Alarmant

       Hi ha una companyia d’alarmes, que no esmentaré per no fer-los publicitat gratuïta, que es dedica a anar per les cases de la gent espantant-los i assetjant-los. Van sols o en parella, com la guàrdia civil, són homes o dones, joves o madurs, però sempre adopten una actitud desafiant, fatxenda, van de sobrats. Es presenten dient el seu nom, que no té el més mínim interès per a ningú, i tot seguit t’informen que representen la innominable empresa d’alarmes. Vénen a salvar-te la vida i tu, pobre desgraciat, els has d’estar agraït i agenollar-te als seu peus.

El primer cop, una mica més si se’m fiquen a dins de casa. “Ens coneix?”, em van demanar amb un somriure postís i allargassat. Jo vaig assentir, perquè el nom em sonava d’algun anunci de televisió. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre, amb aquella cortesia un pèl encarcerada que em van ensenyar de petit. I vaig pensar que ells també em dirien “gràcies” o “d’acord, que vagi bé” i girarien cua per intentar entabanar una altra ànima càndida. Doncs no, ells no, ells han estat ensinistrats com els gossos de presa i no et deixen anar així com així. “No li preocupa la seva seguretat i la de la seva família?”, em va etzibar el més alt. Vaig al·lucinar. M’estava renyant, m’estava fent un retret. Jo, el possible client, m’havia de justificar, fins i tot de disculpar perquè no estava interessat en el seu producte. Repeteixo: al·lucinant. Els vaig demanar que marxessin i no tornessin més.

            La segona vegada el contacte va ser via intèrfon. “Sóc Tal, de Tal empresa de seguretat. Ens coneix?”. I tant que els coneixia. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre amb la mateixa educació de sempre, pensant que l’intèrfon em protegia i, si més no, aquella senyora no se m’escolaria a dins de casa. “I per què no li interessa?”. De nou, les al·lucinacions. Que per què no m’interessa?, vaig preguntar-me retòricament a mi mateix. Vaig sostenir uns segons l’auricular a la mà i no vaig poder evitar de respondre: “No crec que li hagi de donar cap explicació, no?”. Un breu silenci i la seva resposta: “Ja, però pensi que si contracta, bla, bla, bla...”. Aquesta gent és infatigable, vaig pensar. I vaig penjar.

            La tercera vegada me’ls vaig trobar cara a cara a la sortida de casa. Em van arrambar amb les mateixes frases de sempre. “Sí, hi estic molt interessat”, vaig dir-los. Es van mirar entre ells, cofois, riallers. “I quin model voldria contractar?”, van demanar. “Qualsevol que em protegeixi de vosaltres i de la vostra empresa”. Ara eren ells els que al·lucinaven.

Diari de Girona, 28 de juliol de 2013

Mentre el món gira

         Fa una calor que estella les pedres (expressió en desús que reivindico potser debades) i al món –diuen– hi passen coses: accidents diversos, més corrupcions, decisions polítiques que han de salvar la humanitat, concerts efervescents, intricades operacions econòmiques... Però tot això, a mi, em rellisca. I no em rellisca perquè sigui un apàtic, o un inconscient, o un escèptic (bé, això últim una mica, sí). Ni tan sols dic que em rellisca perquè vulgui mostrar-me provocador, com aquells que sembla que ja estan de tornada de tot senzillament perquè no han anat mai enlloc. No: simplement, des de fa uns dies, el meu món és una caòtica constel·lació de caixes precintades amb unes succintes indicacions amb retolador negre.

            A les caixes, s’hi acumulen cassoles i olles, delicadíssims objectes de vidre, roba, trastos inservibles que ens resistim a llençar, jocs i joguets, molts discos (sí, d’aquells d’abans, grossos com un plat de ceràmica)... I contes i llibres, un fotimer de llibres. I els llibres pesen molt, ja se sap. I tot el que hi ha a les caixes s’ha de col·locar després en calaixos i armaris i baguls i lleixes. I les calaixeres i els armaris i els baguls i les enfiles que formen una llibreria amb pretensions de biblioteca s’han de carregar escales avall sortejant obstacles visibles i invisibles i carregar-los tot seguit en un remolc i/o furgoneta que un amic generós i pacient ens ha deixat. I ja he dit que fa una calor que estella les pedres i jo, de força –física, si més no–, en tinc més aviat poca.

