26 d’agost de 2013

Com més lluny millor

Fa anys que intento entendre certs comportaments de certa gent i, a aquestes alçades, he d’admetre que em dono per vençut.
Encara no he entès, per exemple, que hi hagi tantes persones que viatgin a l’altra punta de món i paguin una bona suma de diners perquè els implantin un braçalet i els confinin en un hotel. O, en el millor dels casos, per viure un exotisme de postal i laboratori, per visitar paisatges i gents que no són altra cosa que parcs temàtics per a turistes ingenus. Viatgers que, en la majoria dels casos, desconeixen o fins i tot menyspreen els paisatges, les persones, les tradicions i les meravelles que tenen ben a la vora d’on viuen. Això sí, després tornen i, per a horror dels seus amics i familiars, ho poden explicar tot fil per randa i amb un deix de presumpció.
No em pregunteu per què, però hi ha éssers humans capaços d’empassar-se hores de viatge i de cues per assistir a una exposició, a un concert o a una conferència. I, tanmateix, estic segur que no es mourien del sofà de casa si aquell mateix acte s’organitzés a la seva ciutat.
No he entès tampoc per què hi ha tants i tants lectors que consideren provincià o localista llegir autors de casa o històries ambientades en llocs propers. En canvi, els sembla molt intel·lectual, molt glamurós i, sobretot, molt mundà i cosmopolita endinsar-se en llibres que parlen de llocs remots i personatges de nom impronunciable, per molt que aquests llocs i aquests personatges també parlin sovint de coses locals i provincianes (deixo a banda tot el tema de la qualitat literària).
També escapa a la meva comprensió (curta, és cert) la gent que es perpetua en els tòpics i els estereotips i continua pensant que els productes d’aquí no poden competir amb els de fora o que mai posa en dubte res amb el pretext que “sempre s’ha fet així”.

I sobretot no puc entendre la gent que s’enlluerna amb qualsevol persona que vingui de fora, com més lluny millor. Gent que baveja, extasiada, davant un actor, un escriptor, un pintor o un pallasso arribat de terres foranes (de vegades genials, però de vegades mediocres). I, per contra, aquesta mateixa gent és incapaç d’apreciar i fomentar el talent dels que té més a la vora. Potser perquè els té tant a la vora i els coneix, no li semblen prou bons, prou exòtics, prou distingits. Potser perquè els té a la vora i sap d’on vénen i qui són els infravalora i els deixa de banda. O potser és simplement presbícia mental, una malaltia encara per catalogar.

Diari de Girona, 25 d'agost de 2013


12 d’agost de 2013

Mila

         Es veu que el teu nom, segons els russos, vol dir “estimada per tothom”. Per als grecs, en canvi, significa “dolça, amical, de bon cor”. Per a nosaltres, que el vam triar d’una llarga llista que s’anava escurçant a mida que tu t’acostaves, ho vol dir tot. I sí, també ens evoca aquell personatge literari que puja i baixa de la muntanya per esdevenir una heroïna romàntica (te’l tinc reservat entre un piló de llibres).
            Et vas resistir a sortir. Potser, intuïtiva i llesta com ets, vas ensumar-te totes les mesquineses, injustícies i obstacles que s’estenien allà fora. Però com que també ets obstinada i valenta, vas emergir amb discreció mirant a banda i banda, suspicaç, però decidida. Tenies els peus grossos i els dits llargs i prims, com si ja volguessis tocar-ho tot. Eres llargaruda, d’una esveltesa felina. El pèl, negre, lluent; els ulls ametllats, encara estràbics; els llavis fins, cap enfora, com si sempre estiguessis a punt per fer un petó (llavors hem comprovat, però, que ets molt selectiva). No sé si ens veies, no sé si ens senties, però m’agafaves el dit i jo era feliç. M’imaginava que allò era el més semblant a un miracle que mai viuria.
            Però després van venir més meravelles (quotidianes, si vols, previsibles, anodines, però meravelles al cap i a la fi). Vas aprendre a despertar-te amb un somriure i els ulls s’empetitien com dues escletxes mentre donaves la benvinguda al nou dia. Vas aprendre a riure i, de cop i volta, els teus ulls ja eren grossos i rodons, coronats amb aquelles pestanyes llargues, llargues, que no em canso mai d’admirar. I queies aquí i t’aixecaves allà, com si fessis provatures per a la vida mateixa. Fins que una tarda et vas llançar i caminaves sola i deies paraules que remotament s’assemblaven a les que havíem convingut els adults. Per cert, la primera paraula que vas pronunciar va ser el nom del gos i això diu molt al teu favor (i al seu).

            Vas esdevenir autònoma, independent, anaves a la teva, amb aquell punt de suficiència i descaradura que tant m’agrada i que tant em fa patir. Em demanaves, a totes hores, contes que jo improvisava posant a prova la meva capacitat narrativa. Ballaves, xerraves, preguntaves, ens sorprenies. Ens enfadàvem i ens reconciliàvem. Llavors em regalaves un dibuix que jo penjava, orgullós, cofoi, al despatx. Fins que un dia els dibuixos van transformar-se en cartes i em vaig esgarrifar d’alegria en ser conscient que sabies escriure. I això, estimada Mila, era deliciosament agosarat, tant com els teus ulls inquiets i les teves pestanyes, llargues, llargues...

Diari de Girona, 11 d'agost de 2013