29 de juliol de 2013

Alarmant

       Hi ha una companyia d’alarmes, que no esmentaré per no fer-los publicitat gratuïta, que es dedica a anar per les cases de la gent espantant-los i assetjant-los. Van sols o en parella, com la guàrdia civil, són homes o dones, joves o madurs, però sempre adopten una actitud desafiant, fatxenda, van de sobrats. Es presenten dient el seu nom, que no té el més mínim interès per a ningú, i tot seguit t’informen que representen la innominable empresa d’alarmes. Vénen a salvar-te la vida i tu, pobre desgraciat, els has d’estar agraït i agenollar-te als seu peus.
El primer cop, una mica més si se’m fiquen a dins de casa. “Ens coneix?”, em van demanar amb un somriure postís i allargassat. Jo vaig assentir, perquè el nom em sonava d’algun anunci de televisió. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre, amb aquella cortesia un pèl encarcerada que em van ensenyar de petit. I vaig pensar que ells també em dirien “gràcies” o “d’acord, que vagi bé” i girarien cua per intentar entabanar una altra ànima càndida. Doncs no, ells no, ells han estat ensinistrats com els gossos de presa i no et deixen anar així com així. “No li preocupa la seva seguretat i la de la seva família?”, em va etzibar el més alt. Vaig al·lucinar. M’estava renyant, m’estava fent un retret. Jo, el possible client, m’havia de justificar, fins i tot de disculpar perquè no estava interessat en el seu producte. Repeteixo: al·lucinant. Els vaig demanar que marxessin i no tornessin més.
            La segona vegada el contacte va ser via intèrfon. “Sóc Tal, de Tal empresa de seguretat. Ens coneix?”. I tant que els coneixia. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre amb la mateixa educació de sempre, pensant que l’intèrfon em protegia i, si més no, aquella senyora no se m’escolaria a dins de casa. “I per què no li interessa?”. De nou, les al·lucinacions. Que per què no m’interessa?, vaig preguntar-me retòricament a mi mateix. Vaig sostenir uns segons l’auricular a la mà i no vaig poder evitar de respondre: “No crec que li hagi de donar cap explicació, no?”. Un breu silenci i la seva resposta: “Ja, però pensi que si contracta, bla, bla, bla...”. Aquesta gent és infatigable, vaig pensar. I vaig penjar.

            La tercera vegada me’ls vaig trobar cara a cara a la sortida de casa. Em van arrambar amb les mateixes frases de sempre. “Sí, hi estic molt interessat”, vaig dir-los. Es van mirar entre ells, cofois, riallers. “I quin model voldria contractar?”, van demanar. “Qualsevol que em protegeixi de vosaltres i de la vostra empresa”. Ara eren ells els que al·lucinaven.

Diari de Girona, 28 de juliol de 2013