Hi ha una
companyia d’alarmes, que no esmentaré per no fer-los publicitat gratuïta, que
es dedica a anar per les cases de la gent espantant-los i assetjant-los. Van
sols o en parella, com la guàrdia civil, són homes o dones, joves o madurs,
però sempre adopten una actitud desafiant, fatxenda, van de sobrats. Es
presenten dient el seu nom, que no té el més mínim interès per a ningú, i tot
seguit t’informen que representen la innominable empresa d’alarmes. Vénen a salvar-te la vida i tu, pobre desgraciat, els has d’estar agraït i
agenollar-te als seu peus.
El
primer cop, una mica més si se’m fiquen a dins de casa. “Ens coneix?”, em van
demanar amb un somriure postís i allargassat. Jo vaig assentir, perquè el nom
em sonava d’algun anunci de televisió. “Gràcies, no m’interessa”, vaig
respondre, amb aquella cortesia un pèl encarcerada que em van ensenyar de
petit. I vaig pensar que ells també em dirien “gràcies” o “d’acord, que vagi
bé” i girarien cua per intentar entabanar una altra ànima càndida. Doncs no,
ells no, ells han estat ensinistrats com els gossos de presa i no et deixen
anar així com així. “No li preocupa la seva seguretat i la de la seva
família?”, em va etzibar el més alt. Vaig al·lucinar. M’estava renyant,
m’estava fent un retret. Jo, el possible client, m’havia de justificar, fins i
tot de disculpar perquè no estava interessat en el seu producte. Repeteixo:
al·lucinant. Els vaig demanar que marxessin i no tornessin més.
La segona vegada el contacte va ser
via intèrfon. “Sóc Tal, de Tal empresa de seguretat. Ens coneix?”. I tant que
els coneixia. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre amb la mateixa educació
de sempre, pensant que l’intèrfon em protegia i, si més no, aquella senyora no se
m’escolaria a dins de casa. “I per què no li interessa?”. De nou, les
al·lucinacions. Que per què no m’interessa?, vaig preguntar-me retòricament a
mi mateix. Vaig sostenir uns segons l’auricular a la mà i no vaig poder evitar
de respondre: “No crec que li hagi de donar cap explicació, no?”. Un breu
silenci i la seva resposta: “Ja, però pensi que si contracta, bla, bla,
bla...”. Aquesta gent és infatigable, vaig pensar. I vaig penjar.
La tercera vegada me’ls vaig trobar
cara a cara a la sortida de casa. Em van arrambar amb les mateixes frases de
sempre. “Sí, hi estic molt interessat”, vaig dir-los. Es van mirar entre ells,
cofois, riallers. “I quin model voldria contractar?”, van demanar. “Qualsevol
que em protegeixi de vosaltres i de la vostra empresa”. Ara eren ells els que
al·lucinaven.
Diari de Girona, 28 de juliol de 2013