3 de juny de 2013

Elogi de la rutina

           M’agrada la rutina. I cada cop més. M’agrada aixecar-me cada dia a la mateixa hora, abans fins i tot que el despertador m’ho recordi i, mig adormit, pixar llargament mentre el sol remunta a través de la finestra que tothora em mira. ¿Què pot haver-hi més plaent que comprovar com les coses s’esdevenen amb regularitat, una darrera l’altra, amb ordre i exactitud? M’encanta aquella seguretat confortable que es desprèn dels actes coneguts i dels fenòmens esperats (penso en Hume, aleshores, i no sé si compadir-lo). M’agrada que la tetera xiuli abans d’un clac i la claror s’esquitlli per l’escletxa de la persiana, i que el gos em digui bon dia tot brandant la cua als meus peus. Magníficament simple. Simplement magnífic.
            M’agrada saber que deixo la casa silenciosa, en penombra, i el llit calent, i em plau saber que poc després que jo marxi algú altre es llevarà i seguirà un ritual semblant al meu, com un camí fresat. M’agrada. I molt. Perquè m’agrada saber que m’esperen a la tornada, vesprejant, i saber que saben que m’agrada. M’encanta, encara que no ho digui, que puguin predir els meus gestos i jo, els d’elles. M’encanta que m’endevinin els gustos i les manies i les pors i els desitjos, perquè això és una prova irrefutable d’amor i de rutina compartida i consentida.
            Defujo, doncs, les aventures i les sorpreses. Ja les vaig viure. Ja sé què són. No m’interessen. Em conformo amb el meu tros de món, perquè els altres són cada vegada més lluny i cada cop em fa més mandra anar-hi per comprovar que no ofereixen res d’extraordinari. M’adapto a la meva porció de temps, perquè és la que m’ha tocat viure i la penso esprémer com una llimona, el gust àcid de la qual puc anticipar –gràcies al costum– només escrivint aquestes ratlles.

            I m’agrada que passin els anys i les rutines es consolidin com si es tractés de fòssils que penetren, fins a l’eternitat, la duresa de les roques. Com la marca que perpetuem al nostre sofà, de tant seure-hi; o en uns pantalons que ens afavoreixen, de tant dur-los. Potser per això m’agraden tant els llibres rebregats i rellegits que desafien les novetats cridaneres i, sovint, fal·laces. Perquè allà on la majoria de gent hi veu avorriment i tedi, jo hi veig calidesa i arrelament. Allà on la gent hi detecta ensopiment i esplín, jo hi descobreixo proporció i harmonia. Allà on només ens han ensenyat a percebre grisor i lletjor, jo he après a distingir-hi colors i bellesa. Però no patiu pas, tot és qüestió d’avesar-s’hi.

Diari de Girona, 2 de juny de 2013