va ser el nom del gos i això diu molt al teu favor (i al seu).

            Vas esdevenir autònoma, independent, anaves a la teva, amb aquell punt de suficiència i descaradura que tant m’agrada i que tant em fa patir. Em demanaves, a totes hores, contes que jo improvisava posant a prova la meva capacitat narrativa. Ballaves, xerraves, preguntaves, ens sorprenies. Ens enfadàvem i ens reconciliàvem. Llavors em regalaves un dibuix que jo penjava, orgullós, cofoi, al despatx. Fins que un dia els dibuixos van transformar-se en cartes i em vaig esgarrifar d’alegria en ser conscient que sabies escriure. I això, estimada Mila, era deliciosament agosarat, tant com els teus ulls inquiets i les teves pestanyes, llargues, llargues...

Diari de Girona, 11 d'agost de 2013