            Després de buidar cada habitació, masegat i suat, me la miro una estona: reapareixen coses perdudes rere els mobles, destaca la blancor rere les fotos i els quadres despenjats, la pols es passeja, alliberada, per les rajoles. La veu hi ressona, l’espai m’enganya, fa una altra flaire. Podria enginyar alguna metàfora, però estic massa cansat. Tinc set i gana, però la nevera és buida. El rebost, també. Encara puc pixar, això sí. Ho faig, potser per darrera vegada en aquest vàter. Em rento les mans amb una escarransida pastilla de sabó, oblidada. Em miro en un mirall que ja no existeix. Tampoc no hi ha tovallola, és clar. Ni hi ha un sofà on seure, ni un llit on estirar-se i reposar uns minuts.

Només resisteix l’ordinador, a sobre d’una cadira atrotinada, connectat per poder seguir treballant fins a l’últim moment, per poder enviar, per exemple, aquest article que parla d’algú que es trasllada de casa i sent aquella agredolça sensació que tots hem sentit alguna vegada mentre el món va girant al seu aire.

Diari de Girona, 14 de juliol de 2013

Delícies estiuenques

No sé si l’estiu és una època especialment propícia per a la lectura. Si un és un lector voraç, obsessiu, empedreït no li calen pretextos per llegir: ni vacances, ni quietud, ni tardes ocioses. Sigui com sigui, però, aquí va una recomanació canicular, un d’aquells llibres que es poden assaborir a trossets, a glopades, sota l’ombra d’una morera, estirat a la platja o parant la fresca: Contes de John Cheever (o petites delícies estiuenques).

Cheever va posar potes enlaire la classe mitjana americana, amb tot el que encarna i simbolitza. En va desemmascarar tota la superficialitat i frivolitat, en va fer aflorar, amb subtilesa, les contradiccions i les falsies, els va enfrontar a les seves pors, prejudicis i frustracions. I sempre amb una prosa sòbria i amb uns diàlegs esplèndids, amb una elegància i una agudesa que recorden Txèkhov, una altra bèstia literària que va retratar la societat russa a través d’unes històries colpidores.

Dintre les àmplies i confortables cases dels suburbis de Nova York o Massachusetts, s’hi mouen individus sotragats per les seves passions, per una doble vida, la privada i la pública, que mai no poden conciliar si no és amb una espessa capa d’hipocresia o cinisme. Homes i dones que beuen més del compte, com a símptoma d’una buidor que els assedega i els esclavitza (com els personatges de Txèkhov, novament). Homes i dones que amaguen una gran corrupció moral que mai no mostren en públic, perquè el sentit de la comunitat és sagrat i les formes tot ho dominen. Més enllà dels jardins curosos i les vacances a la platja, hi transiten famílies que enyoren temps passats, lluny dels nuclis urbans, en la pau idíl·lica i idealitzada de l’entorn rural; famílies, però, que arrosseguen ferides que mai no es curen perquè mai no es mostren obertament. Gent, en definitiva, que ho té tot: posició social, reconeixement, èxit laboral, béns materials, diners, fins i tot bellesa i joventut. I tanmateix, tot plegat, no fa altra cosa que accentuar el seu sentiment de vacuïtat i solitud. Gent que plora d’amagat, que viu a la foscor, que roba i menteix amb un somriure, que està disposada a tot per no perdre el seu estatus ni trair les convencions socials.

I Cheever, magistral, ens els mostra com si fossin insectes, des de la llunyania, sense jutjar, sense finals sensacionalistes ni escarafalls. Ens els deixa a les nostres mans, a la nostra vista, tocats, estabornits o sacsejats, però sempre amb un alè de vida. Ens els fa propers perquè hi puguem rumiar i adonar-nos, potser, com ens hi assemblem, de vegades.

Diari de Girona, 30 de juny de 2013