Com més lluny millor

Fa anys que intento entendre certs comportaments de certa gent i, a aquestes alçades, he d’admetre que em dono per vençut.

Encara no he entès, per exemple, que hi hagi tantes persones que viatgin a l’altra punta de món i paguin una bona suma de diners perquè els implantin un braçalet i els confinin en un hotel. O, en el millor dels casos, per viure un exotisme de postal i laboratori, per visitar paisatges i gents que no són altra cosa que parcs temàtics per a turistes ingenus. Viatgers que, en la majoria dels casos, desconeixen o fins i tot menyspreen els paisatges, les persones, les tradicions i les meravelles que tenen ben a la vora d’on viuen. Això sí, després tornen i, per a horror dels seus amics i familiars, ho poden explicar tot fil per randa i amb un deix de presumpció.

No em pregunteu per què, però hi ha éssers humans capaços d’empassar-se hores de viatge i de cues per assistir a una exposició, a un concert o a una conferència. I, tanmateix, estic segur que no es mourien del sofà de casa si aquell mateix acte s’organitzés a la seva ciutat.

No he entès tampoc per què hi ha tants i tants lectors que consideren provincià o localista llegir autors de casa o històries ambientades en llocs propers. En canvi, els sembla molt intel·lectual, molt glamurós i, sobretot, molt mundà i cosmopolita endinsar-se en llibres que parlen de llocs remots i personatges de nom impronunciable, per molt que aquests llocs i aquests personatges també parlin sovint de coses locals i provincianes (deixo a banda tot el tema de la qualitat literària).

També escapa a la meva comprensió (curta, és cert) la gent que es perpetua en els tòpics i els estereotips i continua pensant que els productes d’aquí no poden competir amb els de fora o que mai posa en dubte res amb el pretext que “sempre s’ha fet així”.

I sobretot no puc entendre la gent que s’enlluerna amb qualsevol persona que vingui de fora, com més lluny millor. Gent que baveja, extasiada, davant un actor, un escriptor, un pintor o un pallasso arribat de terres foranes (de vegades genials, però de vegades mediocres). I, per contra, aquesta mateixa gent és incapaç d’apreciar i fomentar el talent dels que té més a la vora. Potser perquè els té tant a la vora i els coneix, no li semblen prou bons, prou exòtics, prou distingits. Potser perquè els té a la vora i sap d’on vénen i qui són els infravalora i els deixa de banda. O potser és simplement presbícia mental, una malaltia encara per catalogar.

Diari de Girona, 25 d'agost de 2013