29 de maig de 2013

Madurar?

         En certs moments de la vida, potser endut per l’eufòria, la candidesa i les lectures mal païdes, un es pensa que tot és conciliable i, fins i tot, reconciliable: la feina i la família, els calés i la integritat, les opinions i els amics, les modes i el bon gust... Tot es pot compaginar i tot es pot harmonitzar sense haver de renunciar a res. Les contradiccions i les paradoxes, penses, en aquesta etapa existencial, són només aparents i es poden superar i sintetitzar només amb una mica de diàleg, passió i mà esquerra (que ets hegelià, vaja, encara que no ho sàpigues).
            Però llavors –i potser això és madurar, però només potser– te n’adones que no. T’adones que la feina ha de passar a segon pla si vols que la teva família no es converteixi en un grup de saludats amb qui comparteixes hotel. Els teus fills et reclamen perquè et necessiten i cal que hi siguis en cos i ànima, completament, sense esquerdes ni excuses. I això no treu que continuïs vivint la teva feina amb passió, d’acord. Descobreixes també que els calés, sobretot si aspires a fer-ne a cabassos, no vindran per molt que penquis, ni encara que el talent et surti per les orelles i vessi per les finestres fins inundar el món sencer (ai, que m’embalo). No, no va així. Si vols fer molts calés, t’has de començar a empassar galàpets formidables, desempallegar-te de qualsevol escrúpol i enterrar els principis a l’hort a veure si broten per primavera i algú els pot aprofitar. Aquest, suposo que com tots però una mica més, és un país d’amiguismes, superficialitat i altres misèries que m’estalvio.
            Fins i tot alguns dels teus –suposats- amics, coneguts i parents són incompatibles amb moltes de les teves conviccions, valors i actituds. No pots ser amic de tothom. És més, ni tal sols és sa que siguis amic de tothom. Hi ha gent amb qui mai podràs ser amic ni et convé ser-ne. Hi ha gent amb qui és terapèutic i necessari trencar, fugir i, si cal, deixar de parlar-hi. No passa res, no és cap drama. Senzillament no cal que formin part de la teva vida.

            Arribats a aquest punt de no retorn, vas esdevenint conscient d’altres contradiccions insuperables que l’edat et palesa com un bufetada: no es pot ser gran i enrotllat (perquè ni tan sols es deu dir així ja), no es pot continuar sempre amb la mateixa talla de pantalons ni suportar les mateixes ressaques ni perseguir somnis camuflats de malsons (o a l’inrevés). I tot plegat és tan alliberador que decideixes encetar una ampolla de vi. Un vi, per cert, que en aquells temps en què tot et semblava reconciliable, ni coneixies ni hauries pogut pagar.

Diari de Girona, 19 de maig de 2